Víctor Mora, el príncep de la paradeta

El Capitán Trueno és un mite, un personatge perfecte que s'ha mantingut íntegre en el record

Ediciones B


Hi havia una època, una gran època, en què als quioscos hi havia paper. Tones de paper. Tant de paper, infecte i rugós, potser de patata o de garrofa, que vessaven tinta, aquells quioscos. La tinta s’hi enganxava perquè Atenea s’apiadava de Gutenberg. Paper barat, nou de trinca o rebregat i engroguit, fet estelles en cent recorreguts i batalles. Perquè alguns d’aquells quioscos –paradetes, més aviat– despatxaven revistetes de primera mà, però també de segona, de tercera i de quarta. Fins i tot de cinquena i de mil mans. Les venien, a un duro o a dues pessetes, segons fossin noves o velles; les compraven a una pesseta, i també les canviaven, barata dos quinzets. Les aguiletes i el paper rodaven junts amunt i avall. Lloades siguin aquelles paradetes on van aprendre a llegir, en pàgines desbocades de literatura, la majoria dels lectors dignes d’apropiar-se del substantiu.
 
En aquells quioscos, en aquelles paradetes, s’enramaven i s’apilaven les “novel·letes”, les filles més dignes i deshonrades de les revistes de cordill i del fulletó per entregues escampades durant el segle XIX i el primer XX. Narracions escasses en extensió, cent planes, i de subgènere rampant: de l’oest, policíaques, de ciència-ficció, amoroses, terrorífiques… Només les valoraven els qui en compraven i els qui en venien. I els autors, que en vivien, i que van formar un submón a part de mutants de les lletres que ha tardat dècades a ser reconegut.
 
Encara ara la majoria dels estudiosos de la literatura en majúscules fan cara fofa o agra quan senten parlar de Silver Kane, Curtis Garland o Frank Caudett. Darrere els dos noms estel·lars de Marcial Lafuente Estefanía i Corín Tellado, hi havia una segona filera de genis de la multiplicació: Francisco González Ledesma, Juan Gallardo Muñoz o Francisco Caudet.  Amagats sota els Silver, els Curtis, els Frank i mil pseudònims més. Els titans de la literatura accessible. Els herois que van omplir centenars de milers de pàgines amb històries reiterades i sublims: Los muertos juegan al poker, Yo, hombre lobo, ¿Qué ha sido de Dolly Doll?, Una cuerda para Logan… Només entre Gallardo Muñoz i Francisco Caudet en van escriure tres mil, de novel·letes. Marcial Lafuente Estefanía, tot sol o amb els seus dos fills, els va gairebé igualar.
 
Al costat d’aquests genets foscos encara n’hi havia altres de més amagats: els guionistes dels quaderns d’aventures. Subfila de la subfila. Més barats encara als quioscos o a les paradetes. La majoria ni tan sols signaven. No podien ni permetre’s el luxe de fer servir noms adulterats a l’anglesa. Perquè els tebeos encara eren més ínfims en l’escala de la valoració barbuda que les novel·letes, i la consideració dels autors d’aquells textos més “populars” no arribava a l’alçada de la gatera. Però hi eren. Hi havia Pedro Quesada, el pare del pitjor enemic de Roberto Alcázar, Svimtus, “d’una violència extrema”, que diuen els enciclopedistes, de Pantera Negra i d’Apache. Algun dia hauria de rebre l’atenció que es mereix tanta neurona creativa. I hi havia també Víctor Mora, fill de tots aquests corrents desbocats però amb un punt propi, un sentit de la transcendència i l’elegància molt personals. Amb un punt també de reivindicació social que, com a militant comunista, intentava fer valdre quan li ho permetien la presó o l’exili. Perquè la seva editorial –Bruguera, la de tots– l’emparava com podia contra el règim amb la divisa “Salvem el Capitán Trueno”.
 
Víctor Mora, que acaba de morir, era el pare d’aquesta criatura, el Capitán Trueno, que va arribar a la perfecció, des del primer quadern, gràcies als dibuixos d’Ambrós. Si El Guerrero del Antifaz i Roberto Alcázar van omplir els quaderns d’aventures dels anys quaranta i dels primers cinquanta, Trueno, Crispín i Goliath se’n van apoderar en els darrers cinquanta i els seixanta. Fins que la Dama, la censura insuportable de l’infame Jesús María Vázquez, els va desmembrar. Hi ha ara poca gent que es recordi del Guerrero o de Roberto. Oh déus injustos! El Capitán Trueno, però, es manté íntegre en el gran record. Potser perquè ja era un quadern “modern”, potser perquè els lectors de Manuel Gago o Eduardo Vañó han anant desgranant-se per l’edat, potser perquè Bruguera, tota una potència enfront de la raquítica Editorial Valenciana, va saber traure’n tot el profit amb mil variants, publicacions i reedicions. Potser, cal dir-ho tot, perquè s’ho mereixia més.
 
Trueno és un mite. Un personatge perfecte. I s’han escrit moltes més línies interpretant-lo que totes les que va escriure Mora. Com sol passar en aquesta part del món, la pena és que la tinta no s’ha vist complementada amb la imatge cinematogràfica o televisiva. El cercle s’hauria tancat amb un esclat de virtut. Fa pocs anys algú es va atrevir a portar-lo a la gran pantalla. No paga la pena comentar-ne el resultat.
 
Víctor Mora va anar més enllà del Capitán i va escriure, com els millors autors de novel·letes, mil guions més: els del Jabato, els de Dani Futuro, els del Corsario de Hierro –que li va servir per retrobar-se amb Ambrós–, els del Sheriff King, Tallaferro l’Almogàver –amb dibuixos impagables dels germans Blasco–… Mora, com González Ledesma o Gallardo Muñoz, va ocupar i rebentar el quiosc. No hi ha ningú, absolutament ningú, que no n’hagi llegit amb plaer gens superficial alguna història. Qui més qui menys, potser tots, hem entrat al món de les lletres de la mà d’aquest escriptor esmolat en l’enginy argumental. Ha desaparegut un creador a destall de la literatura en majúscules. El príncep del quiosc i la paradeta. Que va voler regnar més amunt i va escriure també novel·les de llibreria. Ningú és perfecte…
 

Bruguera

 

Bruguera

Nou comentari

El Zapateado de Sarasate
El violinista Gil Shaham interpreta una de les peces més conegudes del compositor basc
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...