«La branca més alta de la melancolia», poesia i aventures

La branca més alta de la melancolia, de Josep Lluís Badal (1966), no és una novel·la juvenil, ni tan sols és una novel·la. És més aviat com una balada trista i bella que se t’emporta i t’acotxa des de la primera pàgina, i que et commou. Una història narrada pel vent, i on el vent té aquesta veu: “Ara explicaré una història. Alguns la vau somiar abans de saber llegir, l’heu oblidada. D’altres no la sentiran mai. Però soc el vent i sé això: sempre hi ha algú que està atent. Et trobaré, tu que escoltes, perquè et busco com qui persegueix la meitat del seu cor. (…) Ara faig una mica de silenci, la pau recosirà el món i podré començar.”

La branca més alta de la melancolia (Animallibres) té la sinuositat i el misteri, l’atmosfera i el llamp de la poesia; desplega veritats davant nostre sense dir-nos-les; ens il·lumina sense que es noti el truc, perquè és que no n’hi ha: la poesia s’esdevé o no s’esdevé, no hi ha trucs quan parlem de volar o estimbar-se: “L’aigua és humil, parla amb poques paraules.”

La branca més alta de la melancolia és també una història d’històries, i coral. Amb una protagonista, una nena, la Lílit, amb els cabells “de color flama, esborrifats i indòmits com el foc de llenya de castanyer”, i els ulls “pigats d’espurnes vermelles, constel·lacions de brases incandescents. Quan es miraven de prop feia la sensació que aquella nena s’havia de posar a riure salvatgement, a córrer o a mossegar una mà, per exemple”; i amb una colla de secundaris magnífics, com el porquet Perotin, l’àvia Gaia, l’escriptor Blada, l’Enki, el pare, en Trebill, una mossa d’esquadra, Hölderlin… el Llibre en blanc de la Virginia Woolf… o el vent.

La branca més alta de la melancolia són també setze il·lustracions de Zuzanna Celej, setze aquarel·les que mereixerien molt més que aquest modest paràgraf, setze preciositats que una vegada més (Hopi, Googol, Els llibres d’A) demostren que, junts, Celej i Badal són més que la suma de les parts.

La branca més alta de la melancolia pot llegir-se com una novel·la iniciàtica amb una nena que es torna porquet i després oca i després unicorn i després nen i, després, de nou, nena; és a dir, pot llegir-se com una novel·la que, lluny de donar-nos respostes, ens fascina dolçament amb un grapadet de preguntes, perquè sigui cadascú qui busqui els camins; o també com un mirall (fantàsticament enganyós) col·locat davant d’un infant, just quan deixa de ser infant i no sap encara per on li sortirà la vida: “Us trobaré a tu i al pare, sabré què dir-vos, us explicaré un conte. Res ja no tornarà a ser igual. Ho faré millor.”

La branca més alta de la melancolia és humor i dolor alhora, perquè no podem arribar a tot arreu ni podem salvar tothom. I és amor per la literatura: “I va parlar (…) de la melancolia, dels llibres sobre la melancolia que s’han escrit durant segles, d’homes i dones sàvies que se l’havien arrencat de l’espinada, o simplement l’havien domesticada i l’havien convertida en un llibre, una sonata, una ciutat.”

La branca més alta de la melancolia no és una novel·la juvenil, ni tan sols és una novel·la, però de fet tant és el que sigui: “Hi havia una bellesa nova i un terror antic cosits a totes les coses amb un fil daurat.” Busqueu-la, feu-me cas, i aneu-hi, al viatge que suposa: “Una nena com una flama vermella cavalcant sobre un porquet rialler embogit d’aventura.”

Una amiga va dir-me, de Josep Lluís Badal, un cop s’havia acabat el llibre: “Diu la tristesa d’una manera tan bonica”.

I és ben bé això.

Sense trucs.

Ni etiquetes.

Bellesa.

I saviesa.

Postdata: De fet, ara mateix tot el que puc dir és que llegir Josep Lluís Badal és una festa: poesia i aventures! Què més volem? Ja sigui La branca més alta de la melancolia, Googol (“Descanso mentre caic —va xiuxiuejar la neu”), la monumental Els llibres d’A (“Com una cançó que es canta a si mateixa”) o la remenuda i crua Xirp (“Ja no hi ha estels, però jo en tinc el fil”).