I guardo la vergonya dins alforges

No hi ha res llevat/ de tu i de mi, i res no s'hi compara

Foto: Carolina Tarré

 

Cos meu,
he nascut per mirar-te sense veure’t,
per guardar la vergonya dins alforges
en un lloc imprecís de les entranyes.

Ignorar-te és saber-te i no sentir-te,
oblidar que existeixes, que hi ets sempre
i que et tinc (a desgrat de mi i de tu).

Voldria esmicolar els miralls del món,
el mirall de la cambra i el dels ulls
que em miren i em mesuren i em suspenen.
Trencar-los tot alhora, per trencar-me
de riure quan ressoni el foll brogit
de la meva victòria.

                                Plorar
després, potser, pel jo perdut, per l’ànima
perduda i enyorada d’aquest cos,
que es sap vençuda.

                               No hi ha res llevat
de tu i de mi, i res no s’hi compara;
i tanmateix no et vull, o et vull i dolc,
i guardo la vergonya dins alforges
en un lloc ignorat de les entranyes.

 



 Non si male nunc

 © Sònia Moll Gamboa
 © Viena Edicions, 2006

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...