Els deutes generacionals

Víctor Català va dir: «Vetlleu pel foc… És molt trist morir sense hereus!»

“Si he parlat dels escriptors de qui he parlat, és simplement perquè em sembla important que no els oblidem, aquests homes i dones. No podem permetre’ns de viure d’esquena al que van dir i escriure perquè, si no, no podrem entendre mai qui som. I aleshores ens veurem condemnats a ser uns personatges ridículs que, amnèsics, peregrinarem per un món que ens serà incomprensible.”

Ho escriu David Nel·lo a És trist morir sense hereus (L’Avenç), un recorregut reivindicatiu per una sèrie de noms imprescindibles del nostre llegat literari. Hi trobem des de La punyalada, de Marian Vayreda, la Protesta contra les «Normes Ortogràfiques», de Josep Pin i Soler, i La febre d’or, Narcís Oller, fins a Les aventures extraordinàries d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres, els Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Us convidem a llegir-ne un capítol, tot recordant-vos que aquest divendres 26 de novembre a les 19.00 el presentarà a la Central (al carrer Mallorca, 237, de Barcelona) acompanyat de Margarida Casacuberta. Si hi voleu assistir, us hi podeu inscriure en aquest enllaç.

Foto: Catorze

Els deures generacionals

A banda de les meves dèries literàries, i per raó del meu bagatge musical i la meva condició de flautista, sempre he mantingut una relació molt intensa amb la música. De fet, quan escric sempre n’escolto, de música, i és com un teló de fons en les meves llargues estones de creació. Em fa companyia, hi dialogo, em distreu i, quan arriben els rars moments de fulguració, l’ignoro perquè estic massa submergit en el que faig i no tinc orelles per a res de fora, tot em ve de dins.

En aquestes escoltes hi ha el món immens de la música clàssica, i en un altre sac, una tria eclèctica que va des del jazz al flamenc, passant per músiques folklòriques de l’Europa de l’Est o per flautes de l’Orient Mitjà. També hi ha certs músics que sempre he admirat, com és el cas de Leonard Cohen. Aquella cara llarga i més aviat trista; el nas gros, que es va fer més gros amb els anys; les arrugues, que no intentava dissimular ni maquillar; els colls de camisa que semblava que li anessin balders; i sobretot la veu, que amb el temps es va anar fent més greu i que al final ja arribava a uns nivells cavernosos. Cohen va ser un home que va saber envellir bé, i tot i que és de suposar que el músic canadenc devia tenir les seves rareses i manies, com tothom, l’aspecte que va escollir d’ensenyar al món era atractiu sense ser mai banal.

Hi ha una cançó que m’agrada especialment; és de les antigues, de l’àlbum Songs from a Room, i porta per títol: Story of Isaac. Es tracta, evidentment, d’una recreació que va fer el músic del passatge de l’Antic Testament: el sacrifici d’Isaac en mans del seu pare Abraham, aturat in extremis per la intervenció divina. La música de Cohen respira un pòsit hebraic, i sovint les seves lletres tenen alguna cosa de poesia profètica que es barreja amb l’experiència vital i amorosa de l’autor. Val la pena recordar que Leonard Cohen va començar la seva carrera artística com a poeta i no pas com a músic.

En un passatge de la cançó Story of Isaac, diu:

You who build these altars now to sacrifice these children,
you must not do it anymore.
(Vosaltres que ara construïu aquests altars per sacrificar
aquests infants,
no ho heu de fer més, això.)


Si tenim en compte que aquesta cançó va aparèixer l’any 1969, no és gaire agosarat d’aventurar que Leonard Cohen (músic canadenc, no s’ha d’oblidar) s’adreçava també a la generació de nord-americans que estaven disposats a sacrificar els seus fills a la guerra del Vietnam, per combatre contra les forces comunistes. I potser no tan sols això; en una època de forta contestació juvenil com aquella, el missatge podia ser aquest: no ofegueu els vostres fills amb els vostres valors morals o religiosos, no els encotilleu i deixeu-los viure; en definitiva, no sacrifiqueu la seva llibertat.

Més de cinquanta anys abans, el 1915, Rudyard Kipling va escriure un poema per al seu fill que havia desaparegut a la batalla de Loos, durant la primera Guerra Mundial. El poema es titula My boy Jack, i fa així:

«Have you news of my boy Jack?»
Not this tide.


«When do you think that he’ll come back?»
Not with this wind blowing, and this tide.


«Has anyone else had word of him?»
Not this tide.
For what is sunk will hardly swim,
Not with this wind blowing, and this tide.


«Oh, dear, what comfort can I find?»
None this tide, Nor any tide,
Except he did not shame his kind —
Not even with that wind blowing, and that tide.


Then hold your head up all the more, This tide,
And every tide;
Because he was the son you bore,
And gave to that wind blowing and that tide!



El meu noi Jack


«Arriben noves del meu fill Jack?» D’aquest mar, no.
«Quan penseu que podrà tornar?»
No mentre duri aquest vent i aquest mar.


«Rep algú més notícies d’ell?» Amb aquest mar, no.
El que s’ha negat ja no pot nedar,
no mentre duri aquest vent i aquest mar.


«Déu meu, de què trauré consol?»
D’aquest mar, no, ni de cap mar,
Com a molt, del fet que no us ha deshonrat—
ni tan sols amb aquell vent i aquell mar.


Així, mantén el cap ben dret, davant d’aquest mar,
i de tots els mars,
perquè ell és el fill que vas engendrar,
i vas donar a aquell vent i aquell mar.


En aquest cas no hi va haver cap intervenció divina que l’aturés, Kipling va sacrificar el seu fill en nom del seu patriotisme. La desesperació del pare que ha perdut el fill, en el seu cas devia ser molt punyent, perquè hem de tenir en compte que si el noi es va poder allistar a l’exèrcit, va ser gràcies a la influència paterna. Resulta que Jack era molt curt de vista, i d’entrada no va passar els exàmens mèdics militars. Així doncs, la insistent intervenció de Kipling va ser decisiva: va ser ell qui el va empènyer i li va procurar un lloc a les tropes britàniques. La família Kipling va viure molt de temps amb la incertesa abans que no tingués la confirmació que el jove fill havia mort al front. Va ser justament durant aquest període terrible de dubte barrejat amb un bri d’esperança que Rudyard Kipling va escriure aquest poema colpidor.

I molts anys més tard, el 1969, Leonard Cohen ens diu: «No sacrifiqueu els vostres fills, deixeu-los viure!» Què més passa aquell any? Els meus records d’aquell temps són limitats o, més ben dit, tenen la limitació lògica d’un vailet de deu anys. Però ara sé que al poble de l’Escala, aquell 1969, van col·locar una placa commemorativa a la façana de la casa de l’escriptora Víctor Català (Caterina Albert), i ho van fer per rememorar el naixement de l’autora, el 1869.

Provem de recular deu anys més, fins al 1959. L’1 de gener d’aquell any Fidel Castro i els seus homes foragiten el dictador Fulgencio Batista, i la revolució triomfa a Cuba. Un mes després (el dia 3 de febrer) jo neixo a Barcelona. Aquests dos fets són de significació totalment diversa. L’un, el primer, té una importància enorme en el panorama polític, i serà un esdeveniment que portarà un reguitzell de conseqüències notables en l’equilibri de forces mundials. L’altre fet, el meu modest naixement a la ciutat de Barcelona, no va més enllà. És el punt de partida d’una vida que aleshores encara no se sabia què seria ni què esdevindria.

Una muntanya i un gra de sorra.

A aquests dos fets tan diferents, n’hi podem afegir un tercer que té una rellevància simbòlica en el món de les lletres catalanes i que a mi m’agrada perquè és una coincidència interessant. Aquell mateix 1959, l’onze de setembre, l’escriptora de l’Escala compleix noranta anys. Víctor Català, la degana de les lletres, és aleshores una dona molt gran, i l’aparició de les seves obres més importants queda enrere, molt enrere. Però durant tot aquest temps ella no ha deixat de preocupar-se de la sort de la literatura a casa nostra; fins i tot si a les seves velleses ho ha de fer des del llit, on fa vida i rep els qui volen anar-la a veure.

Ja el 1926, en una entrevista que li fa Tomàs Garcés, Víctor Català diu:

A l’entorn dels Jocs (Florals) s’ha replantejat l’enfadosa qüestió de l’hostilitat entre vells i joves. És una hostilitat absurda. Els vells han de veure en els joves llurs seguidors, llur ufanosa herència. Els joves han de respectar el llevat de què són fets. Vet aquí tot.

En una altra ocasió, en una trobada per estimular els joves a escriure en la nostra llengua, se sap que l’autora va dir: «Vetlleu pel foc… És molt trist morir sense hereus!» I jo em pregunto si Víctor Català ho deia només en el sentit d’hereus literaris o si també es lamentava pel fet de no haver tingut mai fills, de no haver pogut transmetre la saba. Sigui com sigui, ella veia una obertura, un possible eixamplament en la generació literària que la seguia. Diu Català a propòsit dels escriptors més joves:

Avui el camí és més planer. Els escriptors d’ara poden fer més de senyors. Quina joia poder constatar la finor d’alguns estils contemporanis! Nosaltres érem cantelluts, però no ens sap greu de reconèixer-ho: el patrimoni català s’haurà nodrit, al capdavall, també una mica, amb el nostre coratge aspre de llenyaters.

Això ho diu l’escriptora el 1926, i avui dia sento un enyor per aquella qualitat cantelluda, modernista, i plena de coratge d’aquells llenyataires de la llengua. Penso amb recança en aquells escriptors, «uns herois isolats que anaven donant cops de destral per aquí i per allà, aterrant malesa.»

Tornem, però, al 1959. Víctor Català compleix noranta anys. Com ho celebra, només en l’estricta intimitat de la seva família i dels seus amics? És que l’han oblidat, les generacions d’escriptors més joves? Quina és la consideració que li tenen? La llegeixen? Se’n parla, d’ella? Aparto la vista d’una de les llibretes on vaig anotant les meves cavil·lacions i miro un volum que tinc damunt de la taula: Els 7 pecats capitals vistos per 21 contistes en homenatge a Víctor Català.

És un llibre amb les característiques tan reconeixedores de l’editorial Selecta: aquelles llenques de color carabassa a la part superior i inferior del volum, que recorden les cobertes mítiques dels llibres de Penguin Books. A la Selecta, en comptes del pingüí, hi apareix una fulla dentada amb un petit aglà, a la coberta. Obro el volum i hi trobo, a mà esquerra, una foto en blanc i negre de Víctor Català. Ja és una dona gran, els cabells blancs recollits, un vestit negre amb un fermall damunt del pit i un collaret negre al coll, probablement d’atzabeja. Els trets del rostre són forts, la mirada, intel·ligent. Me la miro i penso que és una dona que no s’està per brocs. Aquesta és la mateixa autora que ens diu, quan parla de la tortuga:

Homes d’ànima freda, humanitzeu-vos i ensenyeu als vostres fills, des del bressol, a respectar la bèstia, aqueix arcà sacratíssim de la divinitat!

I vet aquí que els autors que la segueixen, també la respecten a ella, i la prova n’és aquest llibre d’homenatge que ara tinc a les mans. I si no, fixeu-vos en la llista de contistes que el signen, prologats per Joan Triadú: Josep A. Baixeras, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó, Josep Maria Espinàs, Salvador Espriu, Sebastià Estradé i Rodoreda, Ramon Folch i Camarasa, Albert Jané, Rosa Leveroni, Miquel Llor, Jordi Maluquer, Ernest Martínez Ferrando, Francesc Nel·lo, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Maurici Serrahima, Carles Soldevila, Estanislau Torres.

Corprès d’emoció, llegeixo el prec que encapçala el llibre:

Vós que heu dominat la prosa amb el miracle de la naturalitat, accepteu, Víctor Català, l’obra que segueix, en testimoniatge d’amor i d’admiració.

Òndia, els termes que utilitzen no són pas ambigus; es parla d’amor i d’admiració, i es lloa el fet que ella hagi «dominat la prosa amb el miracle de la naturalitat». A més a més, els que ho signen no són una colla d’arreplegats ni uns ceballots. N’hi ha de joves i de grans, alguns d’ells ja són consagrats i d’altres fa poc que han abandonat el niu; responen a estètiques diverses i pertanyen a més d’una generació, però tots ells són, en aquell moment, una representació de les lletres catalanes.

Amb curiositat, llegeixo alguns dels contes que apareixen en el volum d’homenatge (i és clar, no em puc estar de llegir el del meu pare, Francesc Nel·lo). És interessant de constatar com el pas de més de cinquanta anys es nota; no només en la manera en què estan escrits aquests contes sinó també en l’enfocament que fan els autors del tema vertebrador del llibre: els set pecats capitals. Sospito que si un grapat d’autors d’avui dia escrivissin sobre els pecats capitals, ho farien d’una manera més directa, però no sempre o no necessàriament més interessant, perquè hi hauria el perill que escollissin una via més òbvia. En aquest recull del 1959 hi detecto una gran voluntat de ser secundari, de fer prevaldre les subtileses per damunt d’allò més explícit; és com si tots ells s’haguessin posat d’acord, i el lema que els hagués guiat fos aquest: «No anirem al bulto.» I què s’hi troba, estilísticament? En molts casos, aquella qualitat «cantelluda» de què parlava Víctor Català ja ha desaparegut, però també s’ha perdut una certa essència de vivor lingüística —prenormativa, és clar— que posseïa la Català i els seus contemporanis. És com si l’escriptura d’alguns d’aquests contistes s’hagués tornat un menjar una mica fat, mancat del polsim de pebre o del trosset de bitxo picant que és el que fa el plat memorable, el que desvetlla els sentits.

Però deixant de banda les consideracions estrictament literàries, en resta el gest simbòlic: el de l’homenatge a la venerable escriptora. No hi ha dubte que tots aquells escriptors, a través del besamans a Víctor Català, volen respectar el «llevat» de què són fets. Així doncs, Leonard Cohen i Víctor Català hi estan d’acord i ens diuen: no sacrifiquem les generacions successores. A l’altra banda, els hereus naturals de l’escriptora li expressen sense embuts la seva admiració i se senten deutors envers ella.

Encerclo el gargot on he anotat l’any, 1959, amb un retolador vermell i se m’escapa un somriure de pensar que, mentre tot això succeïa, jo era una criatura de pocs mesos que només volia mamar i dormir. Però després el somriure se’m queda glaçat, i escric a la llibreta: Com ha canviat la situació en aquest mig segle llarg? Mentre bec un conyac a la barra d’un bar, em grato la barbeta i rumio qui podria ser l’equivalent d’una Víctor Català, avui dia. He de rumiar una bona estona abans que no em vingui cap nom a l’esperit. Baltasar Porcel no, perquè ja és mort. Jesús Moncada, tampoc, per la mateixa raó. N’hi ha d’altres, segurament, però cap no s’erigeix en aquesta figura refulgent que sembla que era Víctor Català en aquell moment. Sempre ens queda el cèlebre contista, citat arreu i fins a la sacietat: Quim Monzó. Però em penso que a Monzó aquesta mena d’acatament per part dels escriptors més joves no li faria gens de gràcia; ell prefereix anar per lliure, i sovint juga a ser l’enfant terrible; bé, no gaire infant, a hores d’ara. Salvador Espriu seria centenari si encara fos viu, però ell ens va deixar el 1985. I, a més a més, és que rebria un homenatge d’aquesta mena? De part de qui?

Miro el sol que entra per la porta vidriada del bar, després acluco els ulls i em sento una mica perdut, desorientat. «Som esdevinguts illes?», em dic, mig en veu alta i en un llenguatge empeltat de modernisme que em sobta a mi mateix. «De quin llevat som fets? Potser no hem sigut capaços de beure de les fonts d’antany, potser les hem negades, tot afirmant que a nosaltres el que ens importa per damunt de tot és el present, el moment actual, com a valor indefugible i inqüestionable». Amb l’ull de la meva imaginació veig una caterva d’escriptors d’ara, homes i dones; els joves són sobretot els més lluents, a la moda. I malgrat aquesta brillantor de plexiglàs, en molts casos són embarcacions que van a la deriva: somriuen afalagats o s’afligeixen en silenci quan se’ls ignora. Incapaços de calibrar la vàlua personal i la dels altres, cecs a l’hora de distingir entre qualitat i moda passatgera, avancen fent tentines en la penombra, però es diuen que ja està bé així, que no volen ser deutors de ningú i que no volen que ningú no els degui res, que sobretot se senten independents i lliures de rèmores del passat, vet aquí el que consideren el seu punt fort, la seva originalitat. Amb un aplom esfereïdor, de vegades amb agressivitat o d’altres amb glamur, ho proclamen als quatre vents… digitals.

És trist morir sense hereus

Barcelona, octubre de 2021.
© del text, David Nel·lo.
© d’aquesta edició, L’Avenç.


En aquest enllaç pots comprar És trist morir sense hereus a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...