Helena

I entre teulades es gronxa el sol


Fa dies que, 
abocat al balcó, 
he perdut el jornal 
xerrant amb un pardal 
més ensopit que jo. 

O mirant com 
s’esfulla l’alzinar 
olorant romaní. 
Com tornen a florir 
i es tornen a esfullar. 

Fa dies que no sé quants dies fa. 
Fa dies que m’estic dient demà 
i espero, 
i espero. 

Vivint amb res, 
treballant per no res 
i un dia com si res 
morir-me de no res. 
Adeu-siau. Mercès. 

Al fons d’un bar 
fotent-me un perfumat 
per escalfar-me el cor 
mentre arriba la mort 
a jugar al subhastat. 

Fa dies que no sé quants dies fa. 
Fa dies que m’estic dient demà, demà. 
i espero,
i espero, 
i espero. 

Abocat al balcó 
l’espero. 
Despullant l’horitzó 
l’espero. 
L’espero pel meu goig
i per la meva pena,
pel dia i per la nit, 
que torni Helena,
que torni Helena. 

I és que quan passa pel meu carrer 
fins els geranis li acluquen l’ull. 
L’aire es fa tebi amb el seu alè 
i les llambordes miren amunt 
sa pell morena. 

Quan passa Helena. 
Quan ella et mira saps que la font 
quan ella vol, la dona. 
Quan ella plora, saps què és el dol. 
Quan ella calla, tot jo tremola. 
Quan ella estima, l’amor pren vol. 

I entre teulades es gronxa el sol 
i els passerells del fil de la llum 
miren gelosos com riu i es mou. 
Color d’espera llarga i perfum 
de lluna plena 
la meva Helena. 

La meva Helena.
Però. 
Fa dies que 
l’estar dret em fa mal 
el reuma em menja els dits 
i ha fugit el darrer pardal.
 

www.jmserrat.com

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...