La meva vida a Iran

14 il·lustracions autobiogràfiques que parlen sobre la vida i els conflictes del país

Marjane Satrapi va néixer el 22 de novembre del 1969 a l’Iran. El 2000 va publicar Persèpolis (Norma Editorial), que el 2007 es va adaptar en una pel·lícula d’animació. Aquest llibre és un relat autobiogràfic que parla de la revolució islàmica del 1979, la guerra contra l’Iraq, el règim dels aiatol·làs i la diàspora dels iranians durant la dècada del 1980, des de l’humor, el sentit crític i la ironia.

1. Vaig veure com l’àvia es despullava. Cada matí collia gessamins que es posava als sostenidors per fer bona lor. Quan es descordava la brusa, es veia com les flors li queien dels pits. 



2. Pel carrer hi havia moltes manifestacions a favor i en contra del mocador.
—El mocador, el mocador!
—Llibertat, llibertat! 



3. Aquelles històries em van donar idees noves per jugar.
—Qui perdi serà torturat.
—Ah, molt bé!
—I amb quina tortura?



4.
—Per la meva banda, vaig posar fi a l’acte de rebel·lia contra la dictadura de la mare fumant-me un cigarret que feia dos mesos que havia pispat a l’oncle. 
—No em va agradar. Però no era el moment de cedir.
—Amb aquest primer cigarret vaig deixar definitivament enrere la infantesa. Ara ja era gran.



5. La revolució va anar així, al meu país. 



6. Era divertit veure com s’assemblaven Déu i Marx! Marx potser tenia els cabells una mica més arrissats. 



7.
—Ooh! Però quina culpa en té, si va néixer… On va néixer?
—Pare! Tu estàs a favor o en contra de les classes socials?
Quan vaig entrar a la seva habitació, plorava… Si no érem de la mateixa classe, almenys érem al mateix llit. 



8.
—Hem de saber perdonar! Hem de saber perdonar!
Vaig tenir la sensació de ser una bona persona.



9. Aquell vespre vaig passar molta estona a la banyera. Volia saber com és una cel·la plena d’aigua. 
—Però, què fas?



10.
—És la covardia de gent com tu el que ofereix als dictadors la possibilitat de situar-se. 
Les discussions indicaven el principi de la fi de la nostra relació. 



11.
—Mentrestant, la guerra s’assemblava més aviat a l’infern! Si ho sabessis… Els mesos que van precedir l’alto al foc van ser particularment horribles.
—Explica-m’ho, pare. 



12. Aquell dia vaig aprendre una cosa fonamental: un només pot sentir autocompassió quan les nostres desgràcies encara són suportables…
…un cop s’ha passat aquest límit, l’única manera de suportar l’insoportable és riure-se’n. 



 

13. El nostre comportament públic i el nostre comportament privat es trobaven a les antípodes. 

 


14. Un altre cop, arribava a la meva eterna conclusió: calia instruir-se. 






Persèpolis


© Marjane Satrapi
© Norma Editorial, desembre 2017
 

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...