“De petita, vivia meravellada”, recordava Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983). Aquell món ple de fantasia, imaginació i innocència és el que ens brinda La noieta daurada i altres contes (La Galera), un recull de petites històries, publicades al diari La Publicitat i a la revista Moments entre el 1935 i el 1937, acompanyades d’unes il·lustracions d’Albert Asensio. Us oferim un fragment del conte El rodacamins, en què un home que ha voltat per tot el món, i a qui els infants li tenen por perquè diuen que “roba criatures”, s’atura davant d’un nen petit que, en comptes de fugir cames ajudeu-me, para l’orella perquè li expliqui coses “del món d’allà”.
Albert Asensio
—Saps d’on vinc?
—D’un país —feu el noiet impacient de nova contalla.
—Era un país, tu ho has dit! Era un país on les flors s’estimaven. Hi va haver un casament molt bonic: era del rossinyol i la rosa… Saps aquell rossinyol que va morir arrapat al roser amb una espina clavada al bell mig del cor per tal que en ple hivern florís la rosa vermella que l’enamorat havia de dur a l’estimada que va rebutjar-lo per un de ric? És un conte d’un poeta irlandès que es deia… Es deia Òscar.
—Òscar?
—I un altre nom que ara no em ve al cap… Doncs en aquell país es van maridar el rossinyol i la rosa perquè allà tot el que ha estat torna a ésser vivent. També hi havia l’oreneta que va morir de fred perquè era la millor amiga del príncep feliç. Veuràs que el rossinyol va besar el cor de la rosa i totes les altres roses es van cloure d’un plegat. I si vas a la Xina veuràs tot d’ametllers florits i la festa de primavera. Gent amb cabells esllanguits. Surt un drac fet de drap verd guarnit amb dibuixos de purpurines daurades i color vermell de foc, i a dintre s’hi amaguen homes que fan el caminar fent giragonses. És allà on planten l’arròs gent que tenen la cara com de cartró i els ulls una mica girats enlaire. Veuràs que llur nas és ample: fa barraqueta; tots són petits i mengen amb bastonets.
—Què més? —va preguntar el nen en veure que el rodacamins s’aturava encaterinat a gratar-se el mig del cap.
—Més cap al nord, d’allà on havíem fugit, més amunt de Dinamarca, cap al pol, prop del cap del Nord, hi ha la terra dels lapons, on va néixer Sampo Lepelill. La gent viu en cabanes fetes de pell de ren, que és un bell animal bo per a arrossegar trineus… També t’agradarien els esquimals, que s’unten el cos d’oli i de greix de les balenes que maten. Quan surt l’os blanc van a cacera. L’os és fort i ferotge. El persegueixen per damunt de la mar glaçada i li crivellen la pell de sagetes. No volguessis trobar-ne mai cap sota del llit…
»No et sembla que són més bonics els tigres? Tenen el pèl roig clapat de taques fosques i cal ésser molt destre per a caçar-los, sobretot si el vent els duu la flaire de l’enemic.
—No m’agrada gaire això d’aquestes bestiotes…
—No? Doncs, què et podria explicar si els camins no ensenyen a distreure infants? Ja ho tinc! Què et sembla si et parlava d’uns ocells que fan el niu a les bretxes de les roques, damunt del mar, sota del cel que cau recte dins de l’aigua, ran de l’espadat? N’hi ha molts en unes illes prop d’Irlanda, on la mar és feréstega i el paratge desolat.
El nen va fer una mitja ganyota de disconformitat.
—Tampoc no t’agrada, això?
—Parla’m de terres que riguin.
—Bé, doncs. Quina terra et deurà fer goig? Terres de mar són boniques… Hi ha unes illes cap al sud, on la vida llisca dolça. Són al mig del Pacífic, que és el nom del seu mar. Afigura’t que tu vas en vaixell. El vaixell avança…
—Sembla que m’hi trobi. Més!
—… el vaixell avança, amb fum a les xemeneies, sota la Creu del Sud, que són quatre estrelles, les més brillants de totes. El vaixell, a les envistes de la terra, naufraga. No t’espantis, que tu saps nedar! Nedant, nedant, arribes a una illa, però justament aquella és ben deserta. No t’anguniegis. Dorm sota la Creu del Sud i, així que el sol surti, comença camí a l’empara de les palmeres. Tu camines, camines trencant com puguis la malesa; les plantes d’amples fulles no et deixaran veure res i et vindrà set, una set molt forta i caminaràs, i quan veuràs un arbre amb la soca panxuda li claves un cop de destral (que, en preveure el naufragi, ja t’hauràs posat a la cintura) ben encertat. De l’arbre sortirà un doll d’aigua que et regalarà llavis i pitrera avall.
—I la gana?
—Fruites de la terra que és beneïda com un oasi en ple desert.
—Què és desert?
—Tan eixerit no ho saps?… Calla. Ja t’ho diré. De primer vas a Líbia, a Egipte, on hi ha les piràmides, que diu que era on enterraven els reis més encarcarats, i l’Esfinx, que és com una gran bestiota amb cara de persona avorrida, i t’endinses camí del desert. Tu et topes amb la sorra i penses que aviat s’acabarà. Doncs, no! No s’acaba. Sempre n’hi ha més. I més i molta més encara. Sorra sempre, piràmides de sorra, muntanyes de sorra, petites dunes, i et canses de tant com se t’hi ensorren els peus… No sé què explicar-te més.
Mercè Rodoreda. La noieta daurada i altres contes.
© 2020, Institut d’Estudis Catalans, pel text.
© 2020, Albert Asensio, de les il·lustracions.
© 2020, la Galera, SAU Editorial, d’aquesta edició
