«Ferrater va escriure: “mare, soc un especialista en la por”»

“Segurament que la felicitat és una noció asimptòtica, i que ens hem de passar la vida consternats de les coses que ens cauen de les mans i que se’ns trenquen, però tinc la impressió que ara no me’n cauen tantes”, deia Gabriel Ferrater al seu germà Joan. Ho feia en una carta fins ara inèdita i recollida a Vèncer la por, la biografia que Edicions 62 dedica al poeta, professor i intel·lectual català en el centenari del seu naixement. En parlo amb el seu autor, Jordi Amat, qui, a través d’estratègies narratives, arriba a una mena de veritat que escapa a les biografies convencionals.

L'escriptor Jordi Amat. Foto: cedida — L’escriptor Jordi Amat. Foto: cedida

Vèncer la por, per què aquest títol?

Aquesta és la setena biografia que escric i la més complicada, perquè Ferrater duu una llegenda a la motxilla. Josep Maria Castellet, un bon amic seu, va intentar escriure’n una biografia i no se’n va sortir, dient que Ferrater és “com una anguila que s’esllangueix de les mans”. Jo tenia presents aquestes paraules i, mentre rumiava com ho faria per conèixer l’home, o si es podia, vaig arribar a una entrevista que varen fer a Helena Valentí, la parella sentimental del poeta que més va influir en la seva obra. Ella deia que Ferrater tenia una falla, però que no sabria explicar-la, que l’hauria de pensar. Llavors vaig entendre que l’havia d’esbrinar.

Quina era?

La por: a fer-se gran, a no saber viure com un adult, a no tenir diners, a no estar a l’altura del que les dones esperaven d’ell… Qui es pren la vida seriosament sap que hi ha pors que assetgen i que créixer vol dir encarar-s’hi i, en la mesura dels possibles, superar-les. La meva conclusió és que a Ferrater li va costar molt. En una carta inèdita a la seva mare, va escriure: “mare, jo soc un especialista en la por”. No oblidem que, a més, tenia present el fantasma del seu pare, que no se n’havia sortit i havia optat pel suïcidi. Vaig trobar un dietari on parlava del suïcidi com una manera de vèncer la por, una por que també és molt present en la seva poesia. Em va semblar la millor manera d’entendre’l, treure’l de la llegenda i intentar explicar-lo.

Aquesta biografia és un retrat de Ferrater a través dels seus interlocutors?

Tota biografia que sigui exigent amb la pràctica de l’ofici sap que depèn dels documents amb què treballes. Ferrater, desgraciadament, va cremar el seu dietari i en queda poca cosa, així que m’he valgut de les cartes que va intercanviar, entre d’altres, amb Gil de Biedma, Valverde, Riba o Joan Ferrater que, afortunadament, pensaven a fons allò que escrivien. També he fet servir fotografies i telegrames, rastrejant i datant, per traçar les relacions i moviments del poeta.

Tenies les cartes de Ferrater?

Sí, i em sento afortunat d’haver passat dos anys tocant les cartes i els papers que ell havia redactat o els telegrames compartits amb Jill Jade quan acabava de conèixer la que seria la seva dona, que em fa content poder publicar. És xocant veure el moment en què Ferrater deixa d’escriure les cartes a mà, perquè el pols li tremola per l’alcoholisme, i ha de fer servir la màquina d’escriure. També tenia les llibretes on prenia les notes de lectura mentre llegia Ausiàs March: veure quins versos marcava, o amb quina intensitat ho feia, és significatiu quan fas aquest tipus de feina.

Al llibre dius que “és un adult que no sap ni vol ni pot viure com viuen els adults”.

Ell es pensa a si mateix sense enganyar-se i, com que és enormement intel·ligent, sap quins són els seus problemes: sap perquè beu, sap perquè serveix la literatura, de quina manera t’ensenya a viure, sap que una vida plena és aquella que té una pulsió intel·lectual forta i aquella que passes al costat d’algú amb qui pots viure el desig. És un llistó molt alt i no arribar-hi pot comportar una existència molt trista. Tant ell com el seu germà Joan Ferrater ens obren un camí de comprensió de la nostra intimitat molt recte, perquè ells la tenien molt complicada: en l’elaboració d’aquesta intimitat tan densa i torturada, ens ensenyen coses que la resta dels mortals difícilment entendríem. És simptomàtic que el moment de màxima glòria de l’escriptor, quan guanya el premi Serra d’Or amb Rodoreda i Pla, coincideixi amb l’enfonsament de la persona. Poques obres en català fan una reflexió sobre els homes, els dies i les dones com la que fa la seva poesia moral i és, precisament, per aquesta incapacitat de resoldre biogràficament la plenitud artística.

En la biografia parles de Joan Ferrater, també.

Vaig visitar-lo moltes vegades, era un home complicat. Els Ferrater compartien més que un cànon literari: ambdós tenien capacitats per pactar amb la normalitat i no volen pactar-hi i això els fa autènticament radicals amb la manera com viuen, una radicalitat que els porta a dir-se la veritat fins al punt de posar en perill la pròpia vida. Aviat vaig veure que la meva primera visió de Gabriel Ferrater estava distorsionada per la versió que en feia el seu germà, amb qui mantenia una relació complicada, per això la seva perspectiva no és massa present al llibre. Aquestes visites, però, em varen fer veure que no estava aprenent tot el que la literatura permetia, que veia la literatura en clau massa historicista. No havia entès que la forma és l’eina a través de la qual la literatura interna i es fon amb la vida. Si volia saber quina és la quantitat de vida que té la literatura, em convenia més llegir Ferrater que fer cas als professors de la universitat.

Ferrater era un escriptor poc compromès políticament?

Bé, què vol dir ser un escriptor compromès durant el franquisme? Per mi un escriptor compromès ho és en la mesura que combat l’intent de destrucció d’una cultura. Ferrater, a diferència d’altres escriptors catalans, no té una vivència forta de la nació, però té clara en quina tradició s’inscriu, amb March, Carner i Riba: la dels qui pensen en català l’amor i el desig, assumptes que ens defineixen com a persones. Ell no té ideologia, no té respostes de blanc o negre per les grans qüestions, sinó idees complexes. Ferrater té un compromís amb la llibertat de pensament en un moment en què la llibertat està cancel·lada: pensa la individualitat amb tota la llibertat i radicalitat possibles. És un autor compromès, no en els termes clàssics d’un intel·lectual catalanista, sinó com un escriptor que entén que la literatura serveix per transformar consciències.