Caminaré
d’esquena al futur.

Sau, Envia’m un àngel

Foto: Davide Gabino


Si tornessis aquesta nit, pararia taula, trauria les copes de vidre de l’armariet i un vi blanc, d’aquells bons. Cuinaria, encara que no en sàpiga. Estendria unes tovalles maques que facin goig de mirar. Quan les busques que fan rodolar aquest món atrapessin les onze, picaries la porta. Amb tres cops secs. I sentiria com tres fiblades punxegudes se’m claven ben endins. Perquè sembla impossible que pugui ser.

Em donaries l’abric i el penjaria a l’entrada. Et faria una abraçada llarga. Només per tocar-te, per sentir que tornes a ser tu.

Quant de temps. No has canviat. Jo potser sí, una mica. M’he fet gran i he anat vivint aquí i allà. Però és fàcil i també bonic poder-nos reconèixer, oi? No et vaig dir adéu, però creu-me que ho hagués fet si m’haguessis avisat. De fet ningú va ser a temps d’acomiadar-te. Perdona’m, si se’m fa un nus a la gola és perquè no me’n sé avenir.

No hi hauria res de color negre. T’ho dic de debò. Ni tan sols et demanaria que ens féssim una foto. No cal. Seria un moment autèntic, el guardaria al calaix dels records, per treure’l de tant en tant, com les copes de vidre dels nostres glops. Fins i tot me n’estaria d’explicar-ho a l’àvia, o a la mare o a qui fos.

Em conformaria a viure-ho. A tornar-te a mirar. A escoltar-te, perquè per molt que recordi les teves paraules, en aquests deu anys he anat oblidant la teva veu. Faríem broma d’això i d’allò, et faria cinc cèntims de les petites coses que han canviat i de les que segueixen igual. Em diries: te’n recordes quan? I jo et respondria que em sona però no, perquè m’ho expliquessis de nou. Així ens semblaria que el temps ens pertany. Sense rellotges sobtats que et robessin de cop i volta, com ja ho van fer aquell dimecres.

Després et posaries l’abric, t’obriria la porta. Tornaries a marxar. Jo, al calaixet de les copes, hi desaria la teva veu i la meva força.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Montserrat Tarrach Fernández a gener 19, 2016 | 12:01
    Montserrat Tarrach Fernández gener 19, 2016 | 12:01
    m´ha fet plorar, es com si aguesen escrit els meus sentimens.
  2. Icona del comentari de: Mumiah a febrer 02, 2016 | 09:43
    Mumiah febrer 02, 2016 | 09:43
    Conforme l'anava llegint, pensava a quí esperaria, pararia la taula i treuria les millors copes....
  3. Icona del comentari de: Anònim Angela Costa a febrer 16, 2016 | 23:10
    Anònim Angela Costa febrer 16, 2016 | 23:10
    Me mocionado muchísimo
  4. Icona del comentari de: Anònim a setembre 13, 2016 | 16:14
    Anònim setembre 13, 2016 | 16:14
    M'ha fet plorar, com si estes paraules forem meves, com si algu hagues endevinat els meus sentiments i els meus pensaments......
  5. Icona del comentari de: Anònim a octubre 30, 2016 | 01:15
    Anònim octubre 30, 2016 | 01:15
    Amb la lletra d'aquesta cançó em vaig enamorar del meu company (avui marit). M'ha emocionat molt, jo vaig trobar un àngel. Sempre tindré la meva taula parada, per a ell ....sempre caminarem junts. Sempre endavant.......
  6. Icona del comentari de: Anònim a octubre 30, 2016 | 05:19
    Anònim octubre 30, 2016 | 05:19
    Era un dimarts i fa 19 mesos. 149 àngels que no haurien d'haver marxat. 149 àngels que voldríem tornar abraçar...
  7. Icona del comentari de: Anònim a octubre 30, 2016 | 08:18
    Anònim octubre 30, 2016 | 08:18
    Jo tambe penso per qui pararia la taula...uns quants i he plorat.
  8. Icona del comentari de: Anònim a octubre 30, 2016 | 10:55
    Anònim octubre 30, 2016 | 10:55
    Tant bonic....i quin mal fa....
  9. Icona del comentari de: Anònim a octubre 30, 2016 | 12:56
    Anònim octubre 30, 2016 | 12:56
    Jo també pararia la taula, i les copes ....
  10. Icona del comentari de: Anònim a octubre 30, 2016 | 13:02
    Anònim octubre 30, 2016 | 13:02
    M'ha emocionat molt !!! Tinc molt clar a qui pararia la taula...Una ampolla de cava i tres copes. Faríem un brindis com tantes altres vegades i riuríem en vessar-ne un xic... Tan de bo que ho poguéssim fer. Seria espectacular !!!
  11. Icona del comentari de: Anònim a octubre 30, 2016 | 19:35
    Anònim octubre 30, 2016 | 19:35
    Simplement preciós.
  12. Icona del comentari de: paquita a octubre 30, 2016 | 21:30
    paquita octubre 30, 2016 | 21:30
    Van marxar quan la meva germana i jo erem molt petites,les netes mes petites uns 7 anyets ja passat mes de 40 no hi ha moment que no els tinguem amb pensament o parlar d'ells ,ens feien molta falta i es la nostre gran mancassa pero el nostre amor sempre amb ells i per ells Antonio i Modesta.
  13. Icona del comentari de: Anònim a octubre 31, 2016 | 17:37
    Anònim octubre 31, 2016 | 17:37
    SI TORNESSIS: Un escrit emotiu i tendre per a tot@s que han marxat massa aviat.
  14. Icona del comentari de: Anònim a octubre 31, 2016 | 21:05
    Anònim octubre 31, 2016 | 21:05
    Pensava que trobo a faltar molt les tardes escoltant-nos i els consells que entre línies sempre em donaves i que passessin les hores sense adonar-se'n. Sí pararia la taula per tú
  15. Icona del comentari de: Rosa Maria Casamada a desembre 13, 2016 | 23:35
    Rosa Maria Casamada desembre 13, 2016 | 23:35
    Per què des de què he descobert aquesta pàgina, em sembla que tot ho Podia haver escrit jo, que ja ho he viscut?
  16. Icona del comentari de: Mare a gener 02, 2018 | 15:17
    Mare gener 02, 2018 | 15:17
    Tan present !! Tan lluny i tan a prop !! T.estimo fillet !!

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix