El 29 de juny del 1963 naixia a dos quarts de tres de la matinada Joan-Lluís Lluís, i set hores més tard, a dos quarts de deu del matí, Sebastià Perelló. Avui que els dos escriptors fan seixanta anys, els hem convidat a conversar del que els plagui: i ho han fet escrivint-se cadascú des de casa seva, un des de la Catalunya Nord, i l’altre, des de Mallorca. A l’extraordinària coincidència del naixement se n’hi suma una altra: tots dos aquest any reediten el seu primer llibre. Aquesta primavera ha sortit Els ulls de sorra, de Joan-Lluís, i el darrer dia d’agost tornarà Exercicis de desaparició, d’en Sebastià. Els dos són publicats per Club Editor. En reproduïm la conversa, i, un cop acabada, trobareu un regal: l’inici del primer llibre de l’un i de l’altre.
Joan-Lluís: Sebastià, per molts anys! La meva primera pregunta és molt evident, en vista dels anys que fem avui: ¿Com ho portes, això dels seixanta anys?
Sebastià: Per molts anys, Joan-Lluís! Sempre he estat de la idea que l’experiència sempre arriba tard. I no cal oblidar que ens persegueix amb el temps que passa aquella virginitat dels anys que encara no has viscut, i que tens davant com un horitzó, que sol esser un lloc on mai no hi arribes a posar els peus. Per això fer els seixanta m’agafa com sempre: desorientat, i amb aquell posat perplex de no saber si me n’he de meravellar o val més que faci els gestos de l’estupefacte. I si l’experiència que m’hauria d’aplanar el camí sempre arriba tard, jo som del parer que als anys hi solem arribar prematurs, ara amb aquell verd cansat de la tardor, però amb la puerilitat del desconcert.
Als seixanta d’ara hi començ a entrar com un intrús, i m’hi sent com un foraster, perquè no m’hi veig amb aquell posat que reclama l’estil de la vellesa, i ja som massa empès per figurar com una lolita granadeta, que sol esser el personatge que ens proposa la publicitat dirigida als iniciats a la jubilació incipient. M’agrada però no encertar-la, passejar-me sense saber quin és ara el meu paper de l’auca, en aquesta edat acriaturada que sense acabar de ser tardana ja sent lluny la carraca de la mitjana edat.
M’agrada esser-hi, als seixanta, com un emblema de la contradicció: fer del desencant que t’encolomen un plaer rebel, de la serenitat que esperen una eufòria rebeca, del gris, una impaciència assenyada, i del cant del cigne un gall de la consciència més intranquil·la. En definitiva, fins i tot recapitular sol esser l’excusa per fer el de sempre: començar infinitament. Ja ho deia una mestra: no sabem fer res sense la ficció d’un començament.
I tu, ¿creus que ara que en fas seixanta escrius d’una manera diferent de quan vares publicar els teus primers llibres? ¿Ja has envestit o et trobes als inicis de l’etapa a la qual alguns han denominat de “l’estil tardà”? ¿O l’obra literària d’un autor sempre té aquell vigor, com la fruita, de la primera flor?
Joan-Lluís: Déu em petrifiqui si sé el que pot ser “l’estil tardà” aplicat a la meva modesta persona… Encara estic provant d’entendre com ho he de fer per escriure, posem, una novel·la, i com fer-ho de la millor manera possible. Tampoc no sé quin és el grau de vigor que puc reivindicar, i si és diferent del que tenia fa trenta anys quan publicava la meva primera novel·la, però sí que sé que encara estic explorant el món al meu davant —que a vegades, és clar, no és res més que la meva ment— per provar de trobar-hi algun camí. He rellegit fa poc, i revisat, aquella primera novel·la i sí que m’hi veig diferent, tan diferent que em pregunto seriosament si tinc dret d’assumir-ne tota l’autoria. ¿On ha passat, aquell Joan-Lluís de fa trenta anys? ¿En quina mesura soc jo? Però encara sort, diria, que he canviat, i que he canviat també com a escriptor. No perquè allò de fa trenta anys fos dolent o el que sigui, sinó perquè jo em malfiaria bastant d’algú que, al cap de trenta anys, continués escrivint exactament igual.
A més, cada novel·la és un viatge que té el seu propi destí, el seu propi ritme, les seves pròpies lleis. I això fa que em costihttps://www.catorze.cat/biblioteca/jardi-vora-el-mar-206835/ copsar, de novel·la en novel·la, el pas de temps, més aviat hi veig el pas d’exigències noves, de preguntes diferents. Per això, amb independència de si seré capaç de continuar escrivint amb un mínim de dignitat literària —no cal menystenir el procés de decadència neuronal— crec que no deixaré mai de provar de trobar noves històries, i de preguntar-me com explicar-les. Demà com avui, i com ahir.
Per cert, tu, que escrius, i descrius, amb tanta minúcia, com si tinguessis un microscopi sempre a l’abast, ¿com t’ho has fet per revisar la teva primera novel·la, que tornarà a sortir aviat? ¿Has emprat un microscopi més potent?
Sebastià: Primer de tot, t’he de dir que reeditar el Exercicis de desaparició ha estat una meravella que m’haurà permès poder revisar una edició en la qual varen quedar fils d’embastar i que en algun sentit es va fer la feina damunt damunt, i les costures massa llargues d’aquella primera edició tenien l’aire provisional d’un text que no havia deixat sense acabar, però sí que va romandre sense enllestir, almenys tal com jo hauria volgut fer la correcció de galerades, perquè el text que va anar a impremta no el vaig poder revisar tal com hauria volgut. En aquest sentit és una oportunitat esplèndida.
En cap cas m’he plantejat el fet d’actualitzar-lo o enriquir-lo (si amb això vull fer entendre que qualsevol intervenció que hi pogués fer tengués aquest afany) o reescriure’l. He volgut actuar com un restaurador, en aquell espai polèmic entre conservació i modificació. Com si fos possible tornar a dir per primera vegada. I no te’n surts. O sí, perquè llegir-lo ara ja ha estat una altra cosa. No cal tocar el text, però no diu el mateix i rediu allò com si fos de bell nou. I tu nedes en aquestes aigües estranyes i desconegudes que són un gran espai de creació. Encara que no toquis en el text quasi res. En cap cas he sacralitzat la idea d’una versió original, i això m’ha permès intentar una intervenció mínima que faci lloc a allò que va ser, sense que hagi volgut dir que si no me n’he pogut estar no hagi eliminat aquí una frase, un adjectiu o no hagi afegit allò que hi he trobat a faltar, minúcies, detalls, com qui no sap si restaura una pinzellada o al cap i a la fi la nova ja és un retoc diferent. Però allò que ha canviat substancialment és la lectura que n’he fet des del present. Ara diu el que és preexistent i no, perquè ja és una altre text. I he volgut esser fidel a la lletra que vaig escriure fa més o menys vint-i-cinc anys i per això l’he traït sense cap mena de vergonya. Aquí m’ha acompanyat la idea que com més he traït, he estat més fidel. No ho sé, aparentment érem dos que romaníem davant el llibre: aquell que va escriure el llibre i el va publicar l’any 2000 i jo. Però tal com diu aquell que al llit sempre són més de dos, aquí ha passat una cosa semblant. Érem una multitud: els que callaven, els que no volien tocar res, aquells que ho volien desballestar tot perquè creien que era l’única manera de fer reviure allò que havia estat aleshores, els restauradors, els que s’espantaven davant qualsevol canvi. I al final ha estat una festa.
I ara, deixa’m que et pregunti: ¿Ha canviat amb el temps la sensació d’escriure des d’un lloc que alguns relacionen amb la perifèria i amb tots els sentits que pugui desencadenar aquest concepte? Tu, des de la Catalunya Nord i jo des de les Illes, i no crec fer-me enfora d’un tema que ens han plantejat moltes vegades, hem patit, per dir-ho d’alguna manera, la creença que el territori era determinant en aquest sentit sobre tot allò que escrivíem. ¿T’hi has sentit als afores, a les foranies del sistema literari o és alguna cosa que t’han encolomat i que no creus que hagi determinat la teva escriptura? ¿Els centres són miratges? ¿L’extraradi, els ravals són elucubracions, focs d’encenalls?
Joan-Lluís: Crec que hem de separar el fet d’escriure de la recepció d’allò escrit. Quan escrivim, tots els que escrivim, ens situem en principi al centre d’allò que estem fent i, per tant, sempre som cèntrics i els altres, sempre, són perifèria. Fins i tot Barcelona. No ho dic com a forma d’egocentrisme sinó tot al contrari: és bo i sa concentrar-nos en nosaltres mateixos, per pouar dins nostre tots els recursos que necessitem per tirar endavant una obra literària. Des d’aquest punt de vista no m’ha passat mai pel cap, ni tan sols fa trenta anys, que el fet d’escriure des d’una perifèria objectiva m’havia de fer sentir, a mi, perifèric.
O potser exagero una mica i sí que, per estones, podia pensar que ho era i, llavors, potser compensava anant en compte que no totes les meves novel·les tinguessin a veure directament amb el meu entorn geogràfic. Això m’ho hauria de pensar una mica més.
Després, una vegada publicada l’obra, sí que sentia, si més no al començament, que una part de l’interès dels periodistes i dels lectors venia del lloc on havia nascut i on vivia. I fins i tot alguna vegada vaig notar que se m’aplicava una mena de discriminació positiva, que podia agrair però que en el fons em molestava perquè sempre he tingut clar que si escrivia en català havia de publicar a Barcelona, perquè és a la capital literària que pots mesurar-te amb els altres, no per competir-hi sinó per ser valorat amb els mateixos criteris.
I, mira, Sebastià, a mi el que em desola, a Catalunya Nord, és l’escassetat d’escriptors, una escassetat que dona una sensació amargosa de fi de món, i per això sento una certa enveja per la gran quantitat de bons i molt bons escriptors en llengua catalana que hi ha a les Illes. ¿Com us ho feu? ¿Vull dir, penses que la insularitat pot condicionar alguns hàbits culturals que, per exemple, acaben desembocant en una mena de feliç virus literari? ¿O tot plegat és un regal de l’atzar?
Sebastià: S’ha relacionat el determinisme geogràfic illenc amb alguna caracterització de la literatura feta des de les illes, però forma part del mite que aureola aquest microcosmos que són les illes. I això al marge de la manera com la literatura ha escrit i representat el geosímbol insular i l’experiència de la illeïtat. Ara bé, sempre he cregut que les coses podrien anar quasi a l’inrevés: els homes influeixen en la manera de conformar-se els llocs, tant o més com els llocs causen impacte sobre la manera de fer i d’esser de la gent que viu en un indret determinat. I això també seria així en la literatura. I el mite insular, fins i tot la literatura arxipelàgica, són una cosmovisió continental que mira l’illa i li encoloma una concepció del món. Les metàfores que ronden la insularitat literària i que la relacionen amb un laboratori de conservacionisme lingüístic, amb un estil que apunta cap a un miratge del que és genuí i autèntic, perquè fa olor d’arrencat i de salvatgia, s’ha de relacionar amb aquestes fórmules de representació tòpiques de la nissofília i els seus antònims: les formes més ferotges de la nissofòbia. Sempre figuram en la museografia de l’exotisme, i alguns en sentir els parlars insulars i les seves literatures pensen que entren en contacte amb algun essencialisme lul·lià. I no és així. Aquí, com per tot, hi ha una paleta arxipelàgica múltiple, d’una literatura que ha esclatat en colors molts diversos i que a hores d’ara el fet d’escriure’s des d’una illa no és necessàriament determinant. I d’altra banda la illeïtat i l’experiència que proporciona no és alguna cosa que només es pugui viure en una illa. A més, la imatge que vol destacar la determinació territorial quasi sempre acaba fent olor de localisme, de costumisme. I no precisament de localitats, que és molt més engrescador.
D’altra banda, si mires el panorama insular, tenc por, i esper que només sigui una aprensió enganyosa, que s’insinuï una realitat que tu ja vius de manera contundent: aquest empobriment d’escriptors. ¿I si a les illes el relleu generacional literari minva i de cada vegada som més pocs?
Tu, ara que has rellegit la teva primera obra, Els ulls de sorra, ¿què hi veus? ¿En podries seguir el rastre en la teva obra posterior? Encara que no es tracti de fer una recapitulació des de la teva primera novel·la, ¿podries parlar-nos del que realment és important des del teu punt de mira en l’escriptura i els temes que han marcat l’evolució de la teva obra?
Joan-Lluís: Quan em demanen de resumir aquesta qüestió, que potser és la més complexa de totes, dic, més o menys: El que m’importa és provar d’explicar la millor història possible de la millor manera possible. I primer ve la història, que és en construcció permanent mentre escric. Però el més difícil, trobo, és encertar, per cada novel·la, la veu correcta. És la part que em fa dubtar més, perquè a vegades gairebé pot semblar intangible, però en realitat són els fonaments de tot plegat. Quan dic veu vull dir estil, ritme, allò que és dit i allò que no és dit, se’n podria dir respiració, també.
Quan escrivia Els ulls de sorra no recordo fins a quin punt era conscient de tot això, probablement devia intuir-ho més que afirmar-ho. En tot cas sí que hi veig un parell de línies constants que arrenquen fa trenta anys i que continuen, tot i que no sabria dir per què hi són. Ho constato. Per una banda la importància de la literatura oral, de la rondalla i del mite, per l’altra la marginalitat dels personatges, que miren el món i la societat des d’un cert desconcert i d’un sentiment d’estranyesa. A vegades, ves per on, és aquesta estranyesa que els acaba salvant.
I, ara que fas seixanta anys, ¿penses en el que escriuràs en els anys vinents, per exemple en els deu o quinze propers anys? ¿Proves d’abastar mentalment el temps que et pot quedar per provar d’anticipar el que, potser, escriuràs i que segons com podrien ser les últimes coses que escriguis? ¿Si un dia, per la raó que sigui, has de deixar d’escriure, et sabrà greu? ¿O penses que ja trobaràs alguna altra cosa bella i bona a què dedicar-te?
Sebastià: Al bell mig dels saltirons i les tentines del temps, d’aquest tremolor de les hores que passen vius l’atzar d’anar fent amb aquell aire que t’alça amunt quan estrenes dies que no has viscut, i amb els ulls plens de la pell flamant d’avui i que és cada dia. I amb l’avalot i el trastorn del que és desconegut. Els anys vinents són part de l’horitzó. M’estim més la cornucòpia dels dies, dels instants, dels moments d’aquí mateix, just a tocar.
I davant aquest paisatge, els llibres que vendran no els vull estables, no són allà, amb cara i ulls. Son allò que he de trobar si s’escau, que s’han de poder reinventar, seguit seguit, i els vull amb el desig que els recorre de dalt a baix, exigents però a lloure, oberts de pinte en ample, inacabables, perquè l’escriptura ja és això: trescar sense aquest poder de qui sap ben segur allò que vol dir i allà on va. Els camins que has de recórrer són sempre nous perquè les passes mai no són les mateixes. Perquè vull que l’escriptura em trobi bocabadat, desorientat. I això reclama una innocència que t’has d’inventar en cada moment. I les darreres paraules són a la seva manera sempre les primeres, fins i tot quan ben davant no hi ha res.
D’altra banda si s’estronquen les paraules, un cosa que em feia pànic anys enrere, sempre queda llegir, que en mi almenys és aquell vici que vol una impunitat absoluta i és l’origen de tot el que he fet després. Llegir és l’escenari primer i sempre hi tens un cau. I si ni això puc fer, i encara sé que jo és un lloc on viure, ja trobaré les pistes que em permetin prendre el vol i esser del vent.
A la pell amb els anys, hi compareixen aquelles taques de l’edat que són les flors de cementeri. Pens que també hi deu haver una versió d’aquest jardí esplèndid en l’escriptura, i que són testimonis més que testament d’uns veu que aplega el cor de les edats, amb totes les seves contradiccions que s’alcen sense por i fan de la paradoxa una alegria. Ja ho diuen: car la fin annonce le début. Som aquest virtuosisme de sempre voler ser al començament.
I una pregunta: en el context cultural contemporani i en el marc del sistema literari català, des de la reedició de la teva primera obra i com si n’haguessis de fer una recapitulació, ¿quin és el valor que atorgues precisament a la literatura ara i en el futur?
Joan-Lluís: La literatura és el que em manté en vida. I sé que, en dir això, exagero: si no hagués tingut la literatura no m’hauria suïcidat, ni m’hauria tornat drogoaddicte, però la literatura sense cap mena de dubte ha donat un sentit a la meva vida. Visc amb els llibres que llegeixo i escric, i visc dels llibres que llegeixo i escric. Pel que fa a la relació de la literatura amb la societat, és evident que en els últims vint anys el triomf d’Internet i de les xarxes socials han afeblit la literatura. Paradoxalment, però, gràcies a les mateixes eines els escriptors són més propers als lectors. Jo, sigui el que sigui, em nego a queixar-me, no soc ningú per retreure a cap societat de donar menys lloc a la literatura. Tampoc no ha estat mai res de l’altre món en comparació, per exemple, amb el futbol. Sí que trobo vergonyós que un poeta guanyi menys diners que un futbolista d’elit, però no hi puc fer gran cosa.
De totes maneres, el que queda intacte és l’afany d’alimentar-se de ficció, ja que l’ésser humà és en essència un animal d’imaginari, que necessita tant la ficció com el pa i l’aigua. Abans, només una part ínfima de la població tenia accés a la literatura escrita. La resta s’espavilava amb la literatura oral, que pot ser meravellosa. Després, en paral·lel amb la generalització de l’alfabetització, si més no a Europa, va néixer el cinema, que va robar temps a la lectura, i la ràdio i la televisió, que van robar temps a la lectura i al cinema, i després Internet, que va robar temps a la lectura, al cinema i a la televisió. Els hàbits es diversifiquen, la literatura com a tal és menys present, però l’anhel de ficció roman. Per sort, gràcies a l’explosió joiosa dels clubs de lectura podem fruir de trobades amb lectors i això és un regal que ens fa la vida.
M’agradaria, Sebastià, que em parlessis breument dels escriptors que t’han alimentat i t’alimenten encara. ¿Tens alguna mena de panteó personal? ¿Qui són, els que, llegint-los, et van empènyer a escriure?
Sebastià: Quan em plantegen aquesta pregunta sempre solc dir el mateix: que amb els llibres i l’escriptura no hi tenc una relació en la qual preferir sigui un gest o una maniobra destacable. Mai no he m’he comportat com un devot en la biblioteca i la predilecció no m’ha fet comportar amb la passió d’un fan ni un admirador incondicional. He estat partidari apassionat de la biblioteca, això sí, i de les converses i els col·loquis, els idil·lis i les discussions que s’hi han desenvolupat. No he fet capelles i a la tauleta de nit han anat rodant en un debat permanent i en una promiscuïtat capriciosa ara aquest, suara l’altre, lluny del top ten que solen fer la llista. En el meu cas la llista és com una una muntanya russa d’un parc d’atraccions que no s’acaba mai. I basta que hi pugi amb Rodoreda, perquè de cop i volta sent que al meu costat hi tenc Foix o Ferrater i no acabaríem mai. No m’agrada que em facin triar els llibres que m’enduria en una illa deserta. No hi vull anar, m’estim més quedar a la biblioteca i sentir el parloteig entre llibres, aquella xerradissa magnífica, l’enraonia i les disputes que la conformen. El que importa és com es teixeix la trama i l’ordit del catàleg, la miscel·lània, l’arxiu i la compilació. I això en el meu cas és més important que el cànon, i encara molt menys fer un sagrari i convertir els llibres en els Llibres. En aquest sentit no m’agrada sacralitzar allò que en molts de casos s’ha escrit precisament amb la intenció d’evitar convertir-se en mots intocables i sacrosants, com si fossin paraules immaculades. No som un acòlit, ni un sagristà en la literatura, no cerc seguretat, sinó al contrari, el risc i l’aventura, exposar-me a l’imprevist, estar entre dos focs, prendre la metxa a l’audàcia, perdre els papers, sentir-me fràgil i posar el cascavell al gat.
Pel que fa al fet d’escriure podries fer servir el que he dit més amunt. El que m’empeny, no és fer una cursa des de l’angoixa de la influència, matar el pare, o saber qui m’ha empès a fer el que he fet. Només volia escriure amb l’afany de saber què volia dir, perquè si no hagués escrit bona part del que he acabat dient no m’hauria passat pel magí. És en l’escriptura que s’ha conformat allò que he arribat a pensar, és en els mots que he pogut anar a les envistes d’alguna cosa que anava més enllà de mi, i en els textos he estat aquell que no m’hauria imaginat mai, allò que de mi era més improbable ha vengut amb els mots que he escrit. Aquesta és la veritat. I és això que m’ha empès. La sort és que en aquest viatge m’han fet companyia les veus que suren en la biblioteca i sense aquesta trama de mots no hauria ni descobert les camades i els camins que he recorregut. De fet, tenc la certesa que no hauria existit. I sé ben segur, també, que aquí, a la biblioteca, no tries els pares, ni tens la certesa de ser parent de ningú, t’hi acostes, i d’una manera o d’una altra et fan companyia. I ja em bastaria formar part de l’estol, de l’eixam o la bandada.
I, ara, la meva última pregunta: ¿Creus que determina l’escriptura, l’estil, fins i tot els temes o la manera de conformar-se la teva obra el fet d’escriure en aquesta sensació i en aquesta circumstància que ens relaciona amb l’exigüitat? ¿Com creus que afecta la teva (i la meva) escriptura el fet de l’experiència minoritària i minoritzada? ¿Creus que és una realitat que ens atrapa insidiosa i s’imposa, o ens commina però alhora ens permet parlar des d’una diferència significativa que obre portes, que actua com una badadura, una esquerda, un esvoranc cap a alguna forma d’extraversió que ens dissemina i ens expandeix, que actua com un sistema d’irradiació apòstata davant l’autoritat, i els discursos de pes que sempre s’acaben imposant?
Joan-Lluís: Visca els apòstates, sense cap dubte! Bé, m’he preguntat prou sovint què escriuria si el català fos una llengua diguem-ne normal, en el sentit que disposés d’un estat, anomenat Catalunya, o Països Catalans, o com fos. Crec que no escriuria els mateixos llibres i que no els escriuria igual. Al llarg de la vida he vist la llengua catalana desaparèixer dels carrers dels pobles de la Catalunya Nord i crec que aquesta experiència canvia per força la manera de fer literatura amb una llengua. Sota gairebé totes les meves novel·les hi corre un riu subterrani fet d’angoixa, de por, de ràbia a la idea del possible esvaïment d’aquesta llengua. Perquè no perdono ni perdonaré mai als que ens la volen matar. En això soc granític, gens ni mica subtil ni matisat.
No sé si a tu a vegades et pregunten per què no escrius en espanyol, a mi em pregunten a vegades per què no escric en francès. I dic que és perquè un dia vaig sentir com el català, dins meu, dringava i que aquest dring era just i harmoniós i vaig decidir seguir-lo. I crec que és la millor decisió de la meva vida. Per tant, els llibres que escric, i que no escriuria ben bé igual si el català no fos una llengua perseguida, els escric, penso, sota una mena de benedicció paradoxal: la dels que saben que podrien haver triat una altra llengua, una llengua més còmoda, més cofoia, però que han preferit la llengua d’aquest dring, amb totes les conseqüències. I sí, estic convençut que és la millor decisió de la meva vida.
* Reproduïm l’inici del primer llibre que van publicar:
“Primer ve el conte, i em deixaràs que te l’expliqui, encara que no recordi gaire com comença. El noi, el del conte, s’havia casat amb una fada de la muntanya. Ell es deia Amar i a la fada crec que se li ha de dir així, la Fada.
S’havien conegut en una ciutat. La Fada era la menuda de moltes germanes filles d’un geni i l’Amar, després de casar-s’hi, se la va emportar a casa i va marxar, i a partir d’aquí ja pots fer-me les preguntes que vulguis, ho recordo tot. Va marxar a vendre el que venia a les viles de per allà, tot sol. Pensava en el fill que un dia faria a la Fada, perquè no es quedessin sense futur, amb els anys, saps? No com jo, que només vaig ser parit per una vida com la meva, ja ho veus, sense res ni ningú.”
“Prenia el te cap al tard a la plaça del mercat egipci. Un ventet bufava fresc i aixecava cel enllà l’aire espès dels restaurants de xai, però les mans em suaven. En allargar la cama per mor d’una rampa, un jovenet que netejava sabates m’agafà el peu. Vaig alçar els ulls del llibre i vaig negar discretament amb el cap. A quatre passes de la meva taula, passava un al·lot vestit com un príncep que celebrava la seva circumcisió i la mare el mirava satisfeta. A l’ombra d’un plàtan, dreta, hi havia una dona sordmuda que gesticulava frenèticament, i amb els punys pegava tan fort com podia a la pitrera peluda d’un jove que li feia ganyotes i l’escarnia de manera obscena. Vaig deixar el llibre i em serviren un altre te. D’un radiocasset enorme que hi havia sota una lona blava sonava una música que embafava com un almívar viscós de mala cuina. Al meu costat, una al·lota feia uns mots encreuats en serbocroat. Jo, distret, perdia els ulls rere minúcies d’una estridència retràctil. Les ungles llargues i pintades de vermell d’una venedora d’encenedors, els ulls vigilants d’un guia que havia perdut els turistes, els peus humits d’un home que se n’anava a resar amb les sabates entapinades. Alguns s’agombolen i sense por en diuen desfici exòtic, però, a mi, tot allò m’ofegava com un devessall gàstric. També és cert que no sé qui deia que un viatja per emmalaltir-se.”
