El hall del CCCB ple de gom a gom. Se celebra el dia Mundial de la Poesia i la Institució de les Lletres Catalanes ha decidit commemorar aquesta data amb els versos d’Estellés. Per a l’ocasió s’ha traduït un poema seu a les vint-i-dues llengües més parlades del país, i al llarg de la tarda pujaran a l’escenari artistes de diferents disciplines per interpretar els seus versos en diversos llenguatges. I a primera fila, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, i la directora del CCCB, Judit Carrera, juntament amb representants de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO. Tinc curiositat per veure com les generacions més joves fan seu el poeta en una vetllada protagonitzada per l’artista audiovisual Daniela Savalli, l’arquitecta digital Ana Karen Orozco, els actors Francesc Anyó i Arnau Boces, els poetes Míriam Cano i Martí Sales, la companyia de dansa Vaikonur, la ballarina Mabel Olea, els músics Clara Poch i Marçal Calvet i Mariona García, de la Fundació Catalana Síndrome de Down, conduïts en la ficció radiofònica pels periodistes Roger Seró i Laia Vidal.
La veu d’Estellés s’amplifica davant centenars de persones en un dels temples culturals de la ciutat, amb un públic de diferents edats, i mentre això passa, s’està celebrant el poeta de Burjassot al llarg i ample del país. I amb aquest acte comença el tret de sortida del programa que, des de la Generalitat de Catalunya, s’ha preparat per commemorar oficialment –com ha de ser– un nom indiscutible de la nostra literatura. I com que ja se sap que els amors fan l’amor i les històries, la història, en el moment en què es compleix el seu centenari, al territori on va néixer el poeta els màxims representants en matèria de cultura han negat la seua celebració de forma oficial. Un fet que se’ls ha girat en contra, perquè amb més força que mai la societat civil està celebrant-lo, de nord a sud, com si estiguessin reescrivint, poble per poble, la carta d’amor que es desplega al llarg de les pàgines del Mural del País Valencià.
També en el Dia Mundial de la Poesia, al hall del CCCB es va reescriure una carta d’amor en un espectacle que girava al voltant del poema “m’he estimat molt la vida”; un text que significa una declaració de principis, no només pel que fa a la distància exacta que va agafar Estellés per mirar-se les coses (des dels elements més essencials del seu entorn fins a la felicitat de la primera dent d’un infant), sinó que demostra, també, quina va ser l’autèntica subversió política del poeta: l’aposta per la vida, amb un rigor constant, gairebé professional: “Una ocupació tinc, des d’ara, per a tu./ Insistir, brutalment, des d’ara, en l’alegria”. Una vida contada al nen del veïnat, una vida cantada per un entre tants des d’una perspectiva domèstica, reconeixible, abastable, com la d’aquell que tot ho recorda mentre el seu amor va estenent la roba.
Als que no som millennials però ens vam criar ja plenament en una democràcia, se’ns fa difícil entendre que un poeta, és a dir: una vocació, un ofici, una forma de mirar el món que de segur que entraria en les primeres posicions d’un rànquing que considerés la utilitat de les arts inútils, hagi pogut esdevenir, en un moment en què debatem els límits de la intel·ligència artificial, un perill i una amenaça. Quan d’ací un anys ens preguntem per què serveix la poesia, haurem de recordar el que està passant amb Estellés en motiu del seu centenari, perquè tal i com va la cosa –i encara no som ni a l’abril– no crec que ens quedem curts si, quan acabe l’any, comptem mig miler d’activitats organitzades al voltant del poeta. Un fenomen que demostra no només com hem assumit i fet nostra la pulsió lírica d’Estellés, sinó també la necessitat de vertebrar l’alegria i fer-ho amb il·lusió, entusiasme i esperança, com ens va ensenyar el poeta, que fins i tot a l’hora d’afrontar el dolor va fer-ho amb una ferma posició estètica: des d’aferrar-se desesperadament a la vida i celebrar-la amb la dignitat que sostenen els objectes més insignificants fins a fer-nos veure, també, la terrible bellesa que pot arribar a contenir el dolor.
Després de certes coses s’ha de tornar a casa, diu en un dels seus versos. I jo, cada vegada que en les darreres setmanes torne després d’assistir a un acte dedicat al poeta, entre a ma casa bastant emocionada, com si Estellés fos la clau que està obrint tots els panys; des de la dignitat de mantenir-nos ferms en moments d’hostilitat amb la llengua, fins a la força de fer ressonar els versos del poeta valencià més important del segle XX des d’Ausiàs March –que, poca broma, són cinc segles–, fins fer-lo parlar de tu a tu amb un altre estimadíssim Joan Salvat-Papasseit, i veure que amb ell, amb els seus versos, cantem el seu nom, més que escrit, arrapat amb les ungles.
