Amor i supervivència

Ja fa molts anys que ignoro/ les teves pors, les teves esperances

Foto: Jose Maria Cuellar



Destruït el passat, sempre intentem
reconstruir-lo, com a un casalot.
Però no hi viu ningú. No hi ha ni la litúrgia
que té de matinada l’autopista.
Comprenc ja poques coses d’aquells dies.
Queden els resultats. Durs a vegades.
Una casa de nines i l’escalf
que ocultaven la teva soledat.
Ferides lletges sota benes blanques.
Camino sota llunes impecables
que van lluir en la teva infància,
sento un ordre de contes d’adormir-te.
Penso en la dignitat d’aquella nena
deixant a la germana –tan més feble
el seu lloc de princesa. No hi ha errors
que puguin arribar sense adonar-nos-en
tan lluny com els comesos amb la infància.
Si no sabessis quin amor soc jo
i si jo no sabés l’amor que ets tu
és que hauríem perdut la nostra estrella.
Encara que ja fa molts anys que ignoro
les teves pors, les teves esperances
quan ets sola a la cambra d’un hotel,
i que no sabré mai quins dels meus rostres
escolliràs un dia en recordar-me,
de sobte sento que hem sobreviscut,
sense carícies, a un abandó.

 


 Joan Margarit. Tots els poemes (1975-2015)


 © Joan Margarit
 © Labutxaca

Nou comentari