Tast editorial

María Teresa Rivera: els drets reproductius

Va patir un avortament espontani al Salvador i la van condemnar a 40 anys de presó per assassinat

| 07/03/2019 a les 00:00h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, feminisme, drets humans, llibres
De gent que ha canviat el món, n'hi ha més de la que sembla. "De nord a sud, d'est a oest, fa cent anys o ara mateix, l'esperança és a tot arreu. Només cal saber mirar". Ens ho diuen els autors del llibre Aquí tenim l'esperança que estàvem buscant! (Ara Llibres), l'escriptora Lolita Bosch i l'il·lustrador Oriol Malet. Hi han reunit 29 vides de gent que "ens hauria d'haver educat, però no coneixem prou bé". El llibre surt a la venda l'11 de març. Us convidem a llegir-ne un dels 29 capítols, el que dediquen a María Teresa Rivera, víctima de la (in)justícia al Salvador. 
 

Il·lustració: Oriol Malet



Ser condemnada a quaranta anys de presó per haver patit un avortament involuntari; aquesta és la injustícia que ha hagut de viure María Teresa Rivera en un país on l’avortament, sigui com sigui, està absolutament penalitzat: ni violació, ni incest, ni risc mortal per a la mare. Altres països de l’Amèrica Llatina tenen lleis igual de restrictives, però no tots, o no sempre, les apliquen d’una manera tan estricta com al Salvador.

La Teresa vivia amb el marit a casa de la sogra quan el 24 de novembre de l’any 2011 es va començar a trobar malament i va anar al lavabo. La seva sogra la va trobar al cap d’una estona en un bassal de sang i va trucar a l’ambulància. Però l’ambulància va fer tard i quan finalment va arribar per endur-se-la a l’hospital ja era massa tard i tot es va precipitar. La Teresa va recobrar el coneixement en una sala d’hospital, envoltada de metges i metgesses que li preguntaven què havia fet amb el bebè, per què l’havia matat.

Quin bebè?, va preguntar ella.

Però ni les metgesses ni els metges la van escoltar, sinó que van trucar a la policia per acusar-la. I la van emmanillar al llit de l’hospital mentre esperaven. El fetus encara no tenia 21 setmanes; la Teresa no sabia que estava embarassada. I per acabar-ho de reblar, com que el que l’estat en va dir el parto va tenir lloc fora de l’hospital, no es podia considerar un avortament sinó un assassinat.

Avortar al Salvador es paga amb vuit anys de presó, però si l’avortament es considera homicidi agreujat pot arribar als trenta anys. Quaranta, en el cas de la Teresa. Perquè com que ja era mare d’un altre nen, el ministeri de Justícia va considerar que era impossible que no sabés que estava embarassada. I encara hi van trobar un altre motiu: tenia estudis de batxillerat, per tant, havia de saber què li passava tant sí com no.

I tant que ho sabia!

Els dos mesos abans de la seva detenció la Teresa havia anat diversos cops a l’hospital perquè sagnava i no es trobava gaire bé. Li van dir que tenia una infecció de ronyó, mai ningú no li va fer una prova d’embaràs. I això que ella volia tenir un altre fill.

De manera que aquest va ser el seu primer dol, aquella nit del 24 de novembre de 2011: haver perdut un fill. Que s’afegia a la incompetència del metge que li havia diagnosticat una infecció al ronyó, l’ambulància que no va arribar a temps, les metgesses i els metges que la van emmanillar, la policia que li deia que era una assassina, la impotència davant d’un estat així en un moment com aquell.

Llavors va venir la presó: «Em van portar de l’hospital a la presó i allà em van deixar de donar els medicaments que necessitava per tallar l’hemorràgia. Les funcionàries m’insultaven, em deien que fins i tot els gossos cuiden els seus cadells i que jo havia matat el meu fill i que no mereixia res, només morir. Vaig estar sagnant sis dies a la presó, fins que em van portar davant el tribunal».

La Teresa va ser tan jutjada pels mitjans de comunicació i una gran part de la societat que el seu cas va cridar l’atenció de l’Agrupación Ciudadana por la Despenalización del Aborto del Salvador i va obtenir el suport d’Amnistia Internacional. Va passar a formar part d’una demanda per alliberar 17 noies que estan tancades a presons salvadorenyes per motius semblants *. El més horrorós, diu, és no haver vist el seu fill durant els primers dos anys que va estar tancada a la presó. Tot i que ella, finalment, va aconseguir sortir-ne.

«Grups de defensa dels drets humans van fer un estudi al Salvador sobre casos de dones com jo que estaven empresonades sense ser culpables, per haver avortat. Van recollir el meu testimoni i vaig ajudar a convèncer altres dones que havien passat pel mateix perquè també expliquessin la seva experiència». Així es va formar dins la presó l’anomenat Grupo de las 17, que va aconseguir suport internacional. O sigui, el món va començar a saber les barbaritats que passen al Salvador. Per exemple, una nena violada per membres d’una banda no pot avortar, o una dona ha de mantenir un embaràs fins al final malgrat que la seva vida corri perill i el fetus no tingui cap possibilitat de desenvolupar-se amb normalitat. «Vaig estar cinc anys a la presó, però finalment van revisar el meu cas i el jutge va sentenciar que era innocent perquè havia patit un avortament espontani».

És a Suècia.

Quan va sortir de la presó, l’escopien al mercat, li deien la mataniños i el seu fill no gosava anar a l’escola perquè l’insultaven per ser el fill d’una avortista. Però tot i així no tenia previst marxar fins que el govern va dir que reobriria el cas, i ella va demanar ajut a moltes persones per poder-se pagar un viatge a Suècia i allà demanar asil per a ella i la seva família.

L’hi van concedir, és clar. I des d’allà, va dir a la premsa: «Voldria estudiar per seguir lluitant pels drets de les dones que continuen empresonades injustament al Salvador, i perquè les lleis canviïn. La meva aspiració és formar un grup de suport per a les dones que estan entre reixes per haver avortat i que no tenen absolutament res quan surten dels centres penitenciaris, ni tan sols un lloc on dormir, perquè ho han perdut tot. Tenim dret a reconstruir les nostres vides. Ens ho deuen!».

Els ho deuen. Els ho devem.

 

Il·lustració: Oriol Malet



* Tot i que al país, quan publiquem aquest llibre, n’hi ha 147 d’imputades



 








Aquí tenim l'esperança que estàvem buscant!


© Dels textos: Lolita Bosch, 2019
© De les il·lustracions: Oriol Malet, 2019
© D'aquesta edició: Ara Llibres, sccl

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba exhibeix l'obra de l'artista alemanya Charlotte Posenenske
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord