L’escriptora i traductora Maria-Antònia Oliver va néixer a Manacor el 4 de desembre de 1946 i ha mort el 10 de febrer del 2022. La recordem escoltant i llegint el discurs que va fer en rebre, el 2016, el 48è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Autoritats, amics, amigues,
Em permetreu que abans de començar el meu discurs compartesqui aquest premi que m’han donat amb el Jaume Fuster, que va ser el meu amic, el meu home, el meu company, i el vaig estimar molt.
Quan era joveneta, jo i altres amics escriptors anàvem molt a fer xerrades, així en dèiem, allà on ens ho demanaven. Hi anàvem sense cobrar, per parlar de literatura, però sempre acabàvem parlant de política clandestina, que de política normal no n’hi havia, que era en realitat el que interessava a la gent que venia a escoltar-nos. Jo hi anava més que els meus amics homes, perquè els organitzadors sempre em deien que necessitaven una dona i d’escriptores joves n’hi havia poquetes. Aleshores jo em sentia florero. I si em deien: “I com que ets mallorquina, millor, que així matem dos pardals d’un tret”, jo em sentia ensaïmada. Sentir-se florero i ensaïmada no era el millor estat d’ànim per participar a una xerrada, però jo hi anava i ho feia tan bé o tan malament com els meus companys. Hi anava perquè parlant amb la gent ens enriquíem la gent i jo, ens empoderàvem, i per tant, ens sentíem més segurs i més lliures. I això, amb el dictador enarca viu o ja ben mort, era el que més necessitàvem aleshores.
Ara que m’han concedit aquest premi, també m’he sentit una mica florero perquè som dona, perquè només som la quarta dona de quaranta-vuit premis que s’han donat en aquest món tan patriarcal, quan hi ha tantes dones que l’haurien pogut rebre, i no només escriptores, sinó científiques, filòlogues, bruixes valentes que lluiten per tenir un lloc igual que els companys homes. No m’he sentit tant ensaïmada com quan era jove, perquè d’homes illencs com jo n’hi ha uns quants que l’han rebut, però he de dir que no m’agrada que es digui premi d’honor perquè em vaig criar amb el honor a la patria, a las fuerzas armadas, el honor al caudillo, i, sobretot, perquè fa temps que vaig descobrir que l’honor és un valor mascle i, com a femella que soc, no m’interessa. He de dir, també, però, que estic contentíssima de ser aquí, que estic més que satisfeta que m’hagin concedit el premi coliflor d’enguany, que era així com l’anomenaven el Joan Sales i Mercè Rodoreda a la seva correspondència.
El fet de ser escriptora no vol dir que sigui una persona diferent de les altres. Com tota persona, hi ha coses que m’agraden i altres que no. El que més em preocupa ara és el que s’anomena la crisi dels refugiats, que és una forma de minimitzar els milers de morts a la Mediterrània. Vull llegir-vos una frase d’un article d’un periodista i escriptor de Manacor, l’Antoni Riera Vives, que resumeix a la perfecció el jo sento: “La Real, els Hams, la Marineta, són noms de lloc tocats pel desastre de la guerra, on moriren en batalla de centenars de soldats d’un i d’altre bàndol. A Manacor centenars de persones eren afusellades als cementiris per la seva sola pertinença a unes idees de llibertat. Però l’horror no hauria de tenir nom, ni lloc, ni ser patrimoni forçat de ningú, quan són les persones qui el pateixen. Afganistan, Palestina o molt més greument Síria pateixen avui l’espant de les armes i les bombes. L’horror s’ha professionalitzat i s’ha modernitzat per fer-se més acarnissat i efectiu. I la gent en fuig, desorientada, tristíssima. Ens hem familiaritzat amb topònims com Lesbos o Idomeni, els llocs on la vella Europa acaramulla refugiats i vergonya. Aquesta vella Europa que negocia amb doblers la dignitat de les persones tractades en ramat, expulsades, deportades a Turquia, abandonades per la humanitat en la seva més estricta humanitat. Molts parlaran de vergonya aliena davant l’actitud indigna dels nostres governants. A les nostres mans, però, tenim el vot i tenim la capacitat de mobilització per fer canviar de parer i d’actitud els qui actuen en nom nostre. La vergonya no és aliena: és ben nostra també.”
Hi ha altres coses que no m’agraden, com és ara l’escalfament global, el pla hidrològic, l’atac continuat dels governs espanyols contra el sobiranisme dels pobles que conformen l’Espanya inexistent i contra les persones que volem decidir el nostre futur.
Com a escriptora, després d’anys en què les paraules havien deixat de ser-me amigues, vull tornar a crear mons com em va ensenyar a fer-ho l’oncle avi Joan, on es mesclin la vida de cada dia i la imaginació, la vetlla i el somni, el dolor i la felicitat, la màgia i el natural, perquè tot pertany a les persones.
Com a escriptora i com a ciutadana, no em puc deslligar de les coses que passen al món, de la violència masclista, de la destrucció moral, psíquica i física de les guerres, de la incomprensió i la intolerància; però tampoc no em puc deslligar de l’amor entre les persones, de la solidaritat, dels avenços que anem fent la gent que habitam aquest planeta nostre.
Un parell de coses que vull dir, perquè avui és el meu dia: escriure en català encara és difícil, perquè el català encara és una llengua minoritzada. I ho serà mentre tots els productes que comprem al súper no estiguin escrits també en català. Em vaig fer independentista a Palma. Naturalment, independentista dels Països Catalans. Només els principatins sou prou forts i reiteratius en les vostres demandes com per no haver de pensar en ningú més. Estic segura que veuré la independència de Catalunya. Esper, confiï, gos exigir, que el primer govern de la república catalana pensi en els germans del sud i d’enllà de la mar. Seré feminista mentre al món hi hagi una dona amb burca. I estic en contra de l’ablació del clítoris. Les dones són més lectores que els homes perquè les dones no tenim la moral del profit tan aguditzada com els homes, i en canvi, els homes no tenen tan aguditzada la moral del gaudi com les dones. I per acabar, reivindico el dret a dubtar.
Moltes de gràcies.
