Poesia

Paraules a Maria

Seria bell pensar-te,/ oh germana impossible, fer-te viva

Especial: Poesia
Arxivat a: Biblioteca, Paraules a Maria, Josep Maria Llompart, poema, poesia
El poeta mallorquí Josep Maria Llompart (1925-1993) va adreçar el poema Paraules a Maria a la seva germana, que va morir quan només tenia quaranta dies. En aquests versos també fa referència a la nefritis que ell va patir de petit (i que li va fer passar uns mesos al llit) i amb quins ulls, llavors, es veia vist pels seus pares. 

Foto: Made Anka Asril


La veritat, Maria, és que ben clares 
vegades pens en tu. La voladissa
només d'una libèl·lula, un tendríssim 
matí de juliol, tal volta una aura, 
un lleu batec de fulles somnolentes
o per ventura l'ala de tristesa 
que en una nit ben estrellada em toca 
adesiara els polsos com si fossin 
els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa 
suaument adolorits, et fan presència. 
Llavores –ja t'ho he dit, poques vegades–
véns cap a mi, tan nul·la i petitona 
com te n'anares buit enllà, repòs 
enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta, 
si avui jo, el teu germà, goso inventar-te,
no és per fer-te el poema que caldria. 
Posats a ésser sincers hauré de dir-te 
que m'importes ben poc, que fins i tot 
en la trista infantesa que qui sigui 
–tal volta Déu– volgué que fos la meva 
vaig sentir cap a tu un lentíssim odi, 
un odi mansuet, com de per riure,
flonjo com les greixors que em turmentaven 
de cap a peus el cos i una ombra grisa 
em pintaven al rostre pacient, 
corbat i humil com el dels idiotes. 
(He de dir-te, Maria, que els de casa, 
com que són prou correctes i fins cultes, 
se n'amagaven, compassius, del fàstic 
que jo els devia fer i, misteriosos, 
només deixaven en el vent a lloure,
com una violenta papallona, 
la paraula a mig dir, xiuxiuejada, 
la paraula roent que era el meu signe: 
"endocrinologia"... Bé, perdona, 
t'ho diré més senzill: no era aleshores 
més que un pobre tarat i per ventura
és per això que ara faig versos...). Basta. 
Tornem a allò que et deia. Sí, Maria, 
vaig odiar-te entre les pors nocturnes, 
vaig odiar-te en l'òpal dels diumenges 
casolans i dins l'ombra agombolada 
de la nit de difunts, quan tu no eres 
més que una llumeneta tremolosa
damunt l'oli votiu, un ramell tendre 
de crisantems fresquíssims, olorosos,
tot just collits de l'hora, i una tomba
endreçada i polida a on –em deien– 
vindríem un per un a retrobar-te. 
Perquè tu eres la morta, la minúscula 
morta nostra que estaves en el cel,
la nostra morta única, un finíssim 
pretext perquè la mare, a trenc de fosca,
romangués un moment extasiada 
amb l'esguard abocat a la finestra
i de sospirs omplint l'agre silenci 
com qui de flors omple un cistell. Maria, 
fores, de veritat, tan poca cosa!
Quaranta dies, un gemec llarguíssim,
un nom en el paper, una astorada 
agonia petita, sense objecte,
uns ulls sense sorpresa, un cor en ruta
sense com ni perquè..., oh, morta nostra, 
única morta nostra!, oh tomba intacta 
del dia de Tots Sants, amb sol i joia! 
Després, a poc a poc... ja ho saps, Maria. 
Però deixem això; no són els versos 
que jo et volia fer, no són paraules
feixugues de carícies i pena
les que t'escup al rostre perquè et cremin. 
No entens la meva veu? ¿No sents l'entranya 
que em batega en el crit ple de terrossos, 
d'aritges crudelíssimes, d'innúmers 
desistiments, de glaçadors somriures,
de mala llet, si vols, que en tinc bastanta?
¿No em veus ombres enllà, fent de la meva
cremada soledat la fidelíssima 
gossa dels meus camins, mentre l'esquena 
se'm corba a poc a poc cap a la terra?
I tanmateix, seria bell pensar-te, 
oh germana impossible, fer-te viva, 
donar-te uns ulls per a l'espant i el somni,
un sexe furiós i fecundíssim, 
unes mans per al vol gojós del tacte. 
Tu i jo, petita amor, dins la boscúria, 
infants sentimentals, plens de silenci, 
per caminois de capaltard amb fràgils 
petúnies sensibles i campànules... 
Oh Maria Llompart, jo cant la teva 
mort diminuta, la novella tomba, 
el blanc enterrament, el plor de vidre 
trencadís com un vals; cant per a sempre
les teves ales de paper de seda,
el teu mite feliç, el teu aroma
de sepulcre i colònia, el misteri 
de les flors on tu vius, que s'obren, dures,
violentes al sol com les paraules.

 
Del llibre "Joc de l'amor i de les estacions" (1954)

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
10/12/2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència