Jordi Herralde: «Que un escriptor reconegui que no és bo és missió impossible»

«Dir no a un autor és incòmode, però més incòmode és tancar l'editorial», diu el fundador d'Anagrama

Arxivat a: Converses, Biblioteca

“T’agrairia que no parléssim ni de Carme Balcells ni de Javier Marías”. M’ho demana perquè en les altres entrevistes que li han fet han acabat remenant aquests temes. Quedo amb Jordi Herralde (Barcelona, 1935) a casa seva. Em fa la impressió que estic davant de tot un gentleman, curós, perspicaç, d’humor fi i d’ull viu. Descobridor d’escriptors com Bolaño, ha dut el timó de la gran nau d’Anagrama per Espanya i Llatinoamèrica amb un objectiu clar: no perdre el nord, que vindria a voler dir, per exemple, no publicar un llibre que no tingui sang d’Anagrama. Cosa que implica mantenir un determinat criteri, fer cas al rampell de la intuïció, saber arriscar –i, si cal, saber remuntar– i, sobretot, preservar-ne la identitat, és a dir, vetllar sempre pel catàleg, i doncs, pel lector.

Anagrama, ara en mans de l’editorial italiana Feltrinelli, va ser fundada el 1969 per un Herralde que no volia dedicar-se a fer d’enginyer i que, amb pocs però prous principis, va llançar els daus al camí que l’estimulava. Ara té 86 anys i ja en fa quatre que va fer una passa al costat perquè Silvia Sesé estigués al capdavant del vaixell. El seu camí el podem resseguir gràcies a la immensa correspondència que va mantenir amb escriptors, agents o crítics. Un exemple prou punyent, el telegrama que va enviar a Wolfe, així, en majúscules: “LYNN NESBIT ME COMENTÓ SU DECISIÓN SOBRE SU PRÓXIMO LIBRO. ES LA NOTICIA MÁS TRISTE QUE HE RECIBIDO EN MIS VEINTE AÑOS COMO EDITOR, LA MÁS IMMERECIDA Y LA MÁS INJUSTA“; o a Rafael Borrás, de Planeta: «Hemos sabido por algunos de nuestros autores que Vd. se ha dirigido a ellos ofreciendo como anticipo “el doble de lo que pague Anagrama”, sin ver el manuscrito. Tomamos buena nota de su proceder y de esta “declaración de guerra”, tan legítima mercantilmente como significativa por otros conceptos». Totes elles han sortit publicades al llibre Los papeles de Herralde, a cura de Jordi Gracia, que em serveix per mirar de més a prop què vol dir per a Herralde ser editor.

This image has an empty alt attribute; its file name is 1200_1618246044JH_2019_MTSlanzi_1-1024x683.jpg
Cedida per Anagrama


La relació entre un escriptor i un editor s’assembla a una relació d’amor?

Sí. Hi ha el flechazo, que pot ser més o menys ardent, i després hi pot haver una relació sentimental forta i llarga. Els meus millors amics han sigut escriptors i escriptores. Un editor nord-americà molt bo deia: “He tingut moltes parelles que després han desaparegut, però no per això renuncio a l’amor”.

També hi ha les banyes.

No inevitables. Un ja sap que pot passar, tot i que tinc la fortuna de tenir moltíssims autors amb qui hem sigut mútuament fidels. Gairebé tots els que han decidit marxar ha sigut per unes ofertes de diners molt elevades que només podia fer un gran grup, i que, encara que m’hagi dolgut, ho he entès perfectament i sense rancúnia.

This image has an empty alt attribute; its file name is 28077e0f-8021-4ada-b695-2043711210f0_source-aspect-ratio_1200w_0-1024x639.jpg
Festa dels 30 anys d’Anagrama a Londres al jardí de la casa de Christopher i Koukla MacLehose. D’esquerra a dreta: Jimmy Burns, Martin Amis, Julian Barnes, Graham Swift, Laurence Norfolk, David Lodge, Russell Lucas, Pankaj Mishra, Hanif Kureishi. Acotats: Kazuo Ishiguro, JH i Vikram Seth (1999).



Et pregunten molt què és un bon editor i et volia preguntar què no ho és. Perquè n’hi ha que, tal com els donen el manuscrit, l’envien a imprimir.

Una cosa és publicar llibres i una altra, ser editor. L’únic tipus d’editor que m’interessa és el que viu apassionadament pels llibres que publica i que intenta publicar els millors llibres possibles malgrat en alguns casos sàpiga amb total certesa que són minoritaris, i amb això sí que no s’equivoca gairebé mai.

Joan Sala, en una entrevista a El País, deia que a l’edició en català hi ha més lletraferits que empresaris.

És absolutament normal, perquè la presumpta rendibilitat dels llibres en català no hauria d’estimular cap empresari.

D’entrada, té números de ser una ruïna.

Exacte, i jo mateix, ni que sigui una editorial bàsicament en castellà, he publicat molts llibres en català des del començament: els cinc primers, després vam fer unes coedicions Anagrama-Empúries, fins ara amb els Llibres Anagrama… En total hem publicat més de dos-cents llibres en català i a vegades se’ns considera intrusos.

Ah, sí?

Sí, gent lamentablement desinformada, i una de les coses importantíssimes d’un editor és que ha d’estar molt informat, i jo ho he estat fins i tot des d’abans de ser editor.

La paraula intrusos amaga un: “aquesta és la meva parcel·la, no t’hi posis”.

Exacte, “aquests editors en castellà irrompen aquí en busca del tresor”: no sé quin.

Com si només n’hi hagués un.

No n’hi ha cap. De tant en tant en surt un, o un i mig. Em vaig fer un fart de publicar en castellà autors catalans boníssims: des de joves fins a Pere Calders, que no havia estat mai publicat. O el Sagarra, que al cap d’uns mesos de publicar la novel·la vaig escriure al seu fill, al Sagarreta, dient-li: “Miracle, miracle, reeditarem aquell llibre del teu pare! Serà una reedició en castellà d’un llibre en català, que és una cosa gairebé impossible!” Després hi ha hagut els casos de Pàmies i Monzó.

A vegades ha estat un desastre de vendes però et queda la tranquil·litat d’haver apostat pel que creies, més enllà dels diners.

Ser editor és això. Els altres són fabricants de llibres, són empresaris. Ara bé, si arriben els diners millor, perquè així pots continuar amb l’editorial.

This image has an empty alt attribute; its file name is 1200_161824636616-1024x589.jpg
Festa dels 30 anys de Feltrinelli a Villadeati. Drets: Ignacio Cardenal, Tom Maschler, Ed Victor, Ivan Nabokov, Jorge Herralde, Rob Van Gennep, Peter Mayer, Giulio Einaudi, Antonio López Lamadrid i Christian Bourgois. Asseguts: Christoph Schlotterer, Antoine Gallimard, Inge Feltrinelli, Matthew Evans i Klaus Wagenbach (1985).



Fent d’editor també fas de psicoanalista.

Silvestre.

Has d’aprendre a gestionar les fragilitats de l’escriptor, quines diries que acostumen a ser?

Quan un escriptor comença, també comença una carrera d’obstacles: primer, aconseguir publicar amb una editorial que encaixi amb el que ha escrit. Si això passa: com reacciona la premsa? Normalment quan n’arriba un de prometedor, el tracta molt bé. El problema ve amb la segona novel·la, que sovint és insegura, i no acaba de trobar com sortir de la primera i anar cap un nou camí. Les segones novel·les acostumen a ser de transició: cal saber-la aguantar, i si ho aconsegueix, comença a aposentar-se. Llavors toca veure com és considerat per la crítica, en quin rànquing està. Mentrestant, també va mirant de reüll els seus col·legues.

A un el tradueixen, a l’altre no, aquest ven tant, aquest menys.

Però quines editorials tradueixen? Perquè s’ha de tenir ull: una cosa és ser traduït per una petita editorial i una altra, per Gallimard. Si té premis o no: espanyols, catalans, internacionals. Y suma y sigue.

Per tornar-se boig.

I no parlaré del que no vull parlar.

Però és normal, et desquicies si estàs tota l’estona mirant aquest sí i aquest no.

Això no ho vull dir, perquè tots els escriptors estarien al manicomi. Passa, però no d’una manera tan melodramàtica, sinó més esporàdica.

Amb el tema dels egos dels escriptors què costa més: reconèixer que ets bo o que no ho ets?

Que un escriptor reconegui que no és bo és missió impossible: sempre són els editors qui s’equivoquen. Els atacs de modèstia en aquests casos són infreqüents.

Quin és el principal enemic d’un escriptor?

Haver-se equivocat d’ofici.

I d’un editor?

Et diria que també, però quan parlo d’editors, parlo dels editors de la meva banda. Un editor té la consciència tranquil·la si ha publicat d’una forma honesta i coherent. Això pot comportar que hi hagi sotracs econòmics forts.

Llavors l’enemic d’un editor seria anar en contra de la seva intuïció: trair-se.

Sí, l’èxit econòmic d’un llibre que grinyola al catàleg.

Com a editor, de què has fugit?

Tinc molt clar què interessa a Anagrama i què no.

Has tingut uns principis molt clars?

Més que uns principis, saber els tipus de llibres que encaixaven amb Anagrama i, ara em posaré una mica campanudo: que no traeixin ni a l’editor ni sobretot als seus lectors. Perquè hi ha lectors d’editorials.

I escriptors. Bolaño deia: “Soy un chico Anagrama”.

Sí, recordo una petita anècdota d’un escriptor jove argentí molt bo, que acabaria publicant a Anagrama. Estava amb escriptors que anaven dient: “He leído este libro de Anagrama“. I ell va dir: “¿Qué es esto de hablar de una editorial como si fuera un autor?”

This image has an empty alt attribute; its file name is 1200_16182460046-1024x954.jpg
Premi Herralde a Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño. L’autor i JH minuts abans de la conferència de premsa (Barcelona, novembre de 1998). © Julián Martín/EFE.



T’he sentit dir que t’avergonyiries de tu mateix si empaitessis autors d’altres editorials.

No en tinc tantíssims, però un dels principis fonamentals que he tingut és no anar a buscar mai un autor d’una editorial independent. Una altra cosa és que decideixi anar-se’n, però mai aniré a dir-li: “Per què no vens amb nosaltres que t’anirà millor?”. M’horroritzaria.

Querida Nisa, tras una serie de recientes disgustos con varios amigos publicados por la editorial, he tomado una decisión drástica: solo leer manuscritos de amigos si han tenido muy buenos informes de los lectores habituales de la editorial“. És difícil dir no?

És el més pesat, sobretot quan és, com la Nisa Torrent, una gran amiga. La política d’autor va radicalment en contra d’incorporar nous autors, perquè l’espai és determinat: pots fer tants llibres a l’any però no n’hi cap un més. Una de les coses més doloroses de l’edició és quan has de dir no a un autor que ha començat amb tu, sobretot si ja porta diversos llibres i s’ha convertit en un amic. Però ja no em llegeixo cap llibre d’amics si no ha passat abans pel filtre rigorós d’algú que no sigui amic de l’autor.

T’ho deu demanar molta gent.

És un problema molt incòmode, però més incòmode és tancar l’editorial.

Hi ha el moment de dir no, però també quan estàs llegint el llibre d’algú que no coneixes i per dins penses: sí!

[Fa veure que crida i celebra una gran victòria] És fantàstic! Durant un temps llegia ajagut aquí [assenyala un seient del menjador], i aquí vaig llegir El héroe de las mansardas, d’Álvaro Pombo. Mentre passava pàgina anava dient: BRAVO!!!

This image has an empty alt attribute; its file name is 1200_16182459944-1024x623.jpg
Juan Cueto, Álvaro Pombo i JH al I Premi Herralde de Novel·la (Barcelona, novembre de 1983).



Al llibre també es veu la feina invisible de l’editor quan, per exemple, escrius a Álvaro Pombo comentant-li un detall d’un personatge: “La delgadez de Martín, que pienso que considerabas desde tus ciento veinte kilos: si se mide un metro setenta y seis y se pesan ochenta kilos no se está en absoluto delgado. Como máximo no está gordo. Sugiero setenta kilos, pero lo podemos negociar”.

Ho deia una mica en broma però siguem seriosos: si dius que un tio està prim amb 80 quilos és perquè te’l mires des dels 120 quilos. Com a editor, hi ha tasques absolutament anònimes que em diverteixen molt: buscar el tipus de lletra, fer les portades, les contres, les faixes.

Hi ha justícia per als escriptors? Els que són bons acaben sent reconeguts?

No. Hi ha escriptors fantàstics que han venut molt poc. Stendhal deia: confio en els lectors del segle XX. I ho va encertar: se l’ha llegit al segle XX. Hi ha molts escriptors boníssims que no s’han venut. De la mateixa manera que n’hi ha molts que són molt reconeguts i són una patata fregida.

This image has an empty alt attribute; its file name is 1200_16182459135-1024x701.jpg
Celebració dels 25 anys del Premi Anagrama d’Assaig, amb els guanyadors i membres del jurat, a la desapareguda llibreria Happy Books (Barcelona, 16 de juny de 1997). © J. Martín.



Passa el temps i Irene Solà segueix instal·lada en els més venuts. Se n’ha creat un fenomen.

Un fenomen fenomenal. En català, fantàstic: ara n’han fet una obra de teatre; en castellà ha tingut dos premis. I a l’estranger s’està publicant. Tothom el vol durant anys.

Aixo que t’he sentit dir: fer possibles clàssics de futur.

Ella ja ho he és: de futur i de present.

Com és el teu present?

A la pandèmia he tingut problemes de salut emprenyadors però arreglats, que m’impedien tenir la vida d’abans, que era llegir molt. A l’editorial normalment hi vaig dos cops a la setmana. Tinc una relació extraordinària amb la Silvia Sesé, que la vaig escollir com a successora directora editorial, va passar l’examen tranquil·lament i ho està fent molt bé. Estem en contacte constant, ella em va informant del més significatiu.

Què et fa il·lusió? Tens la il·lusió encara de descobrir algú? O és una altra?

No hi ha aquesta predeterminació, perquè el meu paper ja no és el mateix, però quan llegeixo un llibre que m’agrada molt, ho comunico perquè es publiqui o no.

En aquest moment de la vida tens alguna por?

Diria que no. Sé que m’he de morir, no gaire tard, perquè, encara que no ho sembli, he fet 86 anys. Però no tinc por de morir. Naturalment, agrairia estalviar-me els patiments.

Com es perd la por de morir?

No recordo haver-ne tingut. Al patiment, sí, i a coses que et poden passar, però a la mort, no.

Has tingut una vida satisfactòria?

Però al mateix temps trompicada, fins que no vaig aconseguir ser editor va ser sovint bastant angoixant, però no em queixo gens.

És bo recordar l’angoixa de quan no ets al lloc on vols ser, perquè et fa valorar més el lloc on ets.

Sí. I tant. He estat molts dies fets una cacatua, però penso en llavors i em dic: estic de conya.

This image has an empty alt attribute; its file name is 1200_16182460993-1-1024x547.jpg
Festa dels 10 anys d’Anagrama, al restaurant La Balsa. Beatriz de Moura, JH, Inge Feltrinelli i Klaus Wagenbach (Barcelona, 1979). © Colita.



Llegia com a la censura raptaven els llibres, hi ha algun tipus de censura ara?

No hi ha aquella censura salvatge franquista, però sí la del mercat. I no és una censura, però hi ha, i és un fenomen mundial, la creació de grans grups editorials, que fan una tasca imprescindible comercialment, però que no ajuda a la creació de bons editors, més aviat al contrari. Les iniciatives dels bons editors acostumen a ser minoritàries, i aplicar-les en un gran grup és impossible.

Els grans grups estan al servei del capital, no de l’escriptor.

I aquest és el seu deure. Els seus interessos són uns altres, molt legítims comercialment, però van en contra d’aquesta visió de l’editor, i amb això no es propicia la creació de nous editors, perquè són conceptes totalment contradictoris.

This image has an empty alt attribute; its file name is 1553884343_304731_1553884739_noticia_normal.jpg
Jorge Herralde llegeix Escritos de un viejo indecente, de Charles Bukowski, a finals dels setanta. Foto: Lali Gubern.




Parlava amb un amic d’un tema delicat. Veig moltes entrevistes en què la pregunta que es fa és: aquest llibre és feminista? Sembla que tota la literatura ho hagi de ser. I penso: si ara nasqués un Bukoswki, se’l carregarien.

Ja se’l van carregar una part d’editors bienpensantes. És un tema delicat. I no pot ser un dogma. Als anys 70 vam tenir la col·lecció de feminisme més moderna del món, que es deia La educación sentimental, hem publicat molts llibres feministes, i a l’editorial des de sempre que la gran majoria són col·laboradores: la directora general, la directora literària. A gairebé tots els llocs importants de l’editorial hi ha una dona, però no per ser feminista, sinó perquè m’han semblat molt competents i hi havia una connexió especial.

De fet, vas conèixer Bukoswki.

Va ser molt divertit: ens vam beure sis ampolles entre ell i jo i dues entre les dues dones, i vam estar hores ballant, bé, fent bots. Em va fer pujar on ell escrivia, i hi havia tot ple de paperots estripats: “A la nit pujo aquí i vaig escrivint fins que m’adormo, i al matí m’ho llegeixo i quasi tot va a la paperera”. Escrivia borratxo i al matí, sobri, ho llençava.

Un dels esports d’aquella època era beure?

Molt, durant anys. Això va provocar la mort molt prematura del grup que ens reuníem: el Carles Duran, Octavi Pellissa, el Pere Garcés, el Perich, tots es van morir entre els 50 i 55 anys.

Quina relació has tingut amb l’alcohol?

Durant anys força intensa però controlada, en podia prescindir. A casa no es bevia vi, excepte el dia de Nadal. I aquí no he begut, ni a les èpoques de màxima disbauxa. L’únic, en nits de molt d’insomni, a mode de cura, anava a la nevera de dalt a prendre’m un xupito de whisky. Hi va haver bastants anys que vaig beure massa, i després menys. I ara no bec més que un got de vi al trimestre.

This image has an empty alt attribute; its file name is 1200_16182460638-3-1024x706.jpg
JH, Sergio Pitol i Lali Gubern (Fira de Guadalajara, 2000). © Daniel Mordzinski.



Prometeo: He leído tu artículo sobe “El hombre sentimental” no como crítica literaria, ya que no parece este su propósito, sino como un documento autobiográfico que informa de tu odio, tu malestar, tu mala fe. […] El texto es el relato de un ajuste de cuentas, de una venganza“. Em feia pensar: fins a quin punt la crítica fa de crítica? Perquè a vegades al darrere hi pot haver una revenja, una frustració o un verí.

Com en totes les professions. És d’aquestes crítiques que veus que hi ha una ràbia personal i una injustícia que em va semblar intolerable. I al llibre surten bronques a la premsa. El bon crític hauria d’anar a favor de la bona literatura. Acabo de fer una nota a un crític mexicà, que em parlava d’una nova editorial, que està molt bé. Faig moltes notes. Hi ha una cosa nova que faig. Sempre he tingut insomni, però ha estat molt creatiu: m’acostumo a despertar a les sis. Llavors començo a escriure molt, i últimament, sense paper.

Mentalment?

Sí.

I què escrius?

Una carta al Paul Auster, que es va acabar la relació sense que ell em digués ni una paraula. I vaig pensar: escriu-li sobre la vostra relació. Això se lo llevó el aire. I també vaig escriure un conte d’un jove enginyer que, sense cap vocació per la seva carrera, per una sèrie de casualitats, comença a conèixer Jaime Gil de Biedma, Jaime Salinas, Carlos Barral, Gabriel Ferrater… li vaig posar de títol Destellos en el paraíso.

Que bonic, escriure mentalment. No queda en el paper, però sí en algun lloc.

Això és recent, des de la pandèmia, que em fa mandra agafar el boli. És efímer, però en tot cas, m’ho he passat molt bé.

“Quan un arriba als cinquanta anys ha perdut part de les persones que ha estimat i que l’han estimat. Hi ha més temps al darrere que al davant. Un camina amb fantasmes per dins. Tinc tantes converses amb els morts com amb els vius”, et deia Paul Auster en una conversa que vau mantenir.

Si que estava lúgubre, oi?

T’interessa més la vida que la mort?

Sí, m’avorreix aquest regodearse en lo trágico.

Et queda alguna cosa pendent a la vida?

Urgent no, però em poden sortir coses que em diverteixin, com el gran llibre que he acabat aquest matí al pensament.

Parlaves de les notes que escrius: hi ha periodistes que les guarden com tresors. Ho cuides tot.

Sí: no deixar mai una carta sense respondre, ni que sigui molt breument i ni que sigui de gent totalment desconeguda.

És una manera de fer elegant.

[Xiuxiueja:] Elegant i propera.


This image has an empty alt attribute; its file name is 1200_16182459782-693x1024.jpg
JH a la parada d’Anagrama de la Fira de Frankfurt de 1977.


Los papeles de Herralde


© De la introducció, textos i edició, Jordi Gracia, 2021.
© De les cartes de l’«Epílogo festivo»: Tom Wolfe, 2021; Patricia Highsmith, 2021; Robert Coover, 2021; Ryszard Kapuściński, 2021; Raymond Carver, 2021; Carmen Martín Gaite, 2021; Claudio Magris, 2021; Richard Ford, 2021; Tom Sharpe, 2021; Oliver Sacks, 2021; Gonzalo Sobejano, 2021; Paul Auster, 2021.  
© De les altres cartes, Jorge Herralde, 2021.
© EDITORIAL ANAGRAMA, S. A., 2021.

Comentaris

    Alba Centelles Maig 20, 2021 6:48 am
    M'ha encantat, Gemma!

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...