No ho va escriure ella (però si és evident que ho va fer…). Ho va escriure ella, però no hauria d’haver-ho fet (és polític, sexual, masculí, feminista). Ho va escriure ella, però fixa’t sobre quines coses va escriure (el dormitori, la cuina, la seva família, altres dones!). Ho va escriure ella, però només en va escriure un (Jane Eyre. Pobreta, va ser la seva única…). Ho va escriure ella, però no és una artista de veritat i no es tracta d’art autèntic (és un thriller, una novel·la romàntica, un llibre infantil, és ciència-ficció!). Ho va escriure ella, però algú la va ajudar, ho va escriure ella, però és una anomalia, ho va escriure ella, però…
A Com destruir l’escriptura de les dones, l’escriptora, assagista i activista feminista Joanna Russ va exposar les estratègies que la societat ha fet servir per ignorar, condemnar o menysprear les dones que produeixen literatura. L’editorial Raig Verd publica en català, amb traducció de Míriam Cano, aquest clàssic de la teoria feminista que es va publicar el 1983 i que, llegit quasi quaranta anys després, descriu un món que no ha canviat gaire. Ho constata l’escriptora Mariló Àlvarez Sanchis, que en signa un epíleg on posa exemples de com, des de les xarxes socials i mitjans de 2022 i als Països Catalans, es continua destruint l’escriptura de les dones. Us l’oferim íntegre.
Les dones necessitem roba amb butxaques
No ho dic jo, ho diu Joanna Russ. És més, ho deia ja el 1983, quan va publicar per primera vegada Com destruir l’escriptura de les dones: «La roba femenina, per cert, encara no té butxaques funcionals, un fet que pot ser que es reflecteixi en l’escriptura de les dones». Perquè les escriptores tenim cossos de dona (en totes les formes, mides i varietats possibles), vestim roba de dona i, des de ben menudes, som educades com a dones i se’ns assignen rols de dones.
Com explica Russ, aquests rols femenins es presenten en clara oposició als masculins i, per tant, acaben traduint-se en experiències vitals totalment diferents que, a més a més, són considerades inferiors pel senzill motiu de diferir de l’experiència masculina. Si les vivències de les dones són menors, més limitades, la seva escriptura és infravalorada de manera automàtica.
Ara direu: «Els temps canvien, la societat avança». Sí. La situació de les dones ha anat millorant gradualment però, de la mateixa forma que les nostres peces de roba continuen sense tenir butxaques on encabir res més gran que un mocador de paper —claus? Telèfon mòbil? Què és això? Les dones no n’utilitzem!—, el paper de les escriptores en la literatura —especialment en l’alta literatura—, es manté invariable des de fa segles.
Els esquemes que Russ va descriure fa quaranta anys —quaranta!— es perpetuen. Canvien les formes de reprimir —de destruir— l’escriptura i l’autonomia de les dones; es multipliquen els mitjans per fer-ho; es transformen els canals a través dels quals es fa que, a mesura que es digitalitzen i s’actualitzen, entren al joc dels missatges d’odi virals, però el contingut i, sobretot, la intenció, es mantenen inmutables.
Per comprovar-ho, no cal retrocedir fins el segle XIX, quan Caterina Albert es va veure obligada a adoptar el pseudònim de Víctor Català després d’haver guanyat els Jocs Florals amb La infanticida —qui podia concebre que una dona escrivís sobre una mare que assassina el seu nadó? És més, qui ho podia permetre?—. Tampoc als anys cinquanta, quan Lo Rat Penat va decidir que Anna Rebeca Mezquita no podia guanyar els Jocs Florals de València amb un poema d’amor… dedicat a una altra dona. Ni tan sols hem de viatjar als més propers anys setanta, quan Josep Pla, mentre era entrevistat per Montserrat Roig, va llançar a l’escriptora una frase lapidària: «Senyoreta, vostè amb aquestes cames vol escriure?1».
De fet, si busquem proves fefaents que Joanna Russ va cartografiar l’ecosistema literari a la perfecció, podem trobar-les també anys després de la publicació del seu assaig. Per exemple, el 1989, tres anys després de l’aparició de Com destruir l’escriptura de les dones, Ramon Muntaner entrevistava Montserrat Roig —ja una autora consagrada— a Catalunya Ràdio. Enmig del diàleg, Muntaner dona pas a un tall de veu on el periodista Joan Barril descriu l’escriptora i, entre moltes altres perles, la compara amb «una nina inflable on satisfer el neguit literari d’urgència».
Us deixo un moment perquè assimileu la magnitud de la tragèdia.
Si malgrat tot, insistiu que aquestes actituds són cosa del passat —al cap i a la fi, estem parlant del segle XX!—, sento dir-vos que tot el que explica Russ continua passant aquí —als Països Catalans— i ara —2022.
L’agost del 2022, el filòleg Narcís Garolera carregava a Twitter contra Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019), una obra que, a més de guanyar el Premi Anagrama de Novel·la, ha estat guardonada amb el Premio Cálamo en la categoria «Otra Mirada» i amb l’European Union Prize for Literature 2020. Garolera desaconsellava la lectura del text —que, d’altra banda, ja havien llegit més de 25.000 persones—, amb arguments tan sòlids com que Solà no posi l’accent diacrític a la paraula «ossos», un terme que, per cert, va quedar afectat per la reforma dels diacrítics de l’Institut d’Estudis Catalans.
El tuit de Garolera va estar contestat amb moltes mostres de menyspreu i de rebuig, acusant-lo de mostrar un paternalisme patriarcal sobre una dona jove però, al mateix temps i de manera preocupant, també va sumar molts suports. Després ens sorprenem que moltes autores facin una primera novel·la i, per molt d’èxit que tingui aquesta, no tornin a acostar-se mai a un teclat. Però pensem-hi un moment: si les seves obres premiades i reconegudes per la crítica i el públic són qüestionades de manera sistemàtica amb els arguments més surrealistes possibles, què poden esperar en publicar un segon llibre, més encara si aquest no compta amb el «segell de qualitat» d’un premi?
No només això: quina empenta i quina confiança ha de tenir qualsevol escriptora per atrevir-se a presentar-se a un premi literari? Sap que, en el seu cas, no només s’arrisca a perdre, sinó que també s’arrisca a guanyar. Fet que, en alguns contextos, pot ser fins i tot més terrorífic que la derrota. Al cap i a la fi, no tothom està disposada a suportar determinades actituds paternalistes i condescendents pel simple fet de donar a conèixer el seu treball.
Amb tot, el de Garolera no és l’únic exemple que podem trobar d’aquest tipus de comportament: a l’abril del 2021, Artur Garcia Fuster —també filòleg— explicava en un article a la revista digital La lectora que «haurien de prohibir a les escriptores joves (o novelles) de llegir Mercè Rodoreda. Evidentment, això és una facècia, però ja sabem què diu també la dita popular: “entre brometa i brometa, la veritat treu la poteta”». Tot seguit, acusava autores com Jenn Díaz, Carlota Gurt o la mateixa Irene Solà d’imitar l’estil de l’escriptora barcelonina, i titllava el seu estil literari de «moda» a la qual, segons deia, se sumava Laia Viñas amb la novel·la Les closques, Premi Documenta 2020.
Aquesta idea de «moda» associada a la literatura escrita per dones es va popularitzar especialment a finals del 2021 amb la polèmica sorgida arran de l’atorgament del Premi Planeta a Carmen Mola, una suposada autora de novel·la negra que, en realitat, era un personatge fictici creat per tres homes per, segons ells, «vendre més llibres». La idea que defensaven —i defensen— aquests autors és que actualment, només es publiquen textos escrits per dones. Afirmen que, com a mínim, la immensa majoria de novetats literàries ho són.
Tanmateix, com explica Carlota Gurt en un article de Jordi Nopca aparegut al diari Ara el 22 d’octubre del 20212: «Hi ha una massa de lectores més gran que d’homes, són majoria a les presentacions i als clubs de lectura, hi ha més dones que homes a les llistes de més venuts… però així i tot, se’n publiquen menys». De fet, el mateix article recorda que el 2018, l’any del debut de Mola, només un 32% dels llibres publicats a Espanya estaven escrits per dones.
En la mateixa línia, Andrea Romanos apunta en un article publicat al web de la UOC el 28 de juny de 2022, que segons la darrera edició de l’estudi «Hábitos de lectura y compra de libros en España», editat pel Ministeri de Cultura, a l’Estat espanyol el percentatge de dones lectores és superior al dels homes: un 69,6% de dones, contra un 59% d’homes. Tanmateix, de 66.371 títols inscrits al registre ISBN a l’Estat espanyol, el 44,3% són d’homes i el 27,1% són de dones, mentre que del 28,6% restant no se’n té informació.
Aquest menysteniment de l’escriptura femenina es dona, doncs, tant entre els crítics i divulgadors literaris, com als mitjans de comunicació o en les converses a les xarxes socials. Amb tot, el problema és estructural, perquè aquestes situacions es reprodueixen també a les aules. Només cal fer una ullada a l’índex de les grans històries de la literatura catalana o als llibres de text de l’ESO. La criptogínia, la invisibilització de les dones, és innegable.
Segons l’estudi d’Anna López Navajas Mujeres en la ESO, aproximadament el 12% dels personatges que apareixen als llibres de text de secundària són dones. A Femmes de lettres: vers une histoire genrée de la littérature catalane, la professora d’Estudis Catalans Maria Lacueva i Lorenz afirma que, als manuals de literatura i llengua Catalana, el percentatge oscil·la al voltant del 5%.
Qui creurà que l’escriptura de les dones és important si en tota la seva educació escolar mai ha tingut cap prova que les dones hagin fet res transcendent a la literatura universal?
Aquesta situació es donava el 1983 als Estats Units, però també a Catalunya als anys vuitanta, i continua passant al 2022. Mentre això no canviï, serà quasi impossible que ho faci l’actitud dels crítics, dels divulgadors o dels periodistes.
Cal ser radical en el sentit literal de la paraula. Com explicava bell hooks, hem d’anar a l’arrel de les coses per solucionar el problema. Perquè si les nenes i els nens creixen pensant que les dones escriptores som, com afirmava amb ironia Ursula K. Le Guin, un animal mitològic, poc disposats estaran a canviar d’opinió quan siguin grans, malgrat tenir les evidències a tocar. Per això, hem de convertir les escriptores en una realitat abans que sigui massa tard.
Parafrasejant Joanna Russ: ho va escriure ella, havia de fer-ho, va escriure sobre temes vàlids, en va escriure tants com va voler, és una artista, els seus textos són art, ningú la va ajudar a escriure’ls i ella no és cap anomalia.
Tant de bo quan algú revisiti aquest assaig d’aquí vint anys el trobi tan irreal com si l’autora s’hagués dedicat a analitzar la literatura masculina en aquests termes. Mentre aquest moment arriba, continuarem demanant roba amb butxaques ben fondes i carregades d’experiències singulars, d’on traurem idees agudes i llapis ben esmolats per seguir escrivint la història de la literatura.
1 Ho recull Pere Meroño a El goig de viure: biografia de Montserrat Roig (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005).
2 Nopca, Jordi (22/10/2021). 5 incògnites literàries arran de la polèmica per l’últim premi Planeta. Recuperat de https://llegim.ara.cat/actualitat/5-incognites-literaries-arran-polemica-l-ultim-premi-planeta_130_4157768.html.
Com destruir l’escriptura de les dones
Copyright © 1983, 2018 by Joanna Russ. Foreword to the new edition.
© 2018 by Jessa Crispin. All Rights reserved. Published by arrangement with the University of Texas Press.
© de la traducció de l’anglès, Míriam Cano.
© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2022.
Pots comprar Com destruir l’escriptura de les dones a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
