Aron Ettore Schmidt, que feia servir el pseudònim d’Italo Svevo, va néixer el 19 de desembre de 1861 i va morir el 13 de setembre de 1928. Recordem l’escriptor italià llegint un capítol de La consciència de Zeno (La Magrana), traduït per Carme Arenas i Elisabetta Sarmati. Aquesta obra la va publicar el 1923 animat per James Joyce, que li feia de professor d’anglès a l’acadèmia Berlitz.
Foto: Emilio Küffer
El doctor al qual en vaig parlar em proposà d’iniciar la meva tasca amb una anàlisi històrica de la meva propensió al fum:
–Escrigui! Escrigui! Veurà com arribarà a veure’s completament.
Crec que del fum en puc escriure aquí, a la meva taula, sense haver d’anar a somniar en aquella butaca. No sé com començar i invoco l’assistència de les cigarretes, totes elles tan semblants a aquesta que tinc a la mà.
Avui descobreixo coses que ja no recordava. Les primeres cigarretes que vaig fumar ja no es venen. Pels volts del 1870, a Àustria, n’hi havia d’aquelles que es venien en capsetes de cartó amb el segell de l’àguila bicèfala. Ah, sí: veig com al voltant d’una d’aquelles capses de sobte s’agrupen diverses persones amb algunes de les seves característiques, les justes per suggerir-me’n el nom però no les suficients per commoure’m degut a la inesperada trobada. Cerco d’obtenir més i vaig a la butaca: les persones s’esllangueixen i en el seu lloc s’hi posen bufons que es riuen de mi. Retorno desanimat a la taula.
Una de les figures amb una veu una mica ronca, era Giuseppe, un jovenell de la meva edat, i l’altre, el meu germà un any més petit que jo i mort des de fa molts anys.
Sembla ser que Giuseppe rebia molts diners del seu pare i ens regalava cigarretes d’aquelles. Però estic segur que n’oferia més al meu germà que a mi. D’aquí la necessitat en què em vaig trobar de procurar-me’n d’altres. Fou així que vaig robar. A l’estiu el meu pare deixava, sobre una cadira del menjador, la seva armilla en la butxaqueta de la qual sempre tenia xavalla: agafava els deu cèntims necessaris per comprar la preciosa capseta i fumava, una rera l’altra, tots les deu cigarretes que contenia per no conservar, massa temps, el fruit comprometedor del furt.
Tot això jeia a la meva consciència tocant a mà. Surt ara perquè abans no sabia que pogués tenir importància. Heus aquí que he registrat l’origen del mal costum i (qui sap?) potser n’estic ja guarit. Per això, per tal de provar-ho, encenc una última cigarreta i potser la llençaré de seguida, disgustat.
Després, recordo que un dia el meu pare em sorprengué amb la seva armilla a la mà. Jo, amb un atreviment que ara no tindria i que encara ara em disgusta (qui sap si aquest disgust tindrà una gran importància en la meva cura) li vaig dir que m’havia vingut la curiositat de comptar-ne els botons. El meu pare es rigué de la meva inclinació a les matemàtiques o a la sastreria i no s’adonà que tenia els dits a la butxaqueta de la seva armilla. A fe meva puc dir que n’hi va haver prou amb aquell riure adreçat a la meva innocència inexistent, per impedir-me de robar per sempre més. És a dir… vaig robar encara però sense saber-ho. El meu pare deixava per casa cigars Virgínia, fumats fins a la meitat, a la vorera de les taules i dels armaris. Jo creia que era la seva manera de desfer-se’n, i creia saber també que la nostra vella mainadera, Catina, els llençava. Anava a fumar-los d’amagat. Ja en el moment d’apoderar-me’n e venien esgarrifances només de pensar en el malestar que em produirien. Després els fumava fins que el meu front es cobria de suor freda i el meu estómac es retorçava. Ningú o podrà dir que en la meva infància em mancava energia!
Sé perfectament com el meu pare em guarí fins i tot d’aquest costum. Un dia d’estiu havia tornat a casa d’una excursió de l’escola, cansat i amarat de suor. La meva mare m’havia ajudat a despullar-me i, amb un barnús, m’havia post a dormir en un sofà en el qual s’assegué també ella, mentre cosia. Estava a punt d’adormir-me però tenia els ulls encara plens de sol i trigava a perdre els sentits. La dolçor que en aquella edat acompanya el repòs, després d’un gran cansament, m’és evident com una imatge a part, tan evident com si estigués allí al costat d’aquell cos estimat que ja no existeix.
Recordo la cambra fresca i gran on nosaltres, de nens, jugàvem, i que ara, en aquests temps avars d’espai, està dividida en dues parts. En aquella escena el meu germà no hi surt, la qual cosa em sorprèn perquè penso que ell també prengué part en aquella excursió i que hauria hagut d e participar després en el repòs. També hi va dormir, ell, a l’altre extrem del sofà? Jo miro aquell lloc, però em sembla buit. Només em veig jo, la dolçor del repòs, la meva mare, i després el meu pare de qui sento ressonar les paraules. Havia entrat i de primer no ‘havia vist perquè cridà:
–Maria!
La mare, amb un gest acompanyat d’un lleu so amb els llavis, em va assenyalar creient-me capbussat en el son sobre el qual jo nedava en plena consciència. M’agradava tant que el pare hagués de contenir-se per mi, que no em vaig moure.
El meu pare es lamentà en veu baixa:
–Crec que em tornaré boig. Estic quasi segur d’haver deixat fa mitja hora, sobre aquell armari, mig cigar, i ara no el trobo. Estic pitjor que mai. Les coses em fugen.
La meva mare, també en veu baixa, però aguantant-se les ganes de riure per no despertar-me, respongué:
–De tota manera, després de dinar, no hi ha estat ningú, en aquella cambra.
El pare mormolà:
–És per això que em sembla que m’estic tornant boig!
Es girà i sortí.
Jo vaig entreobrir els ulls i vaig mirar la mare. Havia retornat a la seva tasca però continuava somrient. Certament no creia que el meu pare s’estigués tornant boig, car si no, no hagués rigut així de la seva por. Aquell somriure em va quedar tan gravat que el vaig recordar quan el vaig retrobar sobre els llavis de la meva dona.
Després, no fou la mancança de diners allò que em féu difícil satisfer el meu vici, però sí les prohibicions que contribuïren a augmentar-lo.
Foto: www.biografieonline.it
