Un home de mitjana edat viu amb la Taylor, la seva gossa, a la zona de xalets adossats del nucli turístic de Bellavista, en una illa mediterrània sense nom. Un dia la Taylor mor enverinada i el seu amo no en sap els motius ni l’autor. A la de la gossa se suma una altra mort absurda, la d’una persona amb qui coincidien sovint durant els passejos amb la Taylor, que troba la fi en un incident de carrer vora un bar de tatuatges. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) escriu a Ràbia (Proa) com el protagonista intenta assumir aquestes morts i com es veu abocat a considerar la relació que té amb l’entorn impersonal, degradat per la corrupció i el descontrol que l’envolta. Un món on, malgrat això, també hi ha bellesa i autèntica amistat. Us n’oferim l’inci.

Foto: Catorze

Era difícil obrir-se pas a la primera línia. Sobretot als capvespres, quan hi anàvem a passejar na Taylor i jo. Hi havia les terrasses plenes de gent, els banyistes que anaven i venien de l’arena al passeig marítim, els patinets elèctrics veloços que jugaven a esquivar-nos al darrer moment, els corredors que sortien a fer quilòmetres passeig amunt i avall, els negres que anaven de taula en taula intentant vendre bijuteria, rellotges, souvenirs. Les noies ja vestides per sortir de nit, els nois que se les miraven arrambats a les palmeres, braços plegats i somriures que volien ser incitadors, ulleres de sol posades nit i dia. La ferum de les gofres i de les graelles, les olors de crema solar, els perfums exagerats i el salobre, les parades de batuts, de gelats, de sucs i de begudes energètiques, la música electrònica i el reggaeton a tot volum. Converses que anaven a crits i parelles ja madures, o ancianes, que s’estimaven més beure sense dir-se res, concentrats cadascun en els seus pensaments o amb la ment en blanc, mirant i no mirant l’esplet de colors de la posta de sol damunt la línia de l’horitzó.

No calia passar-hi, i tanmateix hi passàvem cada dia. Al matí sí que anàvem al Parc de la Ribera, però el passeig de capvespre el fèiem per la primera línia. Crec que a na Taylor la distreia aquell xivarri, i a mi, al capdavall, també m’agradava. D’alguna manera m’atreia el contrast entre els ocres i els rosats del cel i els neons ja encesos dels locals, i d’alguna manera m’atreien també els hotels i els blocs d’apartaments de deu i dotze altures, al costat de les poques casetes de pescadors que quedaven a Bellavista. Alguns dels hotels tenien més de cinquanta anys i formaven part del primer esclat del turisme, però havien estat reformats recentment i tornats a presentar com a hotels boutique de quatre i cinc estrelles, amb una situació privilegiada a peu de platja. Els alemanys o els anglesos o els francesos o els italians que es deixaven seduir per les fotografies a internet pagaven per un hotel o un apartament de categoria alta, però després es trobaven allotjats en un edifici envellit i atrotinat per dins, i situat enmig d’una zona de botigues de tatuatges, table dance, puticlubs i biergartens. Era divertit veure els europeus jubilats d’alt poder adquisitiu, o els joves matrimonis amb criatures, sortint a passejar al capaltard amb parsimònia, envoltats de trilers, fulanes, camells, venedors de llaunes de cervesa, la majoria, per descomptat, disposats a robar-los la cartera o el bolso al primer descuit. Associava la primera línia, l’associo encara ara, amb un record: el d’un alemany que va eructar i va escopir, tot a la vegada, quan na Taylor i jo li passàvem pel costat.

Tanmateix no l’evitava, la primera línia, al contrari. Pensava que tal vegada toparia en Caminada, que de tant en tant es deixava caure per Bellavista i, quan ho feia, passava revista a alguns bars que jo també freqüentava, entre els quals el local d’en Miro. En Caminada era periodista, i sostenia que, en aquells locals, de vegades hi trobava material per als seus reportatges. Potser sí, o potser només hi anava a beure, i a mirar les noies. A mi m’agradava xerrar-hi, perquè era dels pocs a Bellavista amb qui podia parlar en català, i perquè li agradava na Taylor. Hi havia gent que se n’apartava, perquè molts tenen por dels gossos grans, però en Caminada li acaronava el cap i no protestava quan ella s’aixecava dreta i li posava les potes del davant damunt el pit, que era la seva manera de saludar els amics: i els amics, per a na Taylor, eren totes aquelles persones amb qui jo m’aturés a xerrar, ni que fos breument. En Caminada era un home alt, però na Taylor, quan s’aixecava, arribava quasi al metre vuitanta.

Si no hi havia en Caminada, el local d’en Miro sempre oferia altres al·licients. En Miroslav —però tots li dèiem Miro— i la seva dona, na Vera, eren serbis i feia una colla d’anys que s’havien establert a Bellavista. El negoci, només en feia un, d’any, que l’havien obert. En part era un bar, i en part també era un tattoo, una botiga de tatuatges, perquè tant na Vera com en Miro havien treballat abans en un d’aquests establiments. De fet, s’hi havien conegut. Ell era un home fort i tenia un aspecte que intimidava. Després, però, era de tracte agradable, no reia mai però procurava ser cordial. Ella tenia una bellesa vulgar i un somriure bonic, i oferia sempre uns pastissets molt dolços que acabava de treure d’un fornet elèctric. El local no tenia nom, o no recordo que en tingués, però oferia l’avantatge d’una petita barra instal·lada a una finestra, de manera que podíem prendre les consumicions al carrer. Això, a Bellavista i a l’estiu, era d’agrair sobretot al capvespre, quan minvava la calorada i bufava una mica de brisa. A més, els fumadors podien encendre tranquils les seves cigarretes. Jo havia deixat de fumar, però amb na Taylor estàvem millor al carrer que dins un bar. De dia servien cafè i l’acompanyaven amb un dels pastissets que feia na Vera, i que s’ha de reconèixer que li sortien deliciosos.

Ràbia

© 2021 Sebastià Alzamora i Martín
Publicat per acord amb UnderCover Literary Agents
Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions, SLU, Proa

Pots comprar Ràbia a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix