Foto: l.blasco
Per arribar-hi, podries haver triat el camí que serpenteja a través de la platja però no ho vas fer perquè el passeig polsegós replet de gent de quan és estiu et deprimeix. Al mar hi vas per cercar assossec i quietud, i d’això als mesos d’estiu no en queda ni un pessic.
En canvi, pels carrers poc transitats de la ciutat has descobert alguns bars atrotinats que posen taules metàl·liques a les terrasses, on es serveixen cafès ben foscos en gots de vidre i on la clientela esmorza entrepans d’aquells que tu només soparies.
Per arribar-hi, has hagut de creuar per la cantonada del carrer Dr. Trueta, on has trobat un jove que té el posat de qui espera algú que mai no ha d’arribar però que, tot així, segueix impacient i tens, com si sí. Vesteix amb uns parracs i unes sabates obertes. Té el dol a les ungles i la pell colrada, seca i endurida. Deu tenir entre vint-i-vuit i trenta-tres anys. El tens apamat perquè fa dies que te’l trobes. La curiositat que t’ha suscitat t’ha dut a formar part d’una escena íntima que et commou tant que no et pots encobrir:
Cada dia a tres quarts de nou s’atansa fent tentines a la barana rogenca i emet un xiulet que a algú li deu ser familiar. Llavors darrere el vidre enreixat d’una finestra de Wad-Ras s’intueix el cos d’una dona alta que el saluda mentre ell li parla de coses domèstiques amb la mateixa normalitat que aquells qui prenien cafè al bar del davant. No estan més d’uns minuts perquè la rutina interna imposa pressa i ell, en acabar, sempre li diu: Rocío que te quiero, que te quiero más que a ná. Dime que tú también me quieres que sino ya sabes que no me puedo ir. I llavors ella li diu que sí, que te quiero, però amb menys veritat. I afegeix que no oblidi el dissabte de dur-li alguna cosa que no entens. L’escoltes llunyana i te la imagines ocultant-se entre l’ombra que deixa el sol en entrar per la finestra, potser perquè té els cabells espessos sense pentinar i se sent lletja.
Penses en ella mentre el veus marxar: en la Rocío quan va néixer, que algú la devia agafar i protegir del fred de la vida. En ella, quan encara algú la devia abraçar mentre assumia que tindria algun somni (ni que fos minúscul i s’intuís llunyà). En ella, quan algú la devia cuidar les nits que sanglotava per les febres. En ella, quan no podia ni imaginar que hi havia mons encabits entre els espais d’uns murs, ni que la seva vida estaria farcida d’escuts i indiferència.
De sobte, una pluja fina et distreu i tornes al teu pas habitual, a la teva vida plena de massa coses. Llavors penses en la Rocío d’ara, que deu distreure el pacte del suïcidi preguntant-se per què ningú no li devia avançar la desolació i la intempèrie que senten aquells a qui no els queda res per perdre. Potser llavors els murs només els duria per dintre i qualsevol cosa seria suficient per seguir lleugera però amb vida.
0
0
