Foto: Tela Chhe


Que no tingui raó en Joan Margarit quan diu que l’època de l’aprenentatge acaba cap als vint anys. Que s’equivoqui el poeta quan diu que arriba un moment que no aprens res de nou. Sí, d’acord: també diu que llavors t’adones que has après més coses de les que imaginaves, i que es tracta de treure partit d’allò que ja saps. Però, coi, la idea de no poder aprendre res que no sàpiga em mata abans d’hora.

Potser és cert que la millor edat per aprendre són els divuit o els vint anys. Ara bé: aquesta també és la millor edat per menjar-te el món de dia i de nit, per tastar cossos a l’engròs, per passejar una arrogància amb data de caducitat, per rebel·lar-te contra les injustícies del planeta i de la Via Làctia, per començar a descobrir les misèries de l’etapa adulta, per decidir què vols ser i fer quan siguis gran. Paradoxalment, la millor edat per aprendre és l’edat en què et penses que ja ho saps tot.

A mesura que empenys anys se’t calma la vida, se t’esquerden les certeses, se’t multipliquen els dubtes i no se t’adormen pas les ganes d’aprendre. No sempre, almenys. En Margarit diu que si als setanta anys et proposes aprendre a parlar rus, fracassaràs. “Pots estudiar rus, però no n’aprendràs”, sentencia. Vés a saber. A mi em fa l’efecte que l’autèntic fracàs és no provar-ho. Si ma mare s’apunta a un curs de rus per celebrar el seu setantè aniversari, acabarà sabent més rus que tu i que jo (i, sobretot, acabarà sabent més rus del que ha sabut ella al llarg de set dècades). Per descomptat que no podrà competir amb el traductor de rus Miquel Cabal, ni falta que fa.

He donat classes a la Universitat Autònoma, amb alumnes de divuit i vint anys que estudien perquè és el que toca, i he donat classes a gent de més de quaranta anys que fa l’esforç de dedicar part del seu temps a provar d’aprendre coses noves. Els estudiants adults potser tenen menys neurones despertes, però ho compensen amb més interès, més experiència, més hòsties rebudes de les que et fan créixer en tots sentits. I no, sisplau, no m’intentis convèncer: prefereixo creure que en això no té raó en Joan Margarit.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: carme farran martí a març 12, 2015 | 11:16
    carme farran martí març 12, 2015 | 11:16
    Només puc parlar de la meva experiència com cuidadora de la meva mare què,ara, té 94 anys i la meva tia què en té 95. Són dues persones què viuen amb mí fa 21 anys i us asseguro què no han aprés gairebé rés de nou;la tieta continua menjant amb els dits i la mare no ha deixat enrere cap de les seves idees negatives per més què ho he intentat. M'hauria agradat distreure-les, aficcionant-les a la lectura i no ho he aconseguit.I tantes altres coses què vaig probar quan encara hi havia temps per davant. Si una persona no en té ganes, no aprén.
  2. Icona del comentari de: JLiceras a març 13, 2015 | 07:08
    JLiceras març 13, 2015 | 07:08
    Quan perds la curiositat i les ganes d'apendre ja t'has mort. Hi ha persones que viuen essent mortes i hi ha persones que viuen fins l'últim minut de la seva existència.
  3. Icona del comentari de: Anònim a març 13, 2015 | 08:39
    Anònim març 13, 2015 | 08:39
    Jo crec que mentrs tinguis lq ment clara es pot aprendre.Sera mes lent pero si que es pot
  4. Icona del comentari de: Anònim a març 13, 2015 | 19:16
    Anònim març 13, 2015 | 19:16
    Està clar que sense ganes o voluntat d'aprendre...no hi ha res a fer. Jo pense que amb un mínim de motivació continuem aprenent fins a la fí de les nostres vides.

Nou comentari

Comparteix