Galeria

Què em vaig poder endur

14 fotos que mostren la realitat dels refugiats quan arriben als camps

| 20/06/2020 a les 00:01h
Especial: Galeria
Arxivat a: Passadís, Brian Sokol, fotografia, refugiats, galeria
Imatge il·lustrativa
Si haguessis de fugir cames ajudeu-me de casa teva, deixar-ho tot i emprendre un llarg i feixuc camí cap allà on tu i els teus no estiguéssiu en perill, segur que hi hauria una cosa que t'enduries, que no podries deixar enrere. 

The most important thing és el nom de la sèrie del fotoperiodista estatunidenc Brian Sokol que més de 100.000 persones han pogut veure exposada arreu del món. En el moment que van ser fotografiats, aquests refugiats de Mali, Síria, Sudan i República Centreafricana feia poc que havien arribat als camps. Expliquen com ha estat el trajecte fins allà i què és el més valuós que van poder emportar-se abans de marxar. Els noms s'han canviat per protegir l'identitat dels refugiats. 

1. Una refugiada de Mali de 37 anys amb el seu fill al campament de refugiats de Mentao. Matata i la seva família van fugir de Mali abans d'una manifestació massiva antituareg el 2012, en què dos dels seus cosins van ser assassinats. La fugida va ser tan sobtada que, a més d'aigua per beure, diu que el més important que va poder endur-se és la seva família. "El més dolorós de ser refugiat és que et despertes un dia i descobreixes que has perdut tota la teva llibertat, que ja no pots decidir sobre la teva vida."

Foto: Brian Sokol



2. El refugiat de Mali, de 65 anys, amb els seus fills al camp de refugiats de Mentao. Va fugir de Mali després d'assabentar-se que la retirada de l'exèrcit portaria represàlies contra els tuaregs a mesura que avancés cap al sud després de la seva derrota a principis del 2012. Omar era curandero i mestre d'Alcorà al seu poble i era molt respectat. El més important que es va emportar és el seu rellotge digital. Diu que un veritable líder respectable ha de garantir el temps. "El respecte pel temps –diu– em fa bo en el que faig, i per tant, un líder respectat".

Foto: Brian Sokol



3. Ahmed Sadik, de deu anys, i el seu mico Kako al camp de refugiats de Jamam. Mesos abans, Ahmed i la seva família es van veure obligats a abandonar casa seva a Taga, a l'estat del Nil Blau, al Sudan. El seu mico és el més important que es va poder endur amb ell. Van fer el viatge de cinc dies de Taga a la frontera del sud del Sudan a la part del darrere d'un camió. Ahmed diu que no pot imaginar-se la vida sense el seu millor amic, i que el més difícil de deixar el Nil Blau va ser haver de deixar l'ase de la seva família allà. 

Foto: Brian Sokol



4. Dowla, de 22 anys, amb dos dels seus sis fills al camp de refugiats de Doro. Diversos mesos abans, van fugir del poble de Gabanit a l'estat del Nil Blau, al Sudan, després que nombrosos bombardejos els traguessin de casa. L'objecte més important que Dowla va ser capaç d'endur-se és el pal de fusta per carregar coses sobre les espatlles. Quan els nens estaven cansats del viatge, que va durar deu dies, els carregava a cada banda del pal, a vegades dos a cada cistella. 

Foto: Brian Sokol



5. Una refugiada de Mali de 55 anys, al centre, amb les seves filles al camp de refugiats de Mentao. Són peul, pastores nòmades i, per tant, la seva manera de viure les fa vulnerables als atacs militars. Van fugir després que els islamistes l'amenacessin per no portar el vel complet. A la Mariam li agrada la joieria tradicional que porten les dones peul, però estava massa espantada per portar joies sota el domini dels islamistes. El més important que va emportar-se és un parell d'arracades. Després de viure amb por i incapaç de posar-se el vestit tradicional, les joies simbolitzen la seva llibertat.

Foto: Brian Sokol



6. Yusuf posa per a un retrat a la Vall de la Bekaa, al Liban. Ell i la seva família van fugir de casa seva a Damasc, la capital siriana, diversos mesos abans. El més important que Yusuf va poder endur-se quan fugia de Síria és el telèfon mòbil que té a la fotografia. "Amb el mòbil puc trucar al meu pare. Estem prou a prop de Síria, així que a vegades puc agafar senyal de les torres de Síria, i trucar a casa des del Liban". Al telèfon també hi té fotografies de membres de la família que encara són a Síria, de manera que pot estar més a prop d'ells.  

Foto: Brian Sokol



7. Una refugiada de Mali de 19 anys amb la seva neboda al camp de refugiats de Goudebou. Va fugir de Mali amb tota la seva família perquè cada cop se sentien més amenaçats per l'islamista Mujao, que havia imposat una versió estricta de la xaria a la població i perquè coneixia personalment les nenes que van ser assotades en públic per haver infringit les seves lleis. La presència cada vegada més gran de l'exèrcit de Mali també li feia por, ja que havia sentit a parlar de violacions que s'havien comès contra els tuaregs. Per a la Hadeisha, l'objecte més important que va poder endur-se quan va fugir va ser un collaret tradicional tuareg que simbolitza la bellesa de les dones tuaregs. El seu pare l'hi va donar quan va néixer, era de la seva àvia morta, per la qual cosa és un important vincle amb el seu passat i el seu llinatge familiar. També fa que recordi els dies a Mali, quan estaven en pau, i li porta records de la seva infantesa.

Foto: Brian Sokol



8. La Tamara, de 20 anys, al camp de refugiats de Turquia, a Adiyaman. Després que casa seva, a Idlib, fos destruïda el setembre del 2012, la família va creure que el millor per poder estar fora de perill era arribar a la frontera entre Síria i Turquia. "Quan vam sortir de casa, ens va semblar que plovien bales", recorda Tamara. "Ens movíem d'un refugi a l'altre per protegir-nos. Vam deixar Idlib fa tres mesos. Vam passar quaranta dies al costat sirià de la frontera amb molt poca aigua i sense electricitat. La higiene també era molt pobra, vaig agafar una intoxicació alimentària i vaig estar malalta durant una setmana". El més important que va ser capaç d'endur-se és el seu diploma acadèmic. Així podrà continuar amb els seus estudis a Turquia a partir del semestre que comença al març. 

Foto: Brian Sokol



9. Un refugiat de Mali, de 34 anys, amb la seva família al camp de refugiats de Mentao. Van fugir després que la mare de l'Abdou i quatre dones més fossin segrestades, dutes al desert i assassinades. Quan l'Abdou va saber el que havia passat, va esperar que es fes fosc i va fugir amb la seva dona i els seus dos fills al desert. Va tornar a enterrar la seva mare al cap d'uns dies. L'objecte més important que va poder endur-se va ser una moto. Després d'enterrar la mare, va fer pujar la seva dona i els nens a un cotxe mentre el seu pare i ell el seguien amb la moto. Diu que això els va salvar la vida. "Durant set dies i set nits no vaig dormir. Només resava i pensava. Quan vaig fugir de Mali, tenia el cabell negre. En només un any, mira com s'ha tornat de gris, com si estigués barrejat amb cendra". 

Foto: Brian Sokol



10. La Iman, de 25 anys, amb el seu fill Ahmed, de 2, i la seva filla Aishia, d'1, al camp de refugiats de Nizip, a Turquia. Van arribar a Nizip deu setmanes abans de la fotografia, després de fugir de casa seva a Alep, Síria. La Iman va decidir que era hora d'anar-se'n quan va sentir rumors d'assetjament sexual contra les dones a Alep. Va fugir amb 36 dones i nens d'Alep a Idlib. Poc després de la seva arribada, la zona va ser atacada per les forces del govern. Iman va perdre cinc dels membres de la seva família i la llar on s'havien refugiat va ser destruïda. Després de l'atac, la Iman i els seus fills van fugir d'Idlib i quan van arribar a la frontera de la ciutat, va llogar un cotxe. El més important que Iman va ser capaç d'endur-se amb ella és l'Alcorà. Diu que la religió és el més important que té a la vida, i que l'Alcorà li inspira una sensació de protecció.

Foto: Brian Sokol



11. Magbola Alhadi, de 20 anys, i les seves tres filles al camp de refugiats de Jamam. La Magbola i la seva família van resistir als bombardejos aeris durant diversos mesos, però va decidir que era hora de deixar el seu poble, Bofe, la nit que els soldats van arribar i van obrir foc. Van viatjar durant dotze dies des de Bofe fins a Fudj, a la frontera sud del Sudan. El més important que Magbola va ser capaç d'endur-se amb ella és l'olla que té en aquesta fotografia. No era l'olla més gran que tenia, però era prou petita com per poder dur-la durant el viatge i prou gran com per cuinar la melca per a ella i les seves tres filles.

Foto: Brian Sokol



12. Omar, de 37 anys, dins de la seva tenda de campanya al camp de refugiats de Domiz a la regió del Kurdistan de l'Iraq el 16 de novembre de 2012. Va decidir que era moment de fugir de casa seva a la capital siriana, Damasc, la nit en què els seus veïns van morir. "Van entrar a casa del meu veí, fossin els que fossin, i el van assassinar salvatgement i també als seus dos fills. Van arrossegar els cossos fins al carrer, on els vam trobar al matí". L'endemà va gastar-se els estalvis en la contractació d'un camió per fugir amb la seva dona i els seus dos fills. El més important que Omar va ser capaç d'endur-se amb ell és l'instrument de la fotografia, que es diu buzuq. "Tocar-lo m'omple d'un sentiment de nostàlgia i em recorda la meva terra. Durant una estoneta, m'alleuja una mica les penes."

Foto: Brian Sokol



13. Un refugiat de Mali, de 45 anys, amb la seva família al camp de refugiats de Goudebou. Va fugir de Mali amb la seva dona i els seus dos fills en un carro empès per rucs, enduent-se només una cabra. Diu que, a part de la roba que portava posada i una mica de diners, la cabra va ser l'únic que no va poder deixar enrere. Va dir que li recordava els cops que havia tornat a casa després de treballar molt dur. També: "La cabra representa els dos camells i les deu cabres que vaig deixar enrere a Mali. La cabra em porta esperança, alegria i una sensació que les coses poden canviar cap a millor". L'Aboubacar també diu que ser amo d'una cabra mostra als altres que era un home d'anomenada.

Foto: Brian Sokol


 
14. Un refugiat de Mali, de 45 anys, amb la seva família al camp de refugiats de Goudebou. En Doud va fugir del seu poble quan les bombes van caure des dels avions a un poble veí després que les forces de Mali es confonguessin des d'un campament rebel. Diversos amics seus van morir i, tot i que volia venjança, va resar i va decidir abandonar-los,  perquè temia per la seva vida i el futur dels seus fills i esposa. El més important que Doud va agafar per al seu viatge va ser un coixí tuareg, que va ser el primer objecte que va decidir emportar-se. Durant el difícil viatge de sis dies al llom d'un ruc cap a Burkina Faso, els coixins van portar comoditat als seus fills i a la seva esposa.

Foto: Brian Sokol

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona reprèn el cicle Debats UB
Imatge il·lustrativa
L'Ajuntament de Sant Cugat programa activitats per celebrar la Festa Major
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Un anunci contra la manipulació a què ens sotmet la indústria de la bellesa
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra el contrast entre l'amant desitjat i la realitat
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre la rivalitat entre dos germans enlluernats per un cos espectacular