Sobre el dol

El pare de la coneguda autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie va morir el juny del 2020, durant la pandèmia de Covid-19. Arran d’això, ella va escriure un text breu però extremadament lúcid i necessari, unes reflexions al voltant de la pèrdua, l’absència i el pas del temps. A Sobre el dol, publicat per Fanbooks, l’escriptora ens parla de manera molt íntima d’una experiència humana universal. En llegim 14 fragments.

1. El dol és una mena d’educació cruel. Aprens que pot ser poc amable i que pot estar ple d’ira. Aprens que el condol pot sonar molt fals. Aprens que molta part del dol és el llenguatge, el fracàs del llenguatge i la cerca del llenguatge.

2. Una altra revelació: fins a quin punt riure forma part del dol? El riure està molt imbricat en l’argot familiar, i ara riem, recordant el pare, però en algun lloc molt al fons hi ha una boirina d’incredulitat. El riure s’apaga. El riure esdevé llàgrimes, tristesa i ràbia. No estic preparada per a la meva ràbia miserable i ardent.

3. Davant d’aquest infern que és la pena, soc inexperta i immadura.

4. El dol m’obliga a mudar de pell, a raspar-me les escates dels ulls. Lamento les meves certeses passades: segurament hauries de plorar, parlar-hi a través, afrontar-lo, travessar-lo.

5. Ara m’estremeixo quan recordo les paraules que vaig dir en el passat als amics que passaven un dol. «Troba la pau en els records», acostumava a dir jo.

6. El dol no és vaporós i translúcid; és substancial, opressiu, opac.

7. Estic desesperada per treure’m aquest pes del damunt, però després sento l’anhel intens d’acariciar-lo, de mantenir-lo ben a prop. És possible ser possessiu del propi dolor? Vull conèixer-lo primer i que ell em conegui.

8. Part de la tirania del dolor és que et roba el record de les coses que importen.

9. El «mai» ha vingut per quedar-se. «Mai» sembla un càstig molt injust. Per a la resta de la meva vida, viuré amb les mans esteses per coses que ja no són aquí.

10. Fins ara, el dolor pertanyia a altres persones. L’amor comporta, encara que sigui inconscientment, l’arrogància delirant d’esperar que mai no et toqui el dolor.

11. La felicitat es converteix en una debilitat perquè et deixa indefens davant del dolor.

12. Les capes de la pèrdua fan que la vida sembli fina com un paper.

13. No sabem com suportarem el dol fins que el vivim.

14. Tant li fa si vull canviar, perquè ja he canviat. La veu nova surt amb força de la meva escriptura, plena de la proximitat que sento cap a la mort, la consciència de la meva pròpia mortalitat, tan finament enfilada, tan aguda. Una nova urgència. Una transitorietat a l’aire. Ho he d’escriure tot ara, perquè, qui sap el temps que té una persona?