La segona fletxa

Què fem davant del dolor? El magnifiquem o el relativitzem? El llibre Ichigo Ichie, escrit per Héctor García (Kirai) i per Francesc Miralles i publicat per Enciclopèdia Catalana, ens convida a deslliurar-nos del que ens fa excessivament feixuga la vida, de les pors pel que encara no ha arribat i de les tristeses del que no podem canviar, per retrobar-nos amb l’excepcionalitat de l’ara. D’aquests instants que estem vivim i que no tornaran mai més. Per millorar, així, el que fem i el que som. En llegim un fragment que dona una alternativa als qui tenen tendència a disparar-se fletxes a ells mateixos.

Foto: Catorze

–Si una persona està caminant per un bosc i l’encerta una fletxa, és dolorós? –va preguntar el mestre.

–És clar… –va respondre el deixeble.

–I si a continuació l’encerta una altra fletxa, és encara més dolorós? –va seguir el Buda.

–I tant, molt més que la primera.

–Doncs la primera fletxa representa les coses dolentes que ens passen i no podem evitar –va concloure el Buda–, aquelles sobre les quals no tenim cap mena de control. Però la segona fletxa ens la tirem nosaltres mateixos i ens fem un mal innecessari.

–La segona fletxa és el que actualment s’anomena «metaemoció»: el que sentim sobre el que hem sentit.

Si ens passa una cosa dolenta experimentarem dolor, no hi ha altre remei, però després del primer impacte d’un infortuni tendim a reaccionar pensant en el que ha succeït. I quan comencem a donar-hi voltes, alimentant el dolor del primer impacte, l’únic que aconseguim és crear molt més dolor. Aquesta és la segona fletxa.

No hi ha manera de protegir-nos de les primeres fletxes, perquè la vida és una aventura de risc constant, però sí que podem evitar clavar-nos les segones, que són la preocupació i l’ansietat que sorgeixen de pensar en les primeres.

El Buda ho resumia amb el que potser és el seu aforisme més cèlebre: «El dolor és inevitable, el patiment és opcional».

Però hi ha mesures per evitar les segones fletxes que ens amarguen l’existència, sovint fins i tot més que els cops del destí:

* Entendre que la vida està feta de disgustos i satisfaccions, i que sense els uns no podríem gaudir de les altres, ja que apreciem les coses bones per contrast. L’aigua fresca ens dona més plaer després d’haver passat set. Trobar l’amor és un privilegi molt més gran després d’haver viscut la tristesa i la soledat.

* Prendre consciència de la temporalitat del dolor. Allò que ens fereix té una durada limitada, tret que ens entossudim a ampliar i allargar-ne el ressò. Si no ens recreem en el dolor i ens limitem a viure’l, s’anirà extingint, i moltes vegades sedimentarà dins nostre en forma d’aprenentatge.

* Compensar els infortunis gaudint de moments d’ichigo-ichie. Tant si és en solitud com en companyia de persones estimades, la millor manera de superar un tràngol és regalar-nos una experiència bella i dolça que ens ensenyi el costat assolellat de la vida.

Resumint, si acceptem la primera fletxa (el dolor), però no ens clavem la segona (el sofriment que genera donar-hi voltes), evitarem autoflagel·lar-nos i viurem de manera més lleugera, gaudint de totes les coses boniques que ens ofereix la vida).