Horror vacui

Un sol mes per compensar-ne onze, tremola el full de l’agost del calendari

Taronges minúscules de resina dins un cistell de resina, amb el seu trenat (fals) de resina, pintats de colors vius i adossats amb pressa a un imant rodó i pla amb un escopit de silicona. Un imant de nevera. Una porta de nevera esquitxada d’imants solitaris o que aguanten notes de fa quinze mesos, fotos arrissades sobre elles mateixes, menús on es llegeix Setmana Santa, gargots infantils. La natura avorreix el buit i l’humà la blancor amenaçadora d’una porta de nevera.

 
En despuntar el juliol, les converses s’omplen de vacances, de què fareu i on anireu, d’un delit mig postís ensenyat en converses d’ascensor. “No saps les ganes que tinc d’anar a la platja amb un bon llibre” ha sonat amb recurrència amb tot de promeses d’aprofitament i càrrega de bateries. Un sol mes per compensar-ne onze, tremola el full de l’agost del calendari. L’humà també avorreix el temps lliure lliure.
 
És ben trist, si hi penses. Que sembli que els anys i el cap s’aguantin pel mes en què faràs això i allò altre que no has sabut o pogut o gosat fer durant els mesos de rutina laborable. Ja s’arriba a les vacances amb el cos intoxicat de greuge i, quan tres dies abans de la tornada t’adones que no has sabut o pogut o gosat fer tot allò que t’havies promès amb aquella gana de llibertat rabiosa –”ara sí, ara podré, ja ho veuràs”–, sents el cuc de la decepció ballant als àcids de l’estómac i algunes de les lletres de culpabilitat al front.
 
“No saps les ganes que tinc d’anar a la platja amb un bon llibre” és una promesa de postal autoimposada. Queda molt bé en una conversa d’ascensor però sol ser mentida. Al tercer dia el llibre es queda a la tauleta de nit amb granets de sorra sota les solapes perquè a la platja el que fas és sucar a l’aigua i jeure veient la vermellor del sol a través de les parpelles i amb l’orella arran de terra sentir lluny la multitud. No res. Permetre’t el luxe de ser voluntàriament inútil i inhàbil com l’agost mateix. Que els altres onze mesos se sostinguin per ells mateixos, cony.
 

Comentaris

    Jordi 1978 Juliol 8, 2017 2:02 pm
    En llegir el teu text he vist el meu jo fins fa un parell d'anys. Ara no espero les vacances, visc cada dia com unes vacances. No he canviat de feina, simplement gaudeixo amb el que faig, i el mes de vacances és l'únic de l'any que no llegeixo.

Respon a Jordi 1978 Cancel·la les respostes

Johnny Be Good
Someday you will be a man,/ And you will be the leader of a big old band
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...