Feia temps que no escrivia com ho estic fent ara, sabent com començo, però no com acabaré. Gaudeixo moltíssim més així que quan sé cap on he d’anar. Em puja l’autoestima. És clar, al cap i a la fi, escriure així és un exercici d’autocura. Sento unes campanes de fons d’una església que es barregen amb les campanes de l’As it was del Harry Styles que em sona a les orelles. Volia fer una llista de reproducció de cançons d’ell, però resulta que només en tinc dues. Quina llista més trista! És curiós que m’agradi tant el Harry Styles. Suposo que em fa connectar amb la jo adolescent heterosexual, que somiava en un amor tan pur que només necessita l’anhel com a combustible. Un amor que s’escriu amb mirades i sense paraules. Un amor en què no pots parlar perquè no el vols tacar amb preguntes que ho arrasen tot. Preguntes com: què soparem?, has fet l’ingrés del pis?, podries recollir la roba bruta del terra, si us plau? I la pregunta que tems més que totes les altres: per què no em mires com em miraves abans?
Ahir-avui he mirat Quatre bodes i un funeral. Hi he retrobat aquest anhel i em reafirmo: és clar que no n’encertem ni una estimant… amb aquests referents, què hi vols fer? La pel·lícula és una comèdia romàntica de les de tota la vida. Hi passen quatre casaments i un funeral, això no és cap espòiler i, bàsicament, és la típica història de xico conosse xica i tot el que ve després, cap espòiler tampoc.
Però s’hi veu el pitjor d’aquestes històries (un escrit a banda es mereix el fet que només hi surt una persona que no és blanca en tota la pel·lícula o que hi ha una persona sorda signant i que el seu grup d’amiguis no han tingut la decència d’aprendre els signes més bàsics). Tornant al tema: si fins i tot ets capaç d’envair el funeral d’un dels teus millors amics amb les teves parides amatòries és que realment creus que l’amor ho ha d’intoxicar tot perquè l’amor no té (ni li hauries de posar) límits. Cap ni un. Aquest és el missatge: permet-te sempre estar disponible.
Com si estar sempre disponible no et passés una factura increïble. Jo estic disponible. Soc autònoma. Disponible sempre. Em dedico al teatre. Sempre i a totes hores. Soc mare. Manllevant a la poeta Meena Alexander la seva idea, “soc la dona de les mil portes al meu cos; pel que entra-i-surt tothom”.
Surto dels meus pensaments un moment perquè de lluny sento un crit: Viva la novia! És un casament que em queda lluny, com les campanes abans. Jo, penso, només soc capaç de donar-li el condol a aquesta núvia. Perquè si el seu entrenament en l’amor s’assembla mínimament al meu, li espera un aterratge molt dur a la vida moderna. Podem parlar del fet que Hugh Grant i Andie McDowell passen un total de, què?, trenta-dues hores –lectura estimada, us proposo que ho calculeu– abans de comprometre’s?! Trenta-dues!!!
Jo tenia dotze anys quan vaig veure la pel·lícula per primer cop i ara, remirant-la, he reconegut el que vaig sentir llavors. Aquella embriaguesa. Però no en un sentit positiu. És la kriptonita activant-se per les meves venes i tornant-me més dèbil. Com pot ser que no m’adonés aleshores que la gent normal viu i treballa i dorm i cuina i caga i paga factures i llença les escombraries sense estar pensant constantment a trobar l’amor de la seva vida?! Aquell amor únic, aquell amor que, amb una sola mirada, ho atura tot. Així m’ha anat la vida… quanta energia malgastada.
Jo buscant constantment una mirada sense veure tota la resta. Imagineu-me creuant-me persones al llarg de la meva adolescència i postadolescència i fent-los-hi aquesta mirada atenta, mentre xocava contra les parets. O pitjor, mentre xocava amb gent perillosa.
No veia la resta… La resta… Aquella resta invisible… La resta… És això del que vull parlar? De la resta? La resta, per exemple, és entendre què m’ha portat a mirar Quatre bodes i un funeral. La resta és que acabava de veure The Undoing ESPÒILER (si no vols saber res d’aquesta sèrie, ves a FI D’ESPÒILER) i volia esborrar del meu cap la imatge de Hugh Grant amb el martell a la mà. Com si veient-lo en un altre paper, pogués neutralitzar la violència que acabava de veure. Volia posar-lo a un altre lloc. Potser sempre ha estat al mateix lloc, però abans en deien comèdia romàntica?
Ara tinc un amor, la meva dona, i, de tant en tant, em fa preguntes bones: “Vols que veiem juntes el final de The Undoing perquè no passis por?” Això és preguntar bé.
FI D’ESPÒILER
(Resum del que t’has perdut, li he tirat una floreta a la meva dona).
La resta… La resta és que estic exiliada per estar sola quaranta-vuit hores. És part d’un tracte que hem fet ella i jo. Per estar menys disponible per a la resta i més per mi. Tancar portes fora i obrir camins endins.
I, malgrat l’afer Hugh Grant, n’he trobat, de camins. Camins que he caminat. He fet una cosa que ja quasi mai faig: he contemplat. He contemplat el món, que és quelcom que no em permet la meva vida. Perquè sempre estan passant coses. De fet, passen a una velocitat que, no és que em passin, això ja és impossible a aquesta velocitat… van tan de pressa que jo soc passada per elles.
Cada vegada, em travessen la pell com una descàrrega elèctrica. Com a la pel·lícula Street Fighter (la del Van Damme, sí) en què en Blanka es torna Blanka perquè és torturat a base d’imatges terribles que li passen davant, una rere l’altra? (Si voleu un exemple més hipster però més boomer: La taronja mecànica).
Sabeu què? Jo quan era petita creia que era veritat que si et posaven moltes imatges xungues seguides durant moltes hores, et tornaves monstruosi… Ara? Ara ho sé. Veig qui soc el dia d’avui i sé que soc un producte de moltes de les imatges i referents que he vist fins ara. Un món capitalista patriarcal racista colonial capacitista lgtbifòbic. Per això, per exemple, en les meves relacions amoroses la jo dels noranta i la d’ara sempre es barallen i, malauradament, sempre se n’acaba ressentint la meva salut mental. Em pregunto en què em tornaran les imatges que veig actualment.
Per això, ha sigut tan important contemplar. Una estona. Sense més. El paisatge hi ha ajudat, eh? Era a una platja pràcticament sola. Les onades movien les pedres de la vora cada vegada, cada vegada!, fent un so tan plaent! Dos corbs marins es banyaven mentre buscaven menjar sota aigua i en la llunyania, unes onades trencaven violentament contra un cap. La imatge era preciosa. En aquesta mar Mediterrània que algunes podem gaudir i que d’altres pateixen mortalment.
Jo no era davant d’aquella imatge. No l’estava consumint amb ansietat. Jo també era aquella imatge. Perquè, a diferència de sempre, no havia de fer res. No necessitava una invitació, ni cap esforç ni cap batalla ni el reconeixement per part de ningú de la imatge. Ni tan sols estar disponible. Només perquè era allà present, perquè era allà i punto. No hi havia res que em travessés violentament sense oferir-me consol ni espai per processar. Res era excessivament transcendent. Només que succeïa a un ritme respirable.
(Aquí és quan el moment frontissa d’aquest escrit hauria de succeir. Aquí s’ha de revelar el pensament que ha motivat tot aquest escrit, però crec que necessito esplaiar-me un xic més).
Últimament, quan transito la ciutat, em trepanen pensaments en forma de tuit. És a dir, pensaments en dos-cents vuitanta caràcters i parlats en èpic cap a vosaltres. Èpic com si quan us parlo estigués parlant al món sencer. Com dialogar amb un vosaltres majestàtic. Penso en tuits i arribo, on sigui que vaig, esgotada. Segurament per la contaminació (Hola, el meu nom és Carla i tinc ecoansietat) i esgotada mentalment per la quantitat de tuits que faig. A la ciutat passen tantes coses que sento que transitar-la és com fer un scroll gegant. Un scroll que només em permet ser testimoni. Res més. Només se’m permet testimoniar mentre travesso aquestes experiències pròpies i alienes, moltes d’elles molt violentes. Soc passada per elles i no puc fer-hi res. Bé, sí, vomitar-ho en un(s quants) tuit(s). Ni rastre de presència, on són els corbs marins? Una carn mutilada i un pensament èpic que ja no serveix per res.
Dos-cents vuitanta caràcters són massa poc per poder explicar el món. Encara menys per comprendre’l. Per què m’he acostumat a un pensament tan fulminant? Per què soc incapaç d’aguantar fils de pensament llargs com el temps de les onades? Els meus pensaments i jo tenim la mateixa relació que en Hugh i l’Andie a Quatre bodes i un funeral: Els veig, els intueixo i els culmino. Veni, vidi, vici.
Però jo necessito temps. Un temps que sigui temps-espai (tot el temps és espai, carallota, em direu… pos eso). Necessito un temps que sigui persones encarnades. Un temps que sigui de debat. Un temps que tanqui portes al soroll i allargui camins. Necessito un temps per sentir, un temps per crear, un temps per plorar, a time to plant, a time to reap, a time to kill, a time to heal… un temps per follar, per estimar i per fer preguntes (les bones i les no tan bones) i per contestar-les, també. Necessito un temps que no sigui només per pagar el lloguer i la llum i angoixar-me. Un temps on no només em traspassin les coses. Un temps d’anada i tornada i d’anada de nou. Un temps que em permeti veure la resta. Perquè no volem anar lluny, perquè volem anar amples. Per això necessito temps. Necessito temps perquè això va de debò, perquè m’he promès que la meva criatura no farà la majoria d’edat en el capitalisme, així que necessito temps per organitzar les properes accions dels següents setze anys. Ja veieu, se’m gira feina.
Així que us convido, si voleu, a compartir aquest temps amb mi. Intentaré fer-ho mensualment, si la vida m’ho permet. Anirem veient. De moment, posem el comptador enrere en marxa.
Setze anys, quinze anys 364 dies 23 hores 59 minuts i 59 segons…
