Les trementinaires

«Va haver-hi un temps en què allò fantàstic era quotidià. Les persones parlaven amb els animals o s’hi transformaven. Es curava amb les mans. Es volava. Es viatjava a altres realitats. Temps en què es veien silfs i nans, en què es podia visitar els morts. Temps en què es fascinaven persones amb la mirada. S’escrutava el futur en els astres o en els vols dels ocells. Es feia ploure i es conjuraven tempestes. Eren els temps de la màgia, una aptitud inherent de les persones. Però aquella capacitat innata resultava perillosa per al poder. De manera que van fer-se mans i mànigues per extirpar-la. Va ser aleshores que s’inventà el temps modern. Es començà a construir el món actual. Se li va robar la terra, els boscos i les pastures a la gent perquè fossin dependents. I se’ls va dir que només existia el que predicava la Bíblia o sortia a l’Enciclopèdia. Els esperits de la natura són criaturades. No sanen, les herbes. La medicina tradicional és superstició. El cos és del metge. L’ànima, de l’únic déu verdader. La llei diu el que es pot fer. Això existeix; això, beneit, no existeix!»

Ho diu Joan de Déu al llibre El gran llibre de les bruixes catalanes que, publicat per Comanegra i il·lustrat per Maria Padilla, ret homenatge a una mitologia i saviesa antigues. Recorrent els Països Catalans, hi trobem des de la bruixa de les pomes de la Noguera, el boc de Biterna del Rosselló i la vampira del Raval, fins a la bruixa Floreta de Mallorca, el pare Llop del Berguedà i la maranyota de la Conca de Barberà. Us convidem a entrar en aquest món oferint-vos el capítol dedicat a les trementinaires de l’Alt Urgell.

Trementinaires

A la serra del Cadí, a l’Alt Urgell, s’amaga la vall de la Vansa i Tuixent, envoltada de muntanyes alteroses. Un mantell de boscos, prats i cultius; fonts, rierols i una flora rica en herbes i plantes remeieres. Allí, hi vivien les dones del bosc, les trementinaires.

Com passa a l’Amazònia, a les selves plujoses o als grans boscos de pins o caducifolis, les persones que hi viuen les utilitzen de farmàcia.

Al nostre país, però, arribà un moment en què el troc i la barata, manera habitual de resoldre el comerç a pagès, van perdre valor davant la moneda; eren els temps de la industrialització. El creixement demogràfic també va empènyer gent a emigrar. I un dels recursos de supervivència per als que continuaven a les valls perdudes va ser exportar la farmaciola casolana. Així va ser com moltes dones del Cadí van començar a fer venda ambulant. Un o dos cops l’any, emprenien llarguíssims viatges a peu fins a terres catalanes ben allunyades, carregant farcells, cantimplores, olles i altres estris, en viatges que podien arribar als sis-cents quilòmetres entre anada i tornada.

Se les va conèixer com les trementinaires perquè destil·laven la resina del pi roig i l’empraven per curar malalties. Però elles s’anomenaven dones que anaven pel món. També elaboraven remeis amb pega negra i diferents olis, com el d’avet, el de ginebró, el del tifus, el de llangardaix, el de serp blanca o el d’escurçó, a banda de preparar xarops, pegats, pomades, infusions i ungüents fets amb tota mena d’herbes, flors, bolets, escorces i arrels.

Feien aquells guariments per a persones, però també n’elaboraven per a animals. Els pegats de trementina eren molt utilitzats contra el dolor, els cops i les torçades, les picades d’aranya o d’escurçó, per a les úlceres i grans infeccions. Era bo alhora com a repel·lent o desinfectant. La pega negra s’obtenia de la destil·lació seca de la resina del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d’oliva, s’usava per immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s’aplicava pega sobre la pell per extreure punxes. L’oli d’avet guaria malalties pulmonars, dels ronyons, la uretra i les nafres d’estómac. L’oli de ginebró era útil per eliminar els cucs de la panxa, tant de les persones com de les bèsties. L’aigua d’orella d’os servia tant per a les morenes com per guarir la tos més rebeca i el constipat. L’oli del tifus, molt elaborat, fet amb més de trenta plantes, escorpins, ous de formiga, caps d’arengada, era molt sol·licitat durant els brots de l’epidèmia. Remeis per trencar pulmonies, curar cops, ferides, picades, erupcions…

Les trementinaires anaven carregades amb farcells plens d’herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, a més d’un podallet per tallar herbes i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aquest equipatge els oferia un aspecte curiós: «Teníem les espatlles ben donades a portar pes, la vida et feia estar valenta, sí que ens cansàvem, però les reposades llargues fan el dia curt, i hi tornàvem»

Normalment, la gent dels masos les rebia amb alegria, ja que arribaven a l’hivern, quan el canvi de temps passava factures físiques. Les trementinaires eren dones senzilles i emancipades, coneixedores d’una tradició inveterada, i això les feia doctes. Feien un servei a la comunitat que durà fins a la segona meitat del segle passat.

Els remeis casolans elaborats amb plantes, resines i greixos d’animals eren la medecina tradicional. Guariments que devien existir des dels temps dels ibers, des dels quals es transmetien i ampliaven els coneixements per via oral. Però, en una època folla, les trementinaires ho van pagar car. Les van prendre per bruixes. Les pocions es convertiren en metzines. I sobre elles van caure les sospites de fetilleria quan les plagues arruïnaven les collites. Aleshores, les farmacèutiques del camp van ser portades a la forca, van ser penjades i els van separar el cos de l’ànima.