Vida curta de l’Ada (5)

Doncs resulta que al costat de l'ocell hi havia dos ocellets més, i se'l miraven, i s'hi apropaven una mica, ara l'un, ara l'altre

Arxivat a: Conte, Cambres pròpies

Foto: Matt Reinbold


La mare li explica a la mare de l’Ada una cosa que li va passar ahir a la tarda i que explica a tothom perquè és una cosa com per explicar-la, una d’aquelles coses que semblen no res però són importants, d’aquelles que n’hi ha tantes a la vida, al dia a dia, i la mare em sembla que és experta detectant-les. Érem al jardí i un ocell que anava despistat va xocar contra el vidre i va quedar estès a terra, jo vaig anar corrent a veure’l dient, oh, oh, ooooh, com si fos un nen petit, però no, era un ocell que s’havia estavellat contra el vidre i per mi que és perquè estan massa nets i tot, que molts cops sembla que estigui obert i no. I la mare em va dir que no el toqués, per si de cas, i ens vam quedar allà mirant-lo i mirant-lo i la mare anava dient que no deixés d’escoltar bé, que malgrat que semblava una història molt tonta, al final hi havia una sorpresa, i quan va dir la paraula sorpresa l’Ada va venir i també va parar atenció, i mira que l’Ada mai para atenció, es despista com un ocellet.
 
Doncs l’ocell va quedar allà a terra i jo el volia agafar i el volia portar al veterinari, i vaig apropar-m’hi i va començar a moure el cos i em sembla que era per por, per si volia fer-li alguna cosa, i la mare va dir, el més important és que encara no és mort, i com que s’havia mogut, el vam deixar allà i vam seguir amb les nostres coses, però jo no podia deixar de pensar en l’ocell, pobret, allà tirat, i la mare va dir que és millor no tocar-lo i jo pensava que la mare el volia deixar morir, i em va dir que si una hora més tard encara no s’havia aixecat, el portaríem al metge, però es va equivocar, volia dir el veterinari. Em sembla que per fer-me oblidar l’ocell em va dir que em convidava a un gelat, però jo mai dic que no a un gelat, ni tan sols quan estic amoïnada, i ho estava, i quan vam tornar… quina sorpresa! L’Ada va obrir els ulls.
 
Doncs resulta que al costat de l’ocell hi havia dos ocellets més, i se’l miraven, i s’hi apropaven una mica, ara l’un, ara l’altre, i el tocaven amb el bec una mica, però no feien res, em sembla que només li feien companyia… la mare ho sap explicar millor que jo. Un era igual que l’ocell despistat, i l’altre era diferent, i no sé si hi té alguna cosa a veure, però el diferent va marxar volant a l’acte, i l’igual s’hi va quedar i va estar-se una estona amb el despistat, i encara no es movia, però estava més bé per la companyia. I un moment, res, un moviment molt ràpid, es van fer com un petó i van marxar tots dos volant, amunt, amunt, ben amunt, i ja no els vam veure més. Quan la mare va acabar la història, estàvem totes quatre una mica emocionades, i mira que només era un ocell, que ni era nostre ni res, i l’Ada tenia llàgrimes als ulls i em va fer pena, i la vaig mirar i em feia pena, i vaig pensar que potser jo era una mica com l’ocell diferent, que miro l’Ada i la veig que no és com jo i marxo i la deixo sola, i l’Ada tenia llàgrimes als ulls i la vaig tornar a mirar i em va fer pena i cada cop em feia més pena.

Nou comentari