Octavi Aballí.
L’art contemporani, potser perquè és contemporani, potser perquè sorgeix del nostre món complex, no és precisament fàcil d’entendre. Si no ens volem quedar amb la conclusió fàcil que és una cosa de rarets més o menys ocurrents, més val que hi penetrem amb ganes que ens sacsegin les neurones, amb molta paciència i amb bones dosis de curiositat. Per acabar-ho d’adobar, entre les rareses més rares hi ha els llibres d’artista. Volums que comencen al revés, que no tenen lletres, que es desfan a les mans, que semblen mapes…
A casa nostra, la reina d’aquestes joies artístiques és l’Anna Pahissa Deulofeu, que el 2011 va fundar la llibreria-editorial-distribuïdora-lloc de trobada Múltiplos, al carrer Joaquim Costa de Barcelona. Fa dos anys va haver de plegar per falta de calés, cosa que és una llàstima perquè era l’únic espai d’aquestes característiques a l’Estat, i perquè allí podia fer una feina essencial: de guia perquè els interessats poguessin penetrar en aquest bosc de creativitat.
Foto d’Anna Pahissa.
Hem quedat a casa seva, un pis lluminós amb llibres i gat. El motiu és que el Macba li ha encarregat que s’endinsi en el seu fons de llibres d’artista i que en faci brillar les peces, algunes de molt especials, sobretot produccions dels seixanta i setanta. Abans del Covid, Pahissa ja va fer diverses sessions en un cicle que va anomenar El que pot un llibre i que ara reprendrà amb més ganes perquè tots tenim cada cop més ganes que la cultura torni a la normalitat, encara que sigui la normalitat de les seves rareses.
L’artista Marc Badia va respondre la pregunta “què pot un llibre?” amb l’obra “Garçon VL_2”, de Mariano Martínez.
Per al sis de novembre, el museu ja ha programat l’activitat centrada en l’obra d’Enrique Doza. Poso cara de lluç i Pahissa m’explica que Doza és una peça clau dins del context de les publicacions a Barcelona, un agitador cultural, exponent de l’underground actual. Doza viu a la seva petita galeria de Gràcia, i Pahissa sospita que no dorm perquè treballa i a més es passa el dia fent fanzins i projectes com el de regalar la seva biblioteca com a acció performativa.
Del compte d’Instagram El que pot un llibre: «En dies de confinament descobrim que en una casa familiar “el que pot un llibre” és calçar llits, i sembla que els de Stephen King són especialment adequats.»
En sessions anteriors s’ha parlat de l’obra d’Enric Farrés Duran. Torno a la cara de lluç. És un artista que va decidir encarnar el catàleg d’una exposició basada en la novel·la Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. Aquest sí que l’he llegit, fins i tot n’he vist la pel·li, però no em serveix de res.
“Farrés va voler fer un llibre no imprès. Va seguir totes les passes que faria com a editor: va contractar un dissenyador, va demanar un ISBN… i la manera que tens de llegir-lo és que tu vas a la llibreria Laie del Macba i demanes Pantallas y pastillas. En el tiquet de caixa hi ha el mail de l’artista, quedés amb ell i t’explica el catàleg”, m’il·lustra Pahissa. L’obra de Farrés la porta a parlar d’altres experiències, com la de George Brecht (més cara de lluç), artista conceptual del moviment Fluxus (aquí hi arribo), que va fer un llibre on a la portada hi posa portada, a les cites hi posa cites, i així anar fent. Pahissa em planteja preguntes: “Com robes un llibre com el del Farrés? Seus al costat i espies què diu als qui s’han citat amb ell? Com l’arxives?” Francament, m’explota el cap només de pensar a tenir Farrés dormint a la lleixa de la meva llibreria, però com tinc la ment oberta deixo que ella m’expliqui altres rareses mentre el seu gat em mira amb certa suficiència, com dient-me: tonta, que no ho entens?
Del compte d’Instagram El que pot un llibre. Una obra d’Octavi Aballí.
L’obra de Ralston Farina la porta a parlar d’escriptura performativa, em diu (m’ho diu ella, no el gat). Farina era un performer dels setanta molt poc conegut (uf! cara de lluç justificada) perquè no va voler que es filmessin les seves obres. Ch.Mills en va escriure una biografia, que va publicar Como ediciones, i gràcies a la qual podem arribar a saber més o menys com era aquest artista.
Del compte d’Instagram El que pot un llibre.
Altres de les experiències que s’han tractat a El que pot un llibre són el projecte col·lectiu que va sorgir a la residència artística de Can Serrat, al Bruc. Van fer un mapa de carreteres que es podia camuflar entre els mapes de carreteres reals i que permetia reflexionar sobre la colonització dels espais. Amb la mateixa idea de descontextualització, va jugar l’artista Pep Vidal, que es va construir una cabana a la residència d’artistes Hangar per poder acabar la seva tesi de física. Un cop acabada, la va presentar com si fos una peça d’art. “Vaja, com el lavabo de Duchamp, però en versió llibre d’artista”, comento per fi contenta de poder treure algun nom.
Pahissa em va ensenyant aquestes peces tota paciència i jo li ho agraeixo. Així hi puc entrar una mica més i no quedar-me en la superfície del m’agrada o no m’agrada. En aquests temps de postveritats ja hem après a malfiar-nos de les coses fàcils. Això és complex, sí, només es tracta d’escoltar sense intentar entendre-ho tot: a veure a quina deriva em mena. Surto del pis lluminós amb el cap encès: em brollen les idees. Ara entenc l’actitud desperta del gat, potser li proposaré de fer un llibre a quatre mans. Mèu. Seguiré informant.
Jordi Lafon va respondre la pregunta “què pot un llibre?” amb aquesta imatge.
El que pot un llibre
Al Macba, fins al 21 de març de 2020.
Aquest cicle proposa trobades mensuals amb artistes, editors i persones del context artístic per parlar de la pràctica artística de fer llibres. A càrrec d’Anna Pahissa, gestora cultural, editora i especialista en publicacions d’artista. Totes les publicacions podran ser adquirides el dia de la presentació i a la llibreria MACBA Store Laie.
Del compte d’Instagram El que pot un llibre.
