La Rodoreda de Mercè Ibarz

L’Editorial Barcino ha encetat la col·lecció Mirades —en què autors catalans actuals dialoguen amb la tradició literària catalana i internacional— amb el llibre Rodoreda, un mapa, de Mercè Ibarz. No hi busqueu un camí recte sinó un mapa “sense GPS ni destinació tancada, un viatge en companyia d’obres i vivències”. Els següents títols de la col·lecció seran Fragmenta variata, de Miquel de Palol; i Projecte Carner, de La Lectora. Us servim 14 fragments del llibre de Mercè Ibarz, un tomb personal per la vida i les lectures sota el far de Mercè Rodoreda que resulta estimulant i enriquidor.

1. Vaig tenir un niu de raons per llegir de menuda, i no gaires eren literàries. Però això no importa ara, que vull enraonar de la lectura de gran, a tocar de la vellesa, de rellegir; de rellegir-se, si ho mires bé. Llavors llegia Mercè Rodoreda fent parades solitàries en els camins que traça l’obra, m’hi entretenia de vegades massa, de vegades massa poc, sense estimar revolts i bifurcacions, els itineraris, les requestes del fet mateix de llegir.

2. De com es cova en el tu que llegeix i s’ha covat en el jo que escriu, extraiem el llibre, autors i lectors. L’acte mateix d’escriure i el de llegir són rutes paral·leles que si hi ha sort conflueixen al llarg del viatge, sempre més ample que llarg.

3. Ha estat una nena sense amigues, ha anat poc a escola, ha après de llegir i escriure a casa, escolta els paletes que hi fan reformes i en reprodueix per escrit paraules i converses, tancada al colomar, on de vegades també sacseja i destrueix els ous dels coloms, com després ho farà Colometa. Llegeix i llegeix. Escriu i escriu. Aquell any de 1929, encara en la dictadura militar, apareix el primer número del setmanari de literatura, art i política Mirador, de sentit europeu, i el món se li obre a un paisatge tan ample com el nom de la publicació promet. Aviat hi podrà llegir, al costat de les firmes destacades del moment català, les de Thomas Mann, Aldous Huxley, Ilià Ehrenburg i Tristan Zara.

4. Aquella Barcelona és el marc de la Rodoreda que per fi ha sortit al carrer i s’ha desmarcat de la vida domèstica assignada. Aprèn d’escriure en el seu idioma, defensa les normes fabrianes modernes, publica novel·les, escriu a la premsa, es fa notar com a periodista, com a escriptora, com a dona. Tot això està molt bé i ho he escrit en més d’una ocasió, ara parlo des d’un altre angle. La Barcelona que va ser republicana no existeix des de llavors, la revolució —com en deia sempre Rodoreda de la guerra del 36— és una boira espessa. Què en podríem esperar després dels quaranta anys posteriors.

5. Per parlar de la Barcelona que troba quan comença a tornar a finals dels quaranta, Rodoreda s’encomana a la vegetació: «Afortunadament, encara hi ha alzines, pins i ginesta, i és molt possible que, a partir d’aquests elements, es pugui reconstruir tot», i uns pocs anys després, mitjan cinquanta, s’hi troba una «mena de farrigo-farrago de misèria i benestar, [que] carrega»; al cap de poc, dirà: «No escric pensant en els lectors, em sembla que no n’hi ha». No hi ha lectors. Aquest és un dels vèrtexs seminals de l’afer: a l’exili se n’hi van anar els escriptors i també els lectors.

6. N’hi ha un altre, de vector cabdal, una mica més proper en el temps: el rebuig que els escriptors de la generació Rodoreda van patir quan van tornar, una ferida sense tancar. La història de la cultura és un llibre, sobretot a rellegir. Durant anys he acceptat, en el cas de Rodoreda, que el rebuig a «Colometa» per part del jurat del Sant Jordi el 1960 tenia motius diguem-ne estètics, que es volia un altre tipus de novel·la, més llegidora, més crònica: postguerra i estraperlo, res de parlar de la guerra ni de les visions introspectives de la postguerra. No dic que no fos un argument del jurat, de ben segur que va ser la raó en paraules dites. També, els prejudicis no expressats contra ella per la seva «vida de dona», eufemisme que ha perdurat durant dècades i que una mica atenuat encara continua. Però en el jurat d’aquella primera edició del Sant Jordi hi flotaven sobretot arguments més pregons, més suspicaços, més protectors de l’statu quo del moment en la literatura catalana: un recel polític poc estudiat encara, que jo mateixa no he assimilat fins fa ben poc, a la tercera dècada del XXI (!).

7. «En aquells temps», ha deixat escrit Anna Murià, «alguns dels que administraven la literatura a Catalunya eren un xic hostils als exiliats. Per què? Potser, en part, per ressentiment envejós: amb l’exili nosaltres ens havíem estalviat les dificultats i vexacions que ells sofriren aquí sota el franquisme; no devia faltar qui ens considerés desertors; algú potser temia que li arrabasséssim els petits avantatges aconseguits tan costosament, o també en algú altre podia haver-hi mala consciència si per sobreviure en la dura postguerra havia comès algun pecat. Fos pel que fos, la dissimulada hostilitat existia i no en fou Rodoreda l’única víctima». I malgrat tot, l’èxit.

8. Calvino explica en un text que, tip i fart de l’etiqueta de «fàcil facilitat», va començar a titular llibres i contes amb l’adjectiu difícil: Les memòries difícils, Els amors difícils, La vida difícil, i a partir d’aleshores el van començar a considerar complex, difícil, interessant. A Rodoreda li va passar si fa no fa, un cop tancada l’etapa que clou Mirall trencat, cansada de sentir parlar i llegir sobre la facilitat del seu registre oral i la nitidesa de l’idioma, com si li sortís a raig, sense elaborar-lo un cop i un altre com feia.

9. Les mirades que les creadores de la generació Rodoreda van haver d’esquivar, deia abans. No són més ni menys pernicioses i malsanes que les afrontades per les generacions prèvies i les posteriors. Però cada fornada carrega i arrossega el pes de les pròpies, a més de les seculars. Les més arcaiques i les més noves són mirades regides pel mateix punyal que fita, amb desconfiança rabiüda transvestida de desig, el cos femení, el cos de cada dona, despersonalitzat, sotjat com el cos de totes les dones, pel desig mascle.

10. A la segona lectura [d’El carrer de les Camèlies], advertir el somnambulisme de Cecília me la va fer propera. Vaig començar a sentir la violència psíquica del dessota de cada línia de la novel·la que, en lloc d’espantar-me i allunyar-me d’ella, me la va aproximar. Vaig començar a comprendre-la una mica. Em transportava a la vida d’una parenta que vivia sola, modista a Barcelona, d’una vida íntima malaurada que no podia capir quan a casa se’n parlava amb poques i opaques paraules, com les de Cecília en tantes planes. La vida a la ciutat no semblava gens senzilla, deien aquelles dues dones, una de lletra, l’altra de carn.

11. Ens expliquem, ens contem les coses a nosaltres mateixos perquè, si no, no podríem viure. És una narració tan necessària com la de sentir i llegir històries —literatura, cine, televisió, teatre, còmic, publicitat—, tot és llegir, es llegeix tot. Fins al punt que potser és que necessitem llegir per no furgar tant en la nostra pròpia història, un relat íntim i sovint incomunicable que hem après a contar-nos gràcies als altres, a sentir històries. És un cercle no pas viciós, al contrari, és una de les fonts de la vida. De l’escriptura, doncs.

12. Per què costen tant els encerts, tant d’acomplir, tant d’estar-ne segures, segurs, tant de celebrar. Tant. En les històries ho podem veure. Els llibres ens ho expliquen.

13. Els records són tigres. La imatge és de Natalia Ginzburg, escriptora de la generació Rodoreda i com ella autora d’una obra que recorre el seu temps des de la mirada de la gent comuna; en el seu cas, com el seu amic Calvino, la Itàlia guanyadora del feixisme i què se’n va fer en la postguerra. Tots tres estan en la mateixa i ampla constel·lació europea, en el seu cor de veus i llums, d’exiliats l’una i de resistents a casa els altres dos. L’atenció extrema a les coses de cada dia, que les col·laboracions literàries a la premsa (dir-ne articles avui seria un sarcasme) van permetre a Ginzburg desenvolupar, fa enyorar les que hauria pogut escriure Rodoreda si les coses haguessin anat diferents per a ella en la postguerra, si la Barcelona resistent de la primera postguerra hagués acollit d’una altra manera el retorn dels escriptors exiliats.

14. Rodoreda ha quedat isolada en la seva generació, que la seva obra i reconeixement justifiquen. No estic segura que no detestés l’ombria que projecta damunt d’altres obres i reconeixences d’autors admirats, del Jordana més gran de quinze anys al Trabal que n’hi duia nou, i d’autors companys d’exili. Tant és, però; el deute és nostre, ja ho he dit en començar. L’obaga que irradia sobre els autors posteriors, fins ara mateix, és cosa d’aquests autors, no de Rodoreda.