Assaig, filosofia, narració, poema en prosa, repòs i deliri, transformació i sedimentació del cor. Transfiguracions (Edicions Poncianes) és un llibre inclassificable de Lluís Calvo, que parteix dels textos sagrats, però recorre també a pensadors, escriptors i artistes, de Schelling a Kerouak, de Kierkegaard a Bataille, de Deleuze a Weil, i advoca per l’espiritualitat alliberada de qualsevol dogma, submissió i jerarquia. Una espiritualitat que en temps descreguts constitueix la màxima transgressió.
El llibre es divideix en tres parts, tres recorreguts diferents entre l’experiència personal, el pensament, el dietari intel·lectual i la narració que podrien ser el mateix: una ascensió a la serra Cavallera, un recorregut per diverses espiritualitats i finalment un recorregut pel cos humà ple d’al·legories. Llegim l’inici de la segona part, Una porta anomenada arreu.
Hi havia una porta d’alliberament anomenada arreu en què es manifestaven cossos infinits, tan nombrosos com els àtoms en el cosmos.
Sutra Avataṃsaka
A les palpentes. És així com avancem, per una antiga drecera mig colgada per les romegueres i els aranyoners, entre rierols clandestins i bassiots on s’abeuren els cérvols. L’esperit? Sempre el trobem endins, no pas enllà de nosaltres. I ens habita si el cerquem. Temple del cos, receptacle. Serà des d’aquest endins que podrem mirar enfora i rebre’n els dons. Dins no vol dir cercar alguna cosa en concret. Altrament, vol dir omplir-nos de tot allò que ja som. No cal buscar res entre els arbres, ni en el rostre d’aquell eugasser que em mira darrere el mur, ni en la mà amiga que m’acull, arran del vespre, quan avanço extraviat, endins de la boirada que encercla els cimals. No cal buscar res enfora, perquè tot resta endins. Cap més definició d’esperit que aquesta. Tan simple. Tan complexa.
‡
Diu Novalis, a Els deixebles a Saïs, que cal tenir una vida interior de poeta, mantenir els sentits atents i salvaguardar l’ànima simple i religiosa. Per atrapar la riquesa espiritual s’ha de conèixer el gaudi de la benaurança. Però quina tasca més feixuga és assolir aquesta fita en el nostre dia a dia! Tanmateix, en un món que sovint sembla maleir-nos, i que no ens permet trobar l’espai del silenci i l’equilibri, voltats de la sigefòbia i del teatre col·lectiu, aquesta és, sens dubte, la sendera.
‡
Al Japó cada detall té una importància extrema. Un significat i un do. En el jardí del temple de Daisen-in, a Kyoto, construït pel monjo Kogaku Sōkō Zenji al segle XVI, hi ha un roc que representa un vaixell. Un altre, més enllà, ens recorda el salt d’una cascada imaginària, tot evocant la força impulsiva de la joventut. Una de les pedres té forma de tortuga i una altra simbolitza una au en forma de grua. N’hi ha moltes més: la pedra del mirall lluminós, la del cap del tigre, la de l’experiència, la de la petjada de Buda…
Es pot meditar a partir de cadascuna d’aquestes pedres, com a parts que integren una porció de l’experiència total. El jardí sec representa l’oceà, on el conjunt de còdols diminuts crea una superfície, curosament rastellada, que afavoreix la meditació i simbolitza la vacuïtat en què desemboca l’existència. Cada jardí és, llavors, un microcosmos que reflecteix el macrocosmos. I medito en aquest haiku de Buson:
Dies tranquils.
En un racó de Kyoto
se senten ecos.
Tot repetint els mots del haiku contemplo les pintures, fetes amb tinta, de Sōami, de Kanō Motonobu i de Yukinobu Kanō, tots tres del segle XVI. Les obres representen les quatre estacions i mostren una profusió alegre i harmònica d’ocells i flors. Més tard, retorno a les cambres destinades a la meditació, em perdo de nou entre els grafismes i m’endinso al jardí. Quins ecos sento, llavors?
En un petit temple com aquest és possible intuir l’Univers per mitjà d’uns quants rocs. Tot el trajecte representa la vida i el seu significat. Fins i tot els trànsits de l’existència són abordats amb una meticulositat admirable, estudiadament harmònica, sense escarafalls ni estridències. Acostumats al soroll, a la consideració de l’existència com un teatre d’estrepitosa opereta bufa, els jardins zen proclamen una unitat finament encastada entre la vida i la fi, entre l’experiència a la Terra i l’entrada a l’Oceà, com un còdol on reverbera la immensitat que ja no és possible d’expressar.
© del text i de les fotos: Lluís Calvo
© de l’epíleg: Laia Llobera
© d’aquesta edició: Edicions Siderals SL.
Pots comprar Transfiguracions a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
