Foto: Catorze


“L’any 1878 Gaudí té 26 anys, acaba d’obtenir el títol i intenta sobreviure a Barcelona fent d’ajudant d’altres arquitectes i dissenyant peces ornamentals, com ara fanals o expositors. El senyor Eusebi Güell en té 32, ja és diputat de les corts de Madrid i és l’hereu d’una immensa fortuna.”

En el centenari de la mort del promotor (15 de desembre de 1846 – 8 de juliol de 1918), la Diputació de Barcelona ha publicat el llibre Eusebi Güell i Bacigalupi. Patrici de la Renaixença, en què Xavier González i Raquel Lacuesta fan un recorregut per la seva vida, i que es complementa amb una exposició que es pot visitar al Palau Güell fins al 30 d’abril del 2019. Ens endinsem a l’amistat que el mecenes i l’arquitecte, entre encàrrec i encàrrec, van anar forjant, veient un vídeo en què els actors Ramon Madaula i Albert Folk representen aquest vincle i fent un tast d’aquest llibre, concretament, de quan es parla del projecte del Park Güell.

En els seus inicis, el 1900, es preveia la construcció d’una urbanització de seixanta parcel·les per a famílies benestants. La idea de Güell era recrear els selectius condominis britànics i, per això, el va denominar Park Güell en anglès. Motius com la falta d’un transport adequat i el caràcter exclusiu de la urbanització la van fer inviable: només s’hi van construir dues de les seixanta cases previstes (en una hi vivia Gaudí amb el seu pare i la seva neboda). El parc va passar a ser un gran jardí privat que Güell cedia a actes públics, mentre començava a aparèixer en les guies turístiques de Barcelona com un dels punts més visitats de la ciutat.


Una «muntanya pelada» del nord de Barcelona, al vessant de la serra de Collserola, sense vegetació però amb aires purs, va ser el lloc triat per construir-hi una singularíssima ciutat jardí inspirada en les teories de William Morris i Ebenezer Howard, i en la idea de recuperar la natura com a lloc residencial, un concepte contraposat a la ciutat industrial que John Ruskin reclamava des de les seves teories romàntiques. Aquesta ciutat jardí no anava destinada a obrers, als quals ja havia regalat la Colònia Güell, sinó a la burgesia.

El Palau Güell va ser concebut per Eusebi Güell, no tan sols com a residència dels Güell-López, sinó també com a seu dels negocis de la família i, sobretot, com a escenari de la vida social i cultural d’un dels homes més rics del país i també dels més cultivats.

Allà hi visqué amb la seva esposa, Isabel, i amb els seus deu fills, una bona part dels anys de més activitat i prestigi. Però també va ser la seva casa mortuòria. Sota la cúpula de magnífica acústica del saló noble del Palau s’instal·là la capella ardent d’Eusebi, el 10 de juliol de 1918, cobert amb l’hàbit blanc dels mercedaris i envoltat per les banderes catalanes de les institucions de les quals havia estat protector. Les seves filles van interpretar música fúnebre a l’orgue. El comte havia mort el dia anterior a la seva llar del Park Güell.

Eusebi Güell, quatre anys abans de morir, ja no gaudia de bona salut. S’estava a la casa del Park Güell i allà rebia gairebé cada dia la visita del seu amic Gaudí. L’arquitecte així ho explicava en una carta manuscrita adreçada al bisbe Torras i Bages el 3 de juny de 1914: «Ilustríssim Sr. D. Joseph Torras y Bages. Lo nostre amic D. Eusebi Güell està mal de salut y penso ser el seu estat de gravetat; parlant d’aquesta gravetat ab el Rnt. Mn. Gaspar Vilarrubies, me ha significat tal vegada fora convenient lo escriure a V. I., el estat del nostre amich, com ho faig en la present, pera dir a V. I. que Mn. Vilarrubies y son servidor estam á la disposició de V. I. si creu convenient fer quelcom. Bessant l’anell y demanant la benedicció, S.I.S. Antoni Gaudí».

Eusebi Güell a la sala hipòstila del Park Güell. 1915.


Exposició Eusebi Güell i Bacigalupí

On: al Palau Güell.
Quan: fins al 30 d’abril del 2019.

Aquesta mostra, ​comissariada per Raquel Lacuesta i Xavier González, té l’objectiu de mostrar la dimensió humana, empresarial, política i cultural que Eusebi Güell ha deixat en el patrimoni col·lectiu del nostre país.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»
Comparteix

You Are So Beautiful

You're everything I hoped for/ You're everything I need
Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix