El pes d’un somriure

I no escriure el teu nom, amb el dit,/ en la pols de l'oblit

Arxivat a: Cançó, El piano


Et vaig veure a través
de satèl·lits de bruta tenebra.
Com el croma darrere
de l’èxit d’algun reporter.

I avui encara em desperte en la nit
amb regust de tristesa,
que és el puny que et colpeja l’estómac
quan ve un mal record.

Et promet recordar aquell dia
com una tempesta,
i no escriure el teu nom, amb el dit,
en la pols de l’oblit.

Oblidar que oblidant
he oblidat oblidar oblidar-te,
i deixar de jugar amb els mots
i arribar a les mans.

Oblidar que oblidant
he oblidat oblidar oblidar-te,
i deixar de jugar amb els mots
i arribar a les mans.

T’escoltava a través de tertúlies
d’alè de vinagre,
on mentir és un verb conjugat
en honor als diners.

Per a tu construeixen barreres
i murs franquejables.
Per la fam, el dolor i la por
que t’empeny a seguir.

Et promet una terra fecunda
d’olor a ginesta
on fundar el demà
i inventar alfabets de futur.

Estimar que estimant he estimat
estimar estimar-te,
i deixar de jugar amb els mots
i arribar a les mans.

Estimar que estimant he estimat
estimar estimar-te,
i deixar de jugar amb els mots
i arribar a les mans.

Il·lumines el món
amb els píxels d’aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors
de la guerra i l’horror.

Tu desarmes exèrcits sencers
amb el pes d’un somriure.
On el pes d’una bala
val més que la vida i la mort.

Et promet recordar aquell dia
com una tempesta,
on fundar el demà
i inventar alfabets de futur.

Oblidar que estimant-te he oblidat
estimar oblidar-te,
i deixar de jugar amb els mots
i arribar a les mans.

I oblidar que oblidant-te he oblidat
oblidar oblidar-te,
i cantar-te que aquesta promesa
és més que una cançó.
 

 

Foto: Guillem Lafoz

Nou comentari