“Quan em van dir que m’havien de canviar el cor, em va caure el món a sobre. Em creia la literatura barata segons la qual el cor és el receptor i l’emissor dels sentiments. Però no. Tot surt del cap, el cor només és una bomba. Jo no tornaré a fer literatura barata, no tornaré a dir que estimo de tot cor o que faig el cor fort”. Ho explicava Maria-Antònia Oliver el 2000, quan finalment va poder tornar a escriure, després del seu trasplantament de cor i de la mort del seu marit, l’escriptor Jaume Fuster. Perquè la vida té aquests contrastos: quatre mesos després de l’operació per canviar-li el cor, tot es va capgirar: a Jaume Fuster li van diagnosticar un càncer fulminant, que el mataria el 31 de gener de 1998. “El Jaume, quan jo estava malalta, tenia tos, i jo li deia que havia d’anar al metge, però ell em responia que hi aniria en jo estar bé”.

Recordem Maria-Antònia Oliver, que va néixer a Manacor el 4 de desembre de 1946 i que ha mort el 10 de febrer del 2022, llegint-ne l’article Canvi de cor, publicat al diari Avui el 22 de setembre del 1997.

Foto: TV3


El dia 13 de juliol d’enguany, a l’Hospital de Bellvitge, em varen trasplantar el cor. El meu ja no servia, potser m’hauria durat un any, potser un mes, i duent una vida de qualitat cada cop més baixa. D’ençà que me varen posar en llista d’espera fins al dia de la gran alegria varen passar quatre mesos. Quatre mesos d’esperança…, amb alguns puntets d’angoixa dels moments que em deixava vèncer per la desmoralització. Però totes aquestes coses, tota la crònica del meu canvi de cor i les històries col·laterals, les està escrivint la bona amiga Lònia Guiu, protagonista de les meves novel·les policíaques, que ho ha viscut de prop i s’ha entestat a fer-ne una novel·la. Ja veurem si se’n surt.

He parlat del dia de la gran alegria, i el cert és que ho va ser. M’havien trobat un cor bo, i amb això vull dir, només, un òrgan jove que bombeja com cal i que m’anava bé per la mida i pel grup sanguini. No sé qui és el donant. No sé si era home o dona, ni de quin color tenia la pell ni quina llengua parlava, ni quina ideologia tenia ni si practicava alguna religió. Ni els metges m’ho haurien dit, ni jo ho volia saber. Trobo que una donació d’òrgans és massa important per personalitzar-la, tant per al qui és donant com per al qui és receptor. O sigui que, aquí em teniu, receptora agraïdíssima a una persona generosa que va donar el seu cor –i potser els altres òrgans– perquè altres persones poguessin viure. Estimaré sempre aquesta persona que no he conegut, així com ella em va estimar a mi sense conèixer-me.

I ara que ho miro i ho veig tot amb ulls nous, ara que torno a tenir ganes de combatre i puc fer-ho, ara que estic aprenent de bell nou a viure, aprofito la meva condició de receptora per demanar a tothom que es faci donant. És ben fàcil: a Catalunya, per una llei del Parlament –la més progressista d’Europa–, tothom és donant si no ha manifestat en vida la voluntat de no ser-ne. Però els metges només apliquen aquesta llei si els parents de la persona morta, susceptible de ser donant, autoritzen la donació. Per tant, és convenient que mentre siguem vius haguem notificat que volen ser donants, i això ho podem fer a una associació de donants o, simplement, dir-ho a familiars i amics. Així, quan ens morim, tot resultarà més fàcil per als metges i per als familiars, perquè la decisió l’haurem presa nosaltres mateixos. Tanmateix, si ens morim o quan ens morim, de què ens servirà el cor, el fetge o els ronyons? I en canvi, mentre siguem vius sabrem que, en morir, podrem salvar una vida o més. Encara que fos per egoisme i no per generositat, val la pena.

També estic agraïda a molta altra gent i ho vull fer públic. He de dir, primer de tot, que a Bellvitge he estat tractada com una reina. Jo, que odio els hospitals, les clíniques, els ambulatoris i similars, siguin públics o privats, luxosos o d’estar per casa, he de declarar que a Bellvitge hi he trobat la gent més correcta i més professional que podia trobar. Totes les persones que em varen tractar, tota la gent amb qui vaig estar en contacte, des de metges i infermeres fins a senyores de neteja i zeladors, varen ser, si més no, atents i diligents.

N’he tractat un munt, de persones, entre les tres setmanes que vaig ser a l’hospital perquè em fessin les proves per veure si era susceptible de trasplantament, el mes que hi vaig ser després perquè em trasplantessin i les visites que hi he anat fent durant i després perquè em facin els controls. I sempre, sempre, he trobat metges i metgesses, infermeres i infermers, homes i dones que sabien quina era la seva feina, que la feien bé i, a més, eren simpàtics, amables, quan no eren càlids i tendres, i suplien amb la seva presència, la seva experiència i també el seu sentit de l’humor, les mancances i les rèmores que hi ha a l’hospital –que n’hi ha–. Algunes d’aquestes persones, encara que no les torni a veure mai més, encara que arribi a oblidar el seu nom i la seva cara, sempre les recordaré amb amor.

He de fer un esment especial –especialíssim– als dos metges cardiòlegs que encapçalen l’equip de trasplantament cardíac, el doctor Nicolás Manito i el doctor Josep Roca. Són dos homes joves, que creuen en el que fan i lluiten per aconseguir-ho, que saben utilitzar la medicina amb clarividència i intuïció alhora. Són uns savis que no ho semblen. Es mereixen, però no les necessiten, totes les medalles del món. He tingut sort d’haver-los conegut i és un orgull ser amiga seva. M’he sentit molt estimada. Pels parents, pels amics, pels coneguts, per tota la gent que ha telefonat, que ha escrit, que ha enviat flors i regals, per totes les persones, conegudes i desconegudes, que han demanat per mi i que han desitjat la meva recuperació. He estat forta perquè he tingut gent que m’ha donat fortalesa. He estat coratjosa perquè he tingut molt d’amor. Ara que torno a tenir la vida a les mans, em sé una dona afortunada.


* Article publicat al diari Avui el 22 de setembre del 1997.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix