Foto: Wolfman- K
Els dits grossos de les mans els tenia cap enfora, no sé si de sempre o de fer-se gran, però l’articulació que uneix el metacarp amb la primera falange no li sortia –com si fos un galindó de mà–, que és com més normal, sinó que li entrava, de manera que la primera i la segona falange se li obrien com les fulles de les plantes que en diuen cintes.
Es portaven anys, amb l’avi, ella era molt més gran. La mamà diu que li sembla que onze –entremig se’ls van morir tres germans del néixer o gairebé–. I la tia Lourdes va ser qui va fer mans i mànigues per treure, a través de la Creu Roja, l’avi del camp de concentració de Setfonts, malalt i ja per sempre, per tota la vida, mort de por –no us poseu en política– el 41.
El que se sentia quan et deia alguna cosa era que de sobte et parlava l’escorça d’un arbre, i no ho era, perquè no ho era gaire, però la recordo alta, i potser és perquè ningú li tossia, que la recordo així. Era una dona que era més que la majoria d’homes d’abans, però no per manaire o tossuda, sinó per bohèmia i decidida. Els cabells molt crepats, unes ulleres de cul de got i sempre rient, sempre amb unes dents molt grosses per endavant i la veu ronca de vint-i-nou anys de fum, nits i joc als Amics de les Arts.
Amics de les Arts i Joventuts Musicals era moltes seccions –escacs, cor, teatre, club de jazz, sala d’exposicions–, però també el bar, un local de sostre molt alt i amb piano i diversos espais tots plens de quadres de pintors que hi anaven, del Martínez Lozano i el Soriguera i el Camí i el Morera, en recordo sobretot, i caricatures i fotos de músics de jazz. I la tia Lourdes darrere la barra rentant gots, plats i culleres amb molt menys que poca precisió –amb aquells dits enfora– i cridant molt fort i sec nen!, quan algú trencava un got. Poques dones, hi recordo. Potser cap. I de tant en tant algú tocava el piano.
L’escola la teníem molt a la vora, i de vegades anàvem als Amics en sortir, amb la mamà i el Quim. Èspe, què voleu, però sempre acabava sent dues bosses de patates sense marca i dos Cacaolats. La mamà: gràcies, no, jo no vull res, gràcies. La mamà no pren mai res enlloc. Sèiem als tamborets alts de la barra i els homes no ens miraven malament perquè érem família de la Lourdes. O ens feien bromes d’aquelles absurdes de fer veure que et tiren del tamboret o que et prenen el Cacaolat. I després, rialles d’ells.
Un cop l’any, la tia Lourdes plantava l’Emília, la seva filla, que amb l’Isidro, el seu home, tenien el club d’escacs, darrere la barra i se n’anava a fer un viatge molt llunyà i sola. Que recordi, va anar al Japó, els Estats Units, l’Argentina, l’Índia –l’últim que va fer, en va venir malalta i ja no se’n va sortir– i tot Europa. S’hi estava temps i només parlava en català, ni en castellà. Anés on anés. I tampoc no ho feia per cap militància concreta, ho feia perquè ella parlava català, i si canviava de país, el problema era del país.
Sempre ens portava regals. Uns regals excepcionals. Joguines, sabates i disfresses que aquí no hauria somiat ni el més atrevit dels somiadors.
El febrer del 1980 jo tenia sis anys i l’Ejército Español de Liberación va tirotejar de matinada els Amics per ser un “nido de drogadictos y rojos” amb la tia Lourdes a dins i hi va haver molt de rebombori i quan ens ho van dir, a casa es van espantar molt i jo em moria de ganes que a la tia Lourdes no l’haguessin matat, perquè estimar-la, no sé si l’estimava, però donava a la família –tan ben posada– una sèrie de dissonàncies molt refrescants.
@esierraserra
3
0
