«Igual que abolir el capitalisme, fomentar l’educació és també una de les meves grans obsessions. Evidentment no qualsevol educació, sinó una educació en uns determinats valors que vagin d’acord amb aquest canvi de sistema més sostenible i més vivible que sempre pregono. Per tant, per mi, l’educació és el pilar que pot permetre accionar el canvi que modifiqui les maneres de viure, de relacionar-nos i les prioritats per salvar el planeta. I, per tant, si se’m permet dir-ho així, salvar-nos i demostrar que no només som una espècie consumista i destructiva, sinó que el pensament ens pot dur a ser més solidaris i tenir més consciència col·lectiva.»
Arcadi Oliveres va néixer a Barcelona el 27 de novembre de 1945 i ha mort als 76 anys el 6 d’abril del 2021. Economista i activista referent dels moviments socials, va participar en nombroses lluites a favor de la pau, la justícia social i els drets dels pobles: va ser president de Justícia i Pau, de la Fundació Universitària Internacional de la Pau i va rebre premis com la Medalla d’Or al Mèrit Cultural. A més a més, també va ser professor d’Economia Aplicada a la UAB: per les seves classes hi van passar fins a 17.000 alumnes, a qui els ensenyava, per exemple, a fer la declaració de la renda evitant pagar el 6% que es dedica a Defensa. El recordem obrint el seu darrer llibre, Paraules d’Arcadi, què hem après del món i com podem actuar (Angle Editorial), per llegir el fragment en què explica què creu que cal prioritzar en l’educació.
Foto: Catorze
Encara que sigui escombrar cap a casa, també diria que els quatre grans elements de l’educació que no es poden oblidar mai en el conjunt dels valors educatius són la pau i la no-violència; la sostenibilitat; les migracions, el racisme i la xenofòbia, i, quart i últim, les persones vulnerables. Si l’educació només reprodueix certs valors, res canvia. D’entrada ja desmentim allò que en alguna ocasió s’ha dit… Recordo que fa trenta o quaranta anys, quan es van posar de moda els temes anomenats educació per la pau, algú va insinuar que valdria la pena que les escoles tinguessin una assignatura que es digués així, educació per la pau i per la convivència. Però jo penso precisament que això no és encertat. I és que l’educació per la pau, per la convivència, per la solidaritat…, ha d’estar com a substrat i rerefons de qualsevol tipus d’educació. Per tant, no la podem convertir en assignatura. Ha de florir arreu. De fet, crec que els quatre elements o valors que he anomenat haurien d’estar com a substrat social, com a rerefons, en tota educació.
El primer, l’educació per la pau i per la no-violència, l’entenc a més com el valor decisiu i fonamental. La violència, la guerra i la competició estan presents en el joc molt sovint. Fins i tot en pacífics jocs de taula, com el parxís o els escacs, s’ha de «matar» la fitxa contrària. Així doncs, la idea que cal matar el rival, amb l’esperit bèl·lic que això comporta, està en general estesa arreu, sovint amagada darrere les situacions més diverses. I ja no diguem als salons de la infància en què participen l’exèrcit o la policia, que es presenten tan sols com a garants de la seguretat quan en realitat basen aquesta seguretat en una obediència a la norma… o per contra caldrà exercir repressió i violència. L’educació per la pau per mi és fonamental, però cal posar sobre la taula què entenem per violència, quin és el concepte. Allò que ja hem dit diverses vegades: és més violent cremar un container o desnonar sense dret a reallotjament una família amb quatre fills petits? Pensem-hi. Cal fomentar l’educació per la pau per no permetre cap de les violències, tampoc l’estructural.
El segon aspecte, el de la sostenibilitat, crec que és dels que l’escola està incorporant més —potser per necessitat— en els programes acadèmics. L’any passat, per exemple, a la festa de final de curs de l’escola dels meus nets, en Marc i en Pol, van tenir la bona idea que tots els cursos tractessin el tema de la sostenibilitat (reciclatge, conservació de la natura, salvament del planeta…). Crec que la sostenibilitat i el consum responsable ha entrat molt de ple. I és que la idea que el planeta s’ha de mantenir si volem seguir vius i vives ha fet més fàcil la incorporació d’aquest valor arreu. I molts infants avui saben millor que alguns adults com van certs aspectes de reciclatge i de consum responsable. La idea que el planeta s’esgota i que l’hem de vigilar ha penetrat, doncs.
El tercer grup de valors (migracions, racisme, xenofòbia) el veig també essencial si volem viure en un planeta on tothom tingui cabuda, on hi hagi solidaritat, on la idea de «comunitat» i «diferència» es conjugui. En els mesos de pandèmia més durs hem vist governs que expulsaven persones que venien d’altres llocs per por que vinguessin «contaminats». Pel que fa als refugiats, tenim els exemples tristíssims a Lesbos o del comportament irracional de la Unió Europea, que es manté ferma en la idea de no acollir. Crec seriosament que aquest és un dels temes més indignes i que més malament passarà a la història del nostre temps: deixar que gent mori al mar tan sols per la seva procedència, color o nivell de riquesa, deixar que un camp de refugiats s’incendiï i no donar-hi una resposta contundent, tenir por a acollir i pensar que algunes d’aquestes persones no són mereixedores de vida… Per mi, acollir l’altre, acollir la diferència, pensar que cap terra és de ningú i que tots som o hem estat migrants, és bàsic.
Finalment, ens agradi o no ens agradi, amb la pandèmia es va posar sobre la taula la vulnerabilitat de les persones. La pobresa augmenta, els diaris van plens de xifres de persones que no tenen cap tipus d’ingrés o d’ingrés fix, tanta gent que no arriba a final de mes, lloguers impagables… Aquesta és una faceta que la gent ha de tenir ben clara. I la vulnerabilitat ens pot arribar a tothom.
Per tant, aquests són els quatre elements que considero imprescindibles: el món no pot tenir violència, el planeta ha de perviure segles i segles, en aquest món hi cabem tots i totes perquè les migracions no només són permissibles sinó necessàries, i hem d’estar amatents i acompanyar les persones vulnerables.
Hi ha temes, però, que sempre costen més d’abordar, i tot el tema de la xenofòbia em preocupa, i molt. Sobretot perquè evidentment no es deslliga de la pobresa i comporta l’aporofòbia, és a dir, una certa fòbia cap a les persones diferents però sobretot pobres. I és que per a moltes persones la pobresa no és amable, perquè remou les consciències i ens posa davant del mirall com vivim i com repartim i com estem en el món: perquè aquesta és una pobresa que hem generat nosaltres mateixos amb el nostre estil de vida. Si en lloc de venir amb pasteres els immigrants vinguessin amb iots, segur que els deixaríem entrar. I per aquí no hi passo.
Foto: Guillem Medina
Paraules d’Arcadi
© 2021 Arcadi Oliveres Boadella
© 2021 Mar Valldeoriola Picanyol, per l’edició del text, el pròleg i la foto de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle Editorial
2
0
