Tast editorial

L'amor és cec

Baixo a ca la meva mestressa i em deixo la bragueta oberta

L'arrencacors

| 19/11/2019 a les 10:46h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Boris Vian, Tast editorial
Boris Vian va morir als trenta-nou anys d'un atac de cor al cinema Le Petit Marbeuf mentre veia d'amagat la desastrosa adaptació que havien fet de la seva novel·la Escopiré sobre la vostra tomba (ara publicada per Comanegra), de la qual havia demanat que l'esborressin dels crèdits. Nascut el 10 de març de 1920 a Ville-d'Avray, l'escriptor, autor de novel·les com L'arrencacors (publicat per Club Editor) i de qui enguany se'n celebra el centenari, també va ser enginyer, trompetista i cantautor. Entre el 1945 i el 1952, just quan el món es despertava d'una guerra devastadora, va escriure els tretze contes que Viena Edicions publica, en la traducció de Jordi Martín Lloret, a L'home llop i altres contes. En tastem un que fa del tot real allò de L'amor és cec.
 

Foto: Catorze

 
I
El cinc d'agost a les vuit, la boira cobria la ciutat. Lleugera, no dificultava gens la respiració i es presentava sota una aparença singularment opaca; semblava, d'altra banda, fortament tenyida de blau.

Es va anar abatent en capes paral·leles; de primer s'amoltonaven a vint centímetres de terra i la gent caminava sense veure's els peus. A una dona que vivia al número 22 de la rue Saint-Braquemart li va caure la clau quan entrava a casa i no la va poder trobar. Sis persones, entre les quals hi havia un nadó, van acudir a ajudar-la; mentrestant, va caure la segona capa i van trobar la clau però no pas el nadó, que havia plegat veles sota el cobert del meteor, impacient per escapar-se del biberó i per conèixer les joies serenes del matrimoni i l'emancipació. Tres-centes seixanta-dues claus i catorze gossos es van extraviar així durant el primer matí. Cansats de vigilar endebades les seves boies, els pescadors es van tornar bojos i van sortir de caça.

La boira s'amuntegava en unes espessors considerables al peu dels carrers costeruts i als clots; en fletxes llargues, s'escolava per les clavegueres i els pous de ventilació; va envair els passadissos del metro, que va deixar de funcionar quan la glopada lletosa va arribar al nivell dels semàfors; però en aquell moment la tercera capa ja acabava de baixar i, a fora, la gent es banyava fins als genolls en una nit blanca.

Els habitants dels barris alts, que al principi es pensaven que eren uns privilegiats, es van burlar dels de la vora del riu, però al cap d'una setmana es van reconciliar tots i van poder xocar de la mateixa manera contra els mobles de l'habitació; perquè ara la boira s'havia instal·lat fins al cim de les construccions més altes. I si bé el pinacle de la torre va ser l'última cosa a desaparèixer, al final la crescuda irresistible de l'ona de marea opaca el va submergir tot sencer.

 
II

L'Orvert Latuile es va despertar el tretze d'agost d'un son de tres-centes hores; sortia d'una pítima una mica severa i d'entrada es va pensar que s'havia quedat cec: allò era fer massa honor als alcohols que li havien servit. Era de nit, però d'una nit diferent; perquè, amb els ulls oberts, tenia la mateixa impressió que se sent quan el raig d'un llum elèctric cau sobre les parpelles tancades. Amb una mà maldestra, va buscar el botó de la ràdio. L'aparell funcionava però les notícies el van il·luminar només a mitges.

Sense fer cas dels comentaris supèrfols de l'espíquer, l'Orvert Latuile va rumiar, es va gratar el melic i va reconèixer flairant-se l'ungla que necessitava un bany: però la comoditat d'aquella boira tirada sobre totes les coses com el mantell de Noè sobre Noè, o com la misèria sobre el pobre món, o com el vel de Tanit sobre Salambó, o com un gat dins un violí, li va fer veure la inutilitat d'un bany. De fet, aquella boira feia una olor dolça d'albercoc tísic i devia matar les ferums personals. D'altra banda, el so se sentia bé i els sorolls embolcallats amb aquella buata adquirien una ressonància curiosa, clara i blanca com la veu d'un soprano líric el paladar del qual, enfonsat per una caiguda desgraciada sobre l'esteva d'una arada, ha estat substituït per una pròtesi de plata forjada.

De primer l'Orvert es va espolsar del cap tots els problemes i va decidir actuar com aquell qui res. Així, doncs, es va vestir sense dificultat, perquè la roba la tenia al seu lloc; és a dir, unes peces damunt les cadires, unes altres sota el llit, els mitjons dins les sabates, una de les sabates dins un gerro i l'altra sota l'orinal.

—Valga'm Déu —es va dir—, quina cosa més estranya, aquesta boira.

Aquesta reflexió sense gaire originalitat el va salvar del ditirambe, de l'entusiasme ordinari, de la tristesa i de la negra malenconia situant el fenomen en la categoria de les coses simplement constatades. Però s'anava envalentint de mica en mica i s'acostumava a l'inhabitual fins al punt de considerar algunes experiències humanes.

—Baixo a ca la meva mestressa i em deixo la bragueta oberta —va dir—. Així veurem si hi ha boira o són els meus ulls.

I és que l'esperit cartesià del francès el porta a dubtar de l'existència d'una boira opaca, encara que ho sigui prou per tapar-li la vista; i no és pas el que es pugui dir a la ràdio el que l'hagi de decidir a decantar-se pel fenomen anormal. A la ràdio són tots uns degenerats.

—Me la trec —va dir l'Orvert—, i baixo així.

Se la va treure i va baixar així. Per primer cop a la vida es va adonar del cruixit del primer esglaó, de l'esclafort del segon, del cric-cric del quart, del carrisqueig del setè, del fregadiu del desè, del garranyic del catorzè, del petarrec del dissetè, del grinyolí del vint-i-dosè i del xiuliment de la rampa de llautó descaragolada del suport terminal.

Es va creuar amb algú que pujava agafant-se a la paret.

—Qui hi ha? —va dir aturant-se.

—Lerond! —va dir el senyor Lerond, el llogater de davant.

—Hola —va dir l'Orvert—. Aquí Latuile.

Va allargar la mà i va tocar una cosa dura, que va deixar anar amb sorpresa. En Lerond va esclafir un riure avergonyit.

—Perdoni —va dir—, però no es veu res, i aquesta boira és infernalment calenta.

—És veritat —va dir l'Orvert.

Pensant en la seva bragueta oberta, es va ofendre en constatar que en Lerond havia tingut la mateixa idea que ell.

—Adeu, doncs —va dir en Lerond.

—Adeu —va dir l'Orvert mentre es despassava tot murri la pua de la sivella del tercer forat del cinturó.

Els pantalons li van caure als peus, se'ls va treure i els va llançar per l'ull de l'escala. És veritat que aquella boira era calenta com una guatlla febrosa; i si en Lerond es passejava amb tot el gènere a l'aire, l'Orvert no es podia quedar vestit així? O tot o res.

Van sortir volant la jaqueta i la camisa. Les sabates se les va deixar posades.

En arribar a baix de tot de l'escala, va topar suaument contra el vidre de la porteria.

—Que tinc cartes? —va preguntar.

—Oh! Senyor Latuile! —va petar-se la dona grassa—, vostè sempre tan de la broma... I què? Ha dormit bé, així? No el vaig voler molestar..., però si hagués vist els primers dies de boira!... Tothom anava boig. Ara ja ens hi anem acostumant..., quin remei!

Va saber que se li acostava pel perfum potent que va aconseguir travessar la barrera lletosa.

—El que no és gaire còmode és fer-se el menjar —va dir ella—. Però és curiosa, aquesta boira..., alimenta, com aquell qui diu; jo, per exemple, habitualment menjo força..., doncs des de fa tres dies amb un got d'aigua i un tros de pa ja estic contenta.

—S'aprimarà —va dir l'Orvert.

—Ha! Ha! —va cloquejar ella, amb aquell riure que era com un sac de nous que baixa des del sisè pis—. Palpi, senyor Orvert, no he estat mai tan en forma. Fins i tot torno a tenir els estómacs turgents... Miri, palpi...

—Però..., hum... —va dir l'Orvert.

—Que palpi, li dic.

Li va agafar la mà a les palpentes i l'hi va posar a la punta d'un dels estómacs en qüestió.

—Sorprenent! —va constatar l'Orvert.

—I tinc quaranta-dos anys —va dir la portera—. Eh, que no ho diria? Ha!..., a les que som com jo, així una mica fortes, en certa manera això ens afavoreix...

—Redeu! —va dir l'Orvert, sobtat—. Però si va a pèl...

Perquè els hi tocava sense voler quan deixava caure la mà. La portera s'acostava.

—Ja, com vostè! —va dir ella.

—És veritat —va pensar l'Orvert—. Quina ocurrència, jo també.

—Per la tele han dit qués un aerosol afrobisíac —va prosseguir la portera.

—Ah! —va fer l'Orvert; la portera buscava el contacte amb la respiració curta i per un moment va tenir la sensació que es deixava entabanar per aquell coi de boira.

—Miri, senyora Panuche —va implorar—. No som pas bestiar, vostè i jo. Si és una boira afrodisíaca cal reprimir-se, recuit.

—Oh, oh! —va fer la senyora Panuche amb la veu entretallada, i va col·locar les mans amb precisió.

—M'és igual —va dir l'Orvert, tot digne—. Espavili's vostè, jo no faré res.

—Vaja —va remugar la portera sense perdre el capteniment—, el senyor Lerond és més amable que vostè. Amb vostè toca fer tota la feina.

—Miri —va dir l'Orvert—, m'acabo de despertar avui... No hi estic acostumat, jo.

—Ja l'hi ensenyo jo —va dir la portera.

Llavors van passar coses sobre les quals val més tirar el mantell del pobre món com sobre la misèria de Noè, de Salambó i del vel de Tanit dins un violí.

L'Orvert va sortir de la porteria tot eixorivit. A fora, va parar orelles. Vet aquí el que hi faltava: el soroll dels cotxes. Però s'elevaven moltes cançons. Esclataven rialles des de totes bandes.

Una mica atordit, va avançar per la vorera. No tenia les orelles avesades a un horitzó sonor de tanta profunditat, s'hi perdia una mica. Es va adonar que reflexionava en veu alta.

—Valga'm Déu —va dir—. Una boira afrodisíaca!

Com es pot veure, les reflexions en qüestió no variaven gaire. Però cal posar-se en el lloc d'un home que dorm durant onze dies; que es desperta enmig d'una foscor absoluta, complicada amb una mena d'emmetzinament llicenciós i generalitzat, que constata que la seva portera grassa i decrèpita s'ha transformat en una valquíria de pits punxeguts i exuberants, en una Circe àvida d'una caverna de plaers imprevistos.

—Caram! —va dir encara l'Orvert, per aclarir-se la ment.

De sobte es va adonar que estava plantat al bell mig del carrer, va agafar por i va retrocedir fins a la paret, la cornisa de la qual va seguir durant cent metres. Allà hi havia el forn. Una higiene meticulosa li manava consumir algun aliment després de tota activitat física notable, i va entrar a la fleca per menjar-se un panet.

Dins la botiga hi havia molt de soroll. L'Orvert era un home de pocs prejudicis, però quan va entendre el que exigia la fornera a cada client i el forner a cada clienta, se li van eriçar els cabells.

—Si jo li dono un pa de dues lliures —va dir la fornera—, tinc dret a demanar-li a canvi el format corresponent, què coi!

—Però senyora... —va protestar l'instrument vocal agut d'un vellet en qui l'Orvert va reconèixer el senyor Curepipe, el vell organista de la punta del moll—, però senyora...

—I vostè toca l'orgue de tubs! —va dir la fornera.

El senyor Curepipe es va enfadar.

—Li enviaré el meu orgue —va dir tot cofoi, i va anar cap a la sortida, però allà hi havia l'Orvert i el xoc li va tallar la respiració.

—Qui va ara! —va clapir la fornera.

—Voldria un pa —va dir l'Orvert amb esforç, fent-se un massatge a l'estómac.

—Un pa de quatre lliures per al senyor Latuile —va vociferar la fornera.

—No! No! —va gemegar l'Orvert—. Un panet.

—Groller! —va exclamar la fornera.

I llavors va dir, adreçant-se al marit:

—Eh, Lucien, despatxa'l tu. Així n'aprendrà.

Els cabells de l'Orvert se li van eriçar i va fugir cames ajudeu-me; de ple contra l'aparador. La vitrina va resistir.

Va buscar la porta i va sortir per fi. Dins el forn l'orgia continuava. L'aprenent despatxava la canalla.

—Per fi, diantre —anava remugant pel carrer l'Orvert—. Aviam si no podré escollir, jo, ara! Amb la cara que té, aquesta fornera.

I llavors es va recordar de la pastisseria que hi havia passat el pont. La dependenta tenia disset anys i la boca en forma de cor, i un davantalet estampat..., potser només portava el davantalet...

L'Orvert va enfilar a gambades cap a la pastisseria. Va topar tres cops contra uns cossos enllaçats sense aturar-se a fixar-se en les combinacions. Però almenys en un cas eren cinc.

—Roma! —va murmurar—. Quo Vadis! Fabiola!, et cum spiritu tuo! Les orgies! Oh!

Es fregava el cap, perquè arran del contacte amb la vitrina havia recol·lectat un ou de colom dels més ben posts. I accelerava el pas, perquè una presència que participava de la seva persona, però que el precedia d'un bon tros, l'incitava a arribar al més aviat possible.

Pensant-se que ja s'acostava a la seva destinació, va buscar les cases, per orientar-se amb el tacte. Va reconèixer l'aparador de l'antiquari pel disc rodó de contraplacat empernat que mantenia a lloc un dels vidres esquerdats. La pastisseria, dues cases més endavant.

I va xocar de ple contra un cos immòbil que li donava l'esquena. Va deixar anar un crit.

—No empenyi —va dir una veu gruixuda—, i provi de treure'm això d'entre les natges, si no vol que li faci una cara nova...

—Però..., mmm..., vostè què es pensa? —va dir l'Orvert. Es va desviar cap a l'esquerra per avançar-lo. Segon xoc.

—Què és això —va dir una altra veu d'home—. A la cua, com tothom.

Es va sentir una gran riallada.

—Eh? —va fer l'Orvert.

—Sí —va dir una tercera veu—, vostè deu venir per la Nelly.

—Sí —va balbucejar l'Orvert.

—Doncs faci cua —va dir l'home—. Ja som seixanta.

L'Orvert no va contestar. Li sabia greu.

Se'n va anar sense saber si la noia portava el davantalet estampat. Va agafar el primer carrer a l'esquerra. Una dona venia en sentit contrari. Van caure tots dos asseguts a terra.

—Perdoni —va dir l'Orvert.

—Ha estat culpa meva —va dir la dona—. Vostè anava per la dreta.

—La puc ajudar a aixecar-se —es va oferir l'Orvert—. Va sola, oi?

—I vostè? No se'm tiraran a sobre cinc o sis?

—Segur que és una dona? —va continuar l'Orvert.

—Comprovi-ho vostè mateix —va dir ella.

S'havien acostat l'un a l'altra i l'Orvert va notar contra la galta uns cabells llargs i sedosos. Estaven de genolls l'un davant de l'altra.

—On podem estar tranquils? —va preguntar ell.

—Al mig del carrer —va contestar la dona. Hi van anar, orientant-se amb el rastell de la vorera.

—La desitjo —va dir l'Orvert.

—I jo a vostè —va dir la dona—. Em dic...

L'Orvert la va aturar.

—Tant me fa, això —va dir—. No vull saber res més de vostè que el que descobriran les meves mans i el meu cos.

—Tingui —va dir ella.

—Naturalment —va constatar l'Orvert—, no porta roba.

—Vostè tampoc.

L'Orvert es va ajeure damunt la dona.

—No tenim cap pressa —va dir ella—. Comenci pels peus i vagi pujant.

Allò va xocar l'Orvert. I ho va dir.

—Així se n'adonarà —va dir la dona—. Tal com diu vostè mateix, ja no ens queda res més a la nostra disposició que el mitjà d'investigació de la nostra pell. No oblidi que ja no em fa por la seva mirada. La seva autonomia eròtica és a can Pistraus. Siguem francs i directes.

—Que bé que parla —va dir l'Orvert.

—Llegeixo Les temps modernes. Au va, afanyi's a fer-me la iniciació sexual.

Cosa que l'Orvert va fer moltes vegades i de diverses maneres. Ella tenia unes disposicions indubtables, i el terreny del possible s'estén quan no es té por que el llum s'encengui. A més al capdavall això no es gasta. L'ensenyament que l'Orvert li va procurar de dos o tres artificis gens menyspreables, i la pràctica d'un acoblament simètric repetit unes quantes vegades va introduir confiança en la relació.

Feien una vida senzilla i agradable, la vida que fa els homes a imatge del déu Pan.

 
III

Però la ràdio va anunciar que uns experts observaven una regressió regular del fenomen i que la capa de boira minvava de dia en dia.

Es va celebrar un gran consell, l'amenaça era important. Però de seguida es va trobar una solució, perquè l'enginy de l'home té mil facetes, i quan la boira es va dissipar, cosa que van indicar uns aparells detectors especials, la vida va poder continuar feliç, perquè tots s'havien rebentat els ulls.
 

Foto: Facebook Boris Vian

 

 L'home llop i altres contes 

 
 Títol original: Le loup-garou et autres nouvelles
 © 
Christian Bourgois et la Cohérie Boris Vian 1970 et 1982
 © Viena Edicions, 2019
 © de la traducció: Jordi Martín Lloret

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat