Escric aquestes ratlles el 8 de març del 2023, amb tota la incoherència de saber que avui és un dia de vaga i jo estic esquirolejant entre les quatre parets de casa meva fent la feina que hauria d’haver fet ahir o l’última setmana o l’últim mes (aquest text inclòs). Avui hauria d’estar fent vaga des de les 00:00 fins a les 23:59 i estic fent feina. De fet, encara pitjor, he anat a la botiga de queviures de la cantonada a comprar per cuinar perquè aquesta setmana no he tingut temps vital ni emocional de fer les tasques del dia a dia. Mentre camino cap a la botiga de queviures de la cantonada em creuo amb una noia afro descendent d’uns vint-i-tants, amb la roba d’una empresa de neteja, que surt de netejar una escala. Ella tampoc fa vaga. Quan arribo a la botiga de queviures, una noia també d’uns vint-i-tants amb un hijab i una criatura d’uns tres anyets parla en una llengua que desconec al noi que està rere la caixa. Penso: les feministes blanques tenim tanta feina a fer… Segurament, la primera tasca és apartar-nos una estona.
Torno a casa i penso en l’última setmana, una setmana molt intensa, plena de cures cap a la família perquè les coses no són mai com les esperes. Perquè el teu calendari perfectament detallat al google calendar (Google, aquella empresota de tot menys feminista) se’n va en orris quan apareix la febre. Penso en el dia anterior, quan vaig anar al parc perquè per molta febre que hi hagi, la criatura ja no pot aguantar estar-se més estona tancadi a casa i et dius que tant li fa, per una estona no passarà res. Penso en aquell moment en què una criatura petitona es va asseure a jugar amb nosaltres i la seva mare va romandre a una distància prudencial d’on érem… per poder mirar el mòbil una estona. Penso que no em va molestar gens, al contrari, vaig pensar clar que sí, descansa una estona perquè ho entenc. Entenc la necessitat de desconnectar. Penso en aquella vegada que un conegut va criticar vehementment una dona que duia la seva criatureta petita al cotxet mirant el mòbil i vaig pensar: què cony saps del que ha portat aquesta mare a fer això? Penso que ahir la meva criatura va dinar patates i magdalena perquè després de dues hores de crits i plors i havent de lidiar amb un gruista i una assegurança que no em serveix de res vaig dir: prou, a la merda. Penso que no és per ser mare, no soc gens del club identitari de les mares, si m’ho permeteu dir així. Penso en aquella amiga, per exemple, que s’ha de fer càrrec d’un familiar gran i que els seus plans es queden en stand by cada vegada que hi ha un ensurt. Penso en l’altra amiga que és el pal de paller de la seva llar i que no pot negociar amb la seva realitat. Penso en la necessitat de fer tribu, però quina tribu si estem totis que no podem parar ni un segon i quan parem és allà, a la llunyania de tot plegat, i a costa del temps d’altre per poder mirar el mòbil una estona.
Penso en fa uns anys, quan sí que feia vaga i em passava el 8M fora de casa i em semblava que ens menjàvem el món i ara, en canvi, el que em vull menjar és la ideologia TERF que camparà a sus anchas ocupant l’espai i convertint el món en un lloc menys segur per a les persones que m’estimo. Penso: les feministes endocisgènere tenim tanta feina a fer… Segurament, la primera tasca és apartar-nos una estona.
Torno dels meus pensaments a la feina, a la feina ajornada. A la feina que s’acumula de fa dies a la taula, a l’ordinador o al pensament. A la feina que no vull fer. QUE NO VULL FER. Perquè estic farta de treballar. “Si treballes d’allò que t’agrada, no treballaràs mai”. Espòiler: no. Penso en com, aquesta setmana, el PSC i JuntsxCat han votat en contra del pla pilot de la Renda Bàsica Universal, juntament amb VOX, PP i Ciutadans. Penso en com, mira quina casualitat!, en algunes coses els costa poc posar-se d’acord.
I penso en totes les amigues que veuré avui si vaig a la manifestació perquè per a mi avui no serà una vaga de cures, avui serà un espai per a les cures ajornades, per a aquelles cures que no ens hem pogut fer durant els últims mesos perquè hem de treballar, perquè la màquina no s’aturi. Mentre la màquina funcioni, que deia Hamlet.
Llegireu això, no sé… el 9 de març?, el 10? Més enllà del 8-M. Visca la lluita feminista cada dia, sí! Però, sobretot, espero que trobem la manera de ser la solució i no part del problema en el camí cap a un món just per totis. Sí, totis…, amb i. Amb una i com les dues de contradictori. També amb la conjunció i, la de sumar i no deixar mai ningú fora.
Quinze anys, 263 dies, 7 hores, 9 minuts i 27 segons…
