Sabem qui és Leo Messi o Michael Jordan. Pensem en l’esport i ens venen imatges d’estadis plens, de multituds pendents d’un televisor, d’un gol. Però més enllà d’aquests espectacles, hi ha esportistes discrets i potentíssims que ens han deixat una empremta humana. El Servei d’Esports de la UVic-UCC, amb la col·laboració de la Facultat d’Empresa i Comunicació i el Grau de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport de la UVic-UCC, ha creat l’exposició Revolucionant l’esport, fins fa poc exposada a la UVic i que aviat circularà per noves localitats. Està formada per l’experiència de 12 esportistes que, com diu Ramon Verdaguer, responsable del Servei d’Esports de la UVic-UCC, són “exemples de la lluita per la igualtat de gènere, la solidaritat i la humilitat. I han fet una aportació prou important per canviar el rumb de l’esport que practicaven”. Us convidem a descobrir dos dels testimonis que en formen part: el ciclista Gino Bartali i la corredora Katherine Switzer.
Pedalades per combatre el nazisme
Gino Bartali pedalejava 400 quilòmetres cada dia, d’Assís a Florència, a la Itàlia dominada pel dictador Mussolini. S’entrenava de forma desmesurada per tornar a guanyar el Giro d’Itàlia, que ja va aconseguir el 1936 i el 1937. El que ningú no s’imaginava és que a cada viatge, i amagades sota el seient de la bicicleta, portava fotografies i material que van servir per salvar la vida de 800 jueus que estaven en risc a causa de l’ocupació alemanya d’Itàlia. El paper de Bartali era el de correu, feina que li va encarregar l’arquebisbe Elia Dalla Costa. El necessitaven per formar part d’una xarxa que es dedicava a salvar jueus de l’Holocaust. Gioia Bartali, neta del ciclista, comenta: “El meu avi era molt catòlic, molt religiós”. I sempre deia: “El bé es fa, però no es diu”. La història de Bartali va sortir a la llum el 2013, tal com volia ell: després d’anys d’estar amagada sense fer soroll.
Corrent una marató entre empentes
Aquesta icònica fotografia en blanc i negre forma part de la història de l’esport. Una jove, amb el dorsal 261, és empesa per un comissari de l’organització de la Marató de Boston per excloure-la de la cursa pel fet de ser dona. El seu company i altres corredors defensen el seu dret de seguir corrent. Conseqüentment, Katherine Switzer va acabar la marató, per ella i per totes les dones que no van tenir l’oportunitat de fer-ho.
L’astúcia d’Switzer li va permetre la inscripció a la cursa: es va registrar amb les seves inicials i el cognom “KV Switzer”. Per aquesta raó, els organitzadors no es van adonar que es tractava d’una dona i li van assignar el dorsal 261. Aleshores es vivia una època marcada pel sexisme i que Switzer corrés aquella marató va ser tot un fet històric que va generar un impacte a favor de l’esport femení. La seva fita va permetre que, cinc anys més tard, les dones poguessin participar a la Marató de Boston i el 1984 es va incloure la marató femenina al programa dels Jocs Olímpics.
El 1966, un any abans de la gesta d’Switzer, Bobbi Gibb ja es va infiltrar a la cursa i va córrer i acabar la Marató de Boston. Malauradament, ho va fer sense dorsal perquè li van denegar prèviament, al·legant que era impossible genèticament que una dona pogués córrer 42 quilòmetres.
