Vint anys després

El 1997 la fotògrafa Yarnelle Edwards va començar un projecte a Califòrnia, per documentar la vida de les famílies que viuen en un suburbi dels Estats Units. Tot i que a ella no li agradava viure-hi i s’hi sentia “aïllada i atrapada”, explica que la gent que coneixia hi estava encantada. És per això que en va voler descobrir el motiu. Com? Retratant i escoltant les seves rutines, esperances, pors i somnis.

Al cap de vint anys, i després de molts canvis a la seva vida, va tornar al seu antic barri per visitar les mateixes persones i reviure el projecte. El que més li va sorprendre és l’estabilitat d’aquestes famílies. Afirma: “Aquesta gent deu tenir algun tipus de benedicció. Així no és com viuen a les grans poblacions”.

Lilah, el 2004 i el 2016

Un any després de la segona foto, soc una vella fent batxillerat. És el primer any que estudio per Internet perquè els meus horaris de ballet no em permeten anar a una escola feta de totxanes. Faig ballet de les 8 del matí a les 4 de la tarda. Tinc molts treballs de batxillerat per fer. Passo molt poc temps a Brisbane, que és on viu la meva mare i on em van fer les dues fotos, perquè els meus pares estan divorciats. El meu pare viu a San Francisco, que és on faig ballet i d’on són els meus amics.

Encara m’agrada la roba i la moda. També m’encanta la cuina. Passo molt de temps a la galeria d’art de la meva mare, i hi treballo els caps de setmana. També passo gairebé cada cap de setmana amb els meus avis, cuinant, nedant i llegint. La vida és boja i estic ocupadíssima, però també és emocionant.

Haver decidit que volia convertir-me en una ballarina professional és el canvi més gran de la meva vida. A més, al 2004 no en tenia ni idea, que els meus pares s’acabarien divorciant, i això va canviar dràsticament la meva vida. Si parlem de coses més petites, els meus amics són uns altres, tinc el carnet de conduir, i puc, així en general, parlar en espanyol!

Foto: Yarnelle Edwards

Niki, Rita, i Lucia el 2000 i 2017

“Les meves germanes i jo vam créixer amb els pares, que sempre van prioritzar la família i van fer el possible perquè tinguéssim una relació plena d’estima. La nostra mare ens deia: “A mi em pots odiar, però a la teva germana, no. La necessitaràs. Algun dia, ella serà la teva millor amiga”. És veritat! Compartim un sentit de l’humor que em pot salvar d’un mal moment en qüestió de segons. Els nostres pares encara viuen a la casa on van anar a viure quan es van casar el 1975. Ho van remodelar un parell de vegades: va ser des d’un petit bungalou fins a una casa més gran, però senzilla, que adaptada a la família de cinc. Fins i tot, després de la reforma, encara que cadascú tingués la seva habitació, els primers anys volíem dormir junts. El sopar era com un acte sagrat. Estava fet en un 99% de matèries primes i sovint amb productes de l’hort que el pare tenia al jardí. Era el moment en què parlàvem de l’escola o del treball, ens queixàvem, fèiem broma del que ens havia passat, compartíem consells o ens barallàvem”. Lucia.

“Hem tingut molta sort de tenir els nostres pares. Ens van criar de ben a prop, van procurar que tinguéssim cura els uns dels altres, que fóssim sincers, i crec que això ens va donar una base molt forta per a les nostres relacions. Vam créixer en un entorn on la veritat, sigui difícil, incòmoda o lletja, es valorava, així com l’educació, la comunitat i la família”. Niki

Foto: Yarnelle Edwards

Erin, el 1997 i el 2017

A la primera foto tenia una vida normal. Tot era els amics i l’escola. Ara la meva vida es basa en els nens. Tenir dos fills de menys de dos anys porta molta feina. Les nostres vides giren al voltant de menjar i menjar. Tots estem bé. El cap de setmana anem als mercats de pagesos, i després fem barbacoes o cuinem sopars grans o mengem als nostres xinesos o vietnamites preferits. I música. No hi ha res que hauria volgut saber abans. Crec que tot ha acabat així per algun motiu.

Foto: Yarnelle Edwards

Lisette, el 2002 i el 2017

La primera foto té gairebé 15 anys. Els meus nens tenien 6 i 9 anys. Era una mare soltera, vídua als 30 anys. Ara visc a la mateixa casa de San Carlos amb els meus fills de 21 i 24 anys, i amb dos gossos. Tinc una carrera d’art i ensenyament, que ha prosperat després que tornés a la universitat a fer-hi un màster. He treballat amb moltíssima gent diferent: des d’avis, fins a nens amb càncer, gent amb autisme, i nois que vivien en un reformatori. Ara també soc bussejadora. Desitjo que en el seu moment hagués sabut que era capaç de cuidar-me, m’hauria estalviat l’ansietat.

Foto: Yarnelle Edwards

Antonette i James el 2002 i el 2017

A la foto del 2002, érem pares per primera vegada, i havíem comprat una casa a Hayward Hills. Érem una parella jove i treballadora amb somnis. Volíem donar a la nostra filla, Danielle, la millor vida possible. Abans de la segona foto, havíem tingut un fill, Darien, que ara té catorze anys. La Danielle ara ha entrat a la universitat. La secundària li va anar molt bé i va ser acceptada a moltes universitats de prestigi. Hem fet algunes millores a casa. Vaig perdre la meva mare i en James va perdre el seu pare. Jo vaig créixer a Oakland i ell, a Richmond, Califòrnia. Tots dos vivíem en cases unifamiliars modestes. Ara vivim en una casa més gran d’una comunitat suburbana de classe mitjana. És un barri més ric d’aquells en què havíem crescut. El temps vola ràpidament, així que has de gaudir dels teus fills en cada etapa de la seva vida. A més, és bo passar més temps amb els pares quan són vells, ja que poden deixar d’estar amb nosaltres durant molt temps.

Foto: Yarnelle Edwards

Marg i John, el 2000 i 2017

El 2000 va ser un moment combuls a les nostres vides. En John treballava moltes hores en un negoci de Silicon Valley, jo estava treballant com mestra assistent de grau, i la Rachel era una adolescent molt activa, que feia molts esports, activitats extraescolars i una web amb amics.

Encara ara vivim a la mateixa casa a San Carlos, Califòrnia. Entre la primera i l’última foto, els dos fills se n’han anat a viure pel seu compte, i la filla més gran, la Sara, s’ha casat. En John es va retirar de les activitats de gestió a temps complet, i tots dos vam fer front a algunes “aventures mèdiques” significatives, que hem superat. Hem fet canvis importants a casa i encara n’estem fent més.

Tots dos vam créixer a l’est. En John a Wisconsin i jo, a Nova York. Som nord-americans de tercera generació, els avis van néixer a Europa. Recordem algunes de les tradicions del “país antic” i intentem incorporar-les de manera petita, especialment durant les vacances.

Foto: Yarnelle Edwards

Kyle, el 1997 i el 2016

El 1997 la meva vida era divertida i de franc, vivia el moment. Ara està més estructurada. M’he graduat a la universitat i estic treballant com a enginyer informàtic mentre intento posar en marxa la meva empresa de tecnolgia de nova creació, amb la qual fa una mica més d’un any que hi treballo. A més a més, els meus objectius són viatjar pel món fent fotos i comprar un lloc on viure. Ara visc amb els meus pares a Hillsborough, on vaig créixer. Si llavors hagués sabut el que ara sé, hauria invertit en Google i en altres empreses de tecnologia.