Vivim en un sistema impermeable que ignora les petites condicions individuals que arrosseguem i ens vulnera, davant el qual només podem callar. A la chita callando, el projecte d’Alícia Reyero que ha acollit el CCCB, convida a reflexionar sobre els silencis que ens travessen com a societat, els que mantenim en l’àmbit personal i interpersonal i que ens escanyen, en l’àmbit domèstic i en l’espai públic. Un projecte híbrid, que combina l’audiovisual i una posada en escena amb música de Pau de Nut, que repensa el silenci com a dinàmica de supervivència i el preu a pagar per mantenir-lo. Els silencis habitables, els inevitables. En parlem amb Maria Roig, una de les actrius.

Foto: Noemí Elias Bascuñana


Com vas arribar a formar part del projecte?


L’Alícia treballa amb material molt personal i des d’un lloc molt intuïtiu. En el moment de fer la tria d’intèrprets va fer cas de la seva intuïció, escoltant les nostres històries. Volia que el projecte imaginés un horitzó comú a partir dels vincles i connexions que percebia entre nosaltres.

Què va veure en tu?


Ja havia treballat amb l’Alícia a Comando Señoras. Va trucar-me quan era a Copenhaguen, on visc i treballo, i va veure en mi una cambrera absolutament precaritzada. Però també veia el silenci que vaig endur-me de la casa on vaig créixer. Allà callàvem per amagar el que estava passant i sostenir un relat fictici que vàrem mantenir inclús quan va endur-s’ho tot per davant. Va veure en mi la nena que volia callar per castigar els seus pares, però no podia perquè tot em cremava per dins. I la noia que, més gran, va perdre la capacitat i l’espai per parlar, que va tornar-se submisa i complaent. Ella volia ser actriu, però la seva família no ho acceptava, així que va estudiar i actuar de manera clandestina, protegint-se en el silenci, legitimant-se en silenci. “Ver, oír y callar” és una cosa que em deia molt la mare. Vaig acabar ocupant aquest rol arreu: a casa, a la universitat, a l’espai públic, als assajos… Se’m va quedar la paraula trencada, un llenguatge menor d’edat que havia de fer servir a l’Acadèmia i en espais de poder, però era il·legítim.

L’art com una manera de lluitar contra els silenciaments?


La meva relació amb l’escriptura i la interpretació sorgeix de la necessitat d’entendre la condició humana. A la universitat, el pas per Estudis Literaris m’ha permès adquirir eines per analitzar les contradiccions i la irracionalitat que trobo arreu, fins i tot en les persones que estimo. La filòsofa Miranda Fricker explica que la injustícia hermenèutica es dona quan a un subjecte li manquen els recursos interpretatius per reconèixer les opressions i silenciaments que pateix i entendre què li passa, així com les paraules per verbalitzar i denunciar-ho. A la chita callando parla, precisament, de tenir el poder de la paraula per poder passar de ser un subjecte passiu a un d’actiu. Durant els assajos vaig voler ressaltar la diferència entre les veus angleses “word” i “sword“: com una sola lletra emfatitza el poder de la paraula contestatària de construir un món alternatiu.

Com vius el desig de crear, escriure i actuar, i la impossibilitat de guanyar-t’hi la vida?

Entenc l’escriptura com un procés de vaivé incessant, quasi litúrgic, en el meu cas marcat per les condicions materials i immaterials, l’absència d’un espai on crear i d’una pau mental que reforci aquesta voluntat d’escriure. Ho he viscut amb molt ressentiment. Perdre el cos escultòric que he visualitzat als escenaris, que he de conservar per l’actriu, m’ha fet patir molt mentre el meu sofria les conseqüències de serveis de 12 hores. Fa anys que escric una novel·la, Ama de Casa, on considero la possibilitat de ser propietàries dels nostres cossos, perquè el cos és la nostra biografia. La novel·la es finança gràcies a un micromecenatge que, de vegades, em permet fugir del rol de cambrera, de la presó laboral, i em concedeix una llibertat condicional per escriure i trencar-me el silenci.

Sovint parles de “tenir fe”.


Vaig créixer envoltada d’un llenguatge molt cristià, de “culpa” i “fe”, que se’m va incrustar. Però la meva no és una fe cristiana, sinó una fe espiritual que parla d’una manera d’estar al món, un llenguatge que he creat amb mi mateixa i coneix horitzons que es poden transcendir. La mare encara diu que algú com jo, per la meva situació precària, no pot ser actriu ni escriptora. La fe és l’obertura a la voluntat de somiar i desitjar més enllà, però per poder imaginar calen referents i eines. He hagut de treballar molt per adquirir coneixements i referents, per apropar-me a espais que eren molt llunyans a l’horitzó de casa meva, on he conegut amigues i creadores que admiro profundament. Projectes com A la chita callando faciliten la construcció d’unes xarxes i maneres de fer-nos costat, especialment entre dones, que estan acabant amb la rivalitat, la competència o la soledat a l’hora de maternar, treballar o amagar el dolor. Tenim, cada cop més, un espai segur per trencar-nos i ressorgir, un espai on legitimar-nos mútuament, on esbotzar el silenci. És el llegat que deixarem a generacions posteriors.

Foto: Noemí Elias Bascuñana

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa