Foto: J E Theriot


La ironia era una bona eina per anar pel món. Ens permetia dir coses sense dir-les, però de manera que tothom (o gairebé) les entengués. El gairebé és preceptiu: sempre hi ha un percentatge d’interlocutors que no capten la ironia, que es prenen les frases al peu de la lletra fins i tot quan fas una afirmació literal amb la intenció de donar a entendre el contrari, és a dir, quan recorres a la ironia de diccionari.

La ironia, deia, era una eina al nostre abast. Una eina intel·ligent, amable (no pretén ferir, sinó persuadir) i sofisticada. La ironia requereix un context compartit per emissor i receptor. Res indica a simple vista que una determinada frase sigui irònica: per descodificar-la, hem de conèixer la situació en què s’ha pronunciat.

Avui la tendència a descontextualitzar és imparable. Tu fas una conferència i algú la transformarà a l’acte en una sèrie de tuits aïllats. Una frase irònica convertida en tuit passa a ser una frase que la gent pot caçar al vol i pot interpretar literalment. A sobre, per escrit no podem buscar la complicitat de l’altre amb el to de veu. D’aquí la necessitat d’aclarir que allò és ironia, amb hashtags com ara #ironiamodeon o amb emoticones que piquen l’ullet i et diuen “ep, ho deia en conya, no vull dir el que estàs llegint”. I amb el hashtag o emoticona en qüestió matem l’elegància de la cosa, perquè la ironia és subtil o no és res. Si la fem òbvia, ens la carreguem. Un smiley és un assassí de la ironia: mata amb un somriure.

La desgràcia –què més voldria que dir-ho irònicament– és que ens estem carregant la ironia mentre donem via lliure al sarcasme, que és cruel i explícit i gens autoparòdic. Vaja, que no té ni la meitat de gràcia. El sarcasme s’acosta massa al cinisme, una actitud que menysprea els valors morals i que és la responsable de la majoria de mals del sistema solar. I així ens va.

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix