Obrir el cor a l’Univers

Les trenta cançons que han precedit aquesta, cadascuna en la seva mesura, podrien cabre a la meva cinquena dimensió particular

| 12/08/2015 a les 21:46h
Especial: 31 cançons
Arxivat a: El piano


Fa cosa d’un any, vaig començar a interessar-me per la física quàntica. A mi, que tinc el cervell clarament decantat cap a les lletres pures, sempre m’havia semblat molt difícil entendre tot això dels àtoms, les partícules i les teories sobre la creació de l’univers, fins que de cop alguna llumeta es va encendre i vaig establir la connexió entre l’humanisme, les emocions i les lleis que intentaven explicar com es regia el cosmos.
 
El més probable és que si un físic o un astrònom em sentissin explicar les meves interpretacions es posarien les mans al cap, però el cert és que com més m’endinso en la incertesa d’Heisenberg, la relativitat d’Einstein o la teoria de cordes, més veig que algunes de les coses que afirmen serveixen per explicar alhora quelcom tan gran com les galàxies i quelcom tan insignificant com les meves emocions.
 
Molt abans que Cristopher Nolan plantés en Matthew McConaughey en aquella mena de biblioteca eterna a la cinquena dimensió d’Interstellar (2015), The Byrds obrien el seu disc més memorable amb 5D (Fifth Dimension), una cançó preciosa a mig camí entre el viatge lisèrgic i la teoria de la relativitat. Bé, en realitat, sobre la dimensió que el mateix Einstein va deixar per impossible en no poder provar-ne l’existència.
 
Amplada, llargada, profunditat. Tres dimensions. Una quarta de propina: el temps. Al 1915 tenim l’espai-temps. Sis anys més tard, Theodore Kaluza intenta explicar la cinquena dimensió mitjançant la unificació de la gravetat i l’electromagnetisme, però només pot provar-se matemàticament. Anys més tard, la teoria de cordes ampliarà les dimensions possibles i desconegudes fins a onze o més.
 
Com que aquestes coses em costen d’entendre, jo m’estimo més veure la cinquena dimensió com la imagina en Jim McGuinn a la cançó. Una mena de lloc atemporal, desgovernat i on és possible trobar l’essència de les coses. On és possible entendre-les de manera profunda. On et sents inexplicablement en pau. La malla etèria de què parlava Einstein portada a un extrem espiritual. Les portes de la percepció de què parlava William Blake, sense haver de prendre cap àcid.
 
“I vaig obrir el meu cor a l’Univers sencer i vaig veure que era ple d’amor”, canten els Byrds. I jo m’adono tot d’una que les trenta cançons que han precedit aquesta, cadascuna en la seva mesura, podrien cabre perfectament a la meva cinquena dimensió particular. A la dimensió en què no he de justificar per què crec les coses què crec, per què actuo com actuo i per què mai perdo la fe. A la dimensió on em deixo portar sense parar d’observar tot allò que passa al meu voltant, un lloc abstracte que és científicament complex de demostrar però que jo m’he fet a la mida del meu pensament.
 
La cançó trenta-u explica el lloc des d’on he escrit la resta, més enllà de convencions i límits bi, tri o fins i tot tetradimensionals. I el millor és que com que ningú l’ha vist, tots podem tenir una cinquena dimensió a la nostra vida.
 
I surar-hi sempre que ens calgui.
 

Foto: Zach Stern


Cançó: 5D (Fifth Dimension)
Disc: Fifth Dimension (1966)
Grup: The Byrds

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Cim d'Estela ofereix activitats per a infants durant la Setmana Santa
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix una programació especial de continguts digitals
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que deia que «la sort afavoreix només les ments més preparades»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort
Imatge il·lustrativa
Una parella catalana mostren a la BBC com es el seu dia a dia amb la seva filla
Imatge il·lustrativa
Una coreografia de Steev de Sousa que evoca una relació fraternal