Els que ho teníem tot

No podíem estar tristos, i encara menys els que trèiem bones notes i quan ens preguntaven què et passa dèiem res

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Rafael J M Souza


La mamà hi havia treballat, hi havia fet de mestra quan jo encara no havia nascut, perquè quan vaig néixer va haver de ser aquella altra cosa que eren moltes noies dels setanta, que primer són mares i després no treballen més. Devia ser el que ara és P-3, em diu; pàrvuls, en dèieu?, li pregunto, però fa cara que no calgui anar més enllà i se’n va a esmorzar.

Explica, la mamà, que venia d’una acadèmia de Can Palet, l’Acadèmia Balmes, on també hi havia estat amb criatures petites, i que quan va entrar a L’Avet ho va trobar modern amb avarícia. Hi havia molts materials per fer manualitats, una assignatura que era ‘rítmica’ i tot es deia i es feia en català. Cap al 1970.

Com que ara esmorza i perquè no és tan important, tampoc goso preguntar-l’hi, però m’imagino que quan vaig fer tres anys m’hi van portar, a L’Avet, per terreny conegut i que era molt a la vora de casa.

Sobre els dotze anys que vaig anar a L’Avet, moltes vegades he intentat fer-ne un exercici objectiu d’abstracció sensorial i sempre m’ha estat impossible. No puc dir res d’aquells dotze anys –ni l’olor que feia un estoig nou o el so de la campaneta de tornar a la classe– que no tingui a veure amb jo profundament trista, una tristesa adulta i innecessària que sempre m’ha anat molt bé carregar a l’escola, una escola elitista, avançada en el seu temps –llavors– i plena de cotilles socioculturals necessàries, esclar, en aquell entorn benestant.

Si hagués escoltat el papà potser ho hauria enllestit abans. M’ho va dir el segon dia de segon d’EGB, quan li vaig suplicar que em canviessin d’escola, que em portessin a una escola amb uniforme, que allà segur que estaria bé. Esclar que no, i ell ho sabia.

Quan em deien que pintés una flor de color vermell em venien ganes d’estripar el full per no poder-la pintar verda, però com que s’esperava tant de mi, la feia tan ben feta. I vermella. I així vas enfeltrant una manera de ser que consisteix bàsicament a odiar. Els altres, perquè esperen tant de tu i ho obtenen, i a tu, perquè no ets capaç de pintar la flor verda. I aquella tristesa tan gran.

Em sentia tan miserable. I era costum de l’època que només es mereixien estar tristos els nens negrets de l’Àfrica i els orfes de l’Asil Busquets. Miserable i desagraïda.

En aquella època els nens que ho teníem tot no podíem estar tristos, i encara menys els que trèiem bones notes i quan ens preguntaven què et passa dèiem res.

I de tant en tant em vénen al cap nens de la classe, que poc o molt vam ser sempre els mateixos i que encara som nens, i què devien tenir al cos. Per què aquell pegava, per què aquella anava tan bruta, per què aquell es gratava el braç fins a fer-s’hi sang. Perquès de criatures que abans a l’escola no cridaven l’atenció perquè érem menys que humans, poc més que animalons amb certes destreses, perquè fins que no ens fèiem grans no feia patir que fóssim melangiosos, rebecs o malcreients –només és un nen–, quan parli una persona gran, calla, i pobre de tu que qualsevol cosa diferent del que t’he dit jo. I esclar, encara menys els que ho teníem tot i anàvem a L’Avet.

@esierraserra

Comentaris

    Narcís de Girona Juliol 5, 2015 8:55 pm
    Jo anava a una escola que no era elitista, estàvem tots els vailets barrejats (només nens) i certament, semblava que érem uns privilegiats. La paraula "disciplina" fins la sopa... les patacades i crits dels mestres que havien estat a la Division Azul també hi eren. Les baralles al pati, on els mestres, incomprensiblement no veien res. Però deien que érem uns privilegiats. Si no eres dins el remat, et feien venir els pares i els hi deien (ells prou feines sabien de lletra) que el noi no pot estudiar, que es millor que se'n vagi a treballar (12 anys). Avui a títol pòstum, es un mestre molt respectat i considerat. Sort que la mare no li va fer cas. Només érem "nens".
    Juak Juliol 6, 2015 11:47 am
    Ho recordo perfectament, "jo no podia entendre-ho". Als 10 anys com en el meu aragonès poble no podia estudiar batxillerat, els meus pares, amb molt d'esforç em van portar a un internat a 45 km., tota la vida els he agraït aquesta decisió, era la dècada dels 50-60. Gràcies a això he arribat a on sóc, però és una etapa de la vida que he ignorat fins avui i tot just he parlat d'això, algunes vegades amb els meus fills però "ells tampoc podien entendre-ho" Petons .
    Llaços Juliol 8, 2015 5:20 pm
    A cadascú li toca viure una època concreta. En alguns aspectes millor que l'actual i en d'altres pitjor. No la podem canviar si acceptar, i això als humans sempre ens costa.

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...