Llegint García Márquez em vaig enamorar. De la seva literatura, però també d’algú que devorava la mateixa novel·la al mateix temps que jo. Ell a Barcelona, jo a l’illa del meu avi. No en sabíem més, teníem vint anys.

La música de la prosa de Gabo ens ha ajudat a descobrir la màgia de l’existència, a eixamplar horitzons mentals, a estimar les paraules i les persones. I és això, crec, el que hem de demanar als llibres: que ens multipliquin la vida. Que ens ajudin a entendre-la i a entendre’ns. Que ens sublevin contra la indiferència. Que ens enriqueixin més que qualsevol fortuna.

A Catorze reivindiquem la cultura viva, però en els mitjans generalistes la cultura només ocupa portades quan la mort pinta de dol el titular. Si la nostra escala personal de prioritats fos similar a la que s’utilitza per triar les notícies de portada dels diaris, hauríem de fer-nos-ho mirar. Si dediquem més temps a declaracions enverinades que als aliments de l’ànima, tard o d’hora prendrem mal. El dia que ens hàgim de protegir de la intempèrie moral constatarem que el josócmillorquetu no abriga, i llavors què.

Que els llibres estan al servei de la vida és una obvietat, però segons com l’afirmació pot semblar revolucionària. O frívola. I, en qualsevol cas, poc acadèmica. “Massa intel·lectuals creuen que la vida no té valor si no està al servei dels llibres”, observa el filòsof francès André Comte-Sponville. I afegeix: “Quina pena d’intel·lectuals! Em fan llàstima els universitaris: sobre llibres que no llegeix ningú, ells fan altres llibres que ningú llegirà.”

De tant en tant hi ha un escriptor que és molt llegit i que ha rebut quan tocava tot el reconeixement possible, Nobel inclòs. De tant en tant es mor un escriptor i el món plora de debò. De tant en tant perdem un escriptor i ens aboquem a rellegir-lo: ens cal tornar de nou a Macondo, ens cal guanyar ni que sigui una trista partida.

De tant en tant esclata Sant Jordi i es donen la mà la literatura, l’amor i la vida.

Més enllà dels títols poc o molt venuts, l’única cosa realment preocupant seria que no tinguéssim ningú a qui regalar un llibre. O una rosa. O un ja saps on sóc. O un t’estimo vergonyós i autèntic, tan de veritat que sembli mentida.
Gabriel García Márquez, premi Nobel de Literatura 1982. Foto: Europa Press

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Mònica Carnicero a abril 21, 2014 | 22:13
    Mònica Carnicero abril 21, 2014 | 22:13
    Tinguem doncs algú a qui regalar-li in llibre i una rosa embolicat amb un somriure sincer farcit de l'orgull de pertànyer a una nació que té un dia tan fantàstic com la Diada de Sant Jordi.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix