Un museu no només organitza exposicions i publica catàlegs: la seva funció es ramifica, cada cop més, cap a d’altres disciplines. La prova és la col·lecció d’assaig et al., que coediten conjuntament el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) i l’editorial Arcàdia, i que des del 2018 ha publicat cinc volums que aborden, amb una perspectiva molt transversal, temes tan diversos i candents com el col·lapse energètic, la sida, l’educació, el feminisme o les noves formes d’allò comú. El darrer volum de la col·lecció és Pedagogies i emancipació, en el qual intervenen diversos autors.
La col·lecció la dirigeix Pablo Martínez, cap de programes del Macba, que concep aquest projecte com a una activitat autònoma del Programa d’Estudis Independents (PEI) i dels programes públics del museu, però a la vegada interrelacionat. Martínez està convençut de la necessitat de llegir assaig en temps difícils com els que vivim: un assaig crític i gens autocomplaent, que ens obri noves perspectives. En parlem en aquesta entrevista.
Foto: Hiuwai Chu
La col·lecció porta per títol l’abreviatura de la locució latina et al. (i altres). Per què?
El títol apunta, d’una banda, a la mateixa essència de la col·lecció, que tracta “altres” temes dins d’unes disciplines molt tancades, com la història de l’art i les ciències socials. La col·lecció vol bastir ponts entre diferents disciplines, cosa que ja fem a les exposicions del Macba. I d’altra banda, el títol també és una aposta pels llibres col·lectius, que habitualment solen estar en segon pla a les llibreries, ja que els llibres d’un sol autor tenen més èxit de vendes que no els col·lectius, que estan com maleïts editorialment.
Fins i tot en un llibre individual, com Sida, l’autora, Élisabeth Lebovici, aporta altres noms que en certa manera també hi són presents. Habitualment en els llibres col·lectius s’aposta per remarcar un o dos autors només, els que es consideren importants i els altres queden en segon terme. En canvi nosaltres no apliquem jerarquies entre els autors.
És una iniciativa del museu?
Sí, la idea parteix de Clara Plasencia, cap de publicacions del museu, que quan jo m’incorporo el 2016 ja em diu que hem de fer una col·lecció d’assaig. El museu és una màquina de pensament, és una màquina d’imaginació conceptual, que genera conceptes dins l’esfera pública. Hem de fixar tot això en llibres. Tot això ja es difon d’alguna manera a través de la plataforma Radio Web Macba però necessitàvem una col·lecció d’assaig perquè ser present a les llibreries fa que arribis a llocs i persones més enllà del públic del museu. L’editorial Arcàdia, que porten Montse Ingla i Toni Munné, ens va semblar ideal per afegir-se al projecte.
Es pretén atraure lectors que no visiten habitualment un museu d’art contemporani, doncs?
Exacte, perquè en la col·lecció abordem temes que tenen a veure amb la imaginació política, amb l’art, amb la imatge i amb el pensament, vinculats amb bona part del paper del museu però que no s’identifiquen amb un catàleg ni amb una publicació d’art. Per això ens semblava fonamental aliar-nos amb una editorial que tingués experiència en el camp de l’assaig i de la distribució d’aquest tipus de llibres. I el cert és que Arcàdia és una de les editorials més solvents en aquest sentit i que a més, cuida moltíssim el procés editorial. El treball amb Arcàdia fa que un llibre com Petróleo –el primer volum de la col·lecció– el llegeixi Julio Anguita. I va i Anguita convida a Emilio Santiago Muíño, un dels autors del llibre, a anar a Còrdova a fer una conferència perquè s’ha llegit el llibre. Dubto que Anguita entrés a la pàgina del Macba i trobés el llibre allà, segur que el va conèixer perquè va entrar a una llibreria. Jo soc un entusiasta de les llibreries, hi entro per perdre’m i descobrir coses, i crec que és necessari que una col·lecció així pugui estar a tota mena de llibreries, no només les especialitzades en art. Fa que es pugui entrar en el pensament del museu des de fora però a més canvia la imatge que tenim sobre el que el museu pot fer.
Durant el confinament s’ha debatut molt sobre la funció dels museus. Una col·lecció com aquesta és essencial per a la funció del Macba?
És clar. Mira, en aquest sentit defensaré Petróleo. Vam “robar” el títol de la darrera novel·la de Pasolini i ens vam plantejar com, des del món de la cultura, podíem pensar sobre quins són els límits del planeta i com tota la nostra cultura està basada en les energies fòssils. De fet, tots els nostres imaginaris d’una bona vida estan relacionats amb el petroli: els vols barats, la idea de llibertat d’agafar un cotxe i anar-te’n per una carretera americana… Tots els nostres hàbits de consum però també les nostres projeccions d’imaginació de llibertat, tenen a veure amb el consum d’energia fòssil.
Durant el confinament pensava que Petróleo il·luminava d’una manera diferent el que estava passant amb la pandèmia i li donava una perspectiva més gran. Per això crec que el museu s’ha d’anticipar d’alguna manera a imaginar, amb els artistes i els pensadors, conceptes que es puguin avançar en el temps, que puguin llegir el que passa ara, no com els periodistes centrats en l’actualitat, sinó també mirant cap al passat i cap al futur.
La col·lecció tracta temes molt candents: el petroli té a veure amb el canvi climàtic; la sida és una pandèmia; i el darrer volum sobre pedagogia també ens toca molt amb la crisi del Covid i tot el debat sobre com ha de ser l’ensenyament.
Totalment. Per exemple, a Comunismos por venir pensàvem sobre noves maneres d’articular altres formes de redistribució, de justícia social, de les quals també estem parlant ara. Potser no són llibres que juguin només amb el diagnòstic, sinó, encara que sembli ambiciós els que et dic, també volen projectar-se, des del camp especulatiu que ens dona l’art, encara que no siguin llibres estrictament sobre art.
Vostè escriu en el pròleg de Pedagogies i emancipació que és necessari “aprendre a imaginar-se”, sobre la imaginació política. Què vol dir amb això?
La imaginació política és fonamental. Vol dir com ens podem atrevir a imaginar el món d’una altra manera perquè la imaginació està atrapada per l’actualitat i per unes formes de vida que ens ofeguen i que el neoliberalisme ha planificat molt bé. Això anul·la la nostra capacitat de veure alternatives. Crec que una de les funcions del museu i del seu aparell crític és possibilitar altres maneres de pensar. Parlo d’una imaginació com la que descrivia Hannah Arendt, que no és com una fantasia ni inventar-se un món totalment diferent, sinó una imaginació que busca com trobar els fils ocults que uneixen diversos punts de la realitat. És trobar un camí que possibiliti transitar d’una manera diferent.
Molt sovint el gènere assagístic o bé peca de banal o bé de tot el contrari, és massa tancat i vertical i pretén alliçonar. Però tinc la sensació que els llibres d’aquesta col·lecció són molt més oberts. Teniu aquesta intenció?
Sí, perquè partim d’un paradigma feminista a l’hora de pensar aquests assajos. L’escriptora feminista americana bell hooks diu que ella fa un esforç perquè els seus llibres els entengui tothom. Aquest és un intent polític. El pensament sofisticat no té per què ser incomprensible. Són llibres divulgatius, sense que això vulgui dir que tinguin un nivell baix. Tracten el lector d’igual a igual. Perquè el llibre sigui efectiu en termes polítics, és fonamental que el llibre arribi. Per exemple, Sida, d’Élisabet Lebovici, aporta molt de coneixement i dades però també té un component emocional que t’arriba a posar la carn de gallina. Marina Garcés, que participa a Pedagogies i emancipació, creu en el pensament en relació amb els afectes. Quan parlo de paradigma feminista vull dir que el pensament està encarnat i parteix d’uns cossos, que el pensament entén d’afectes, se situa de tu a tu amb el lector, no està ni per sobre ni per sota, no és ni paternalista ni patriarcal.
Com s’interrelaciona la col·lecció amb els programes públics del Macba?
Tots els autors dels llibres han passat pels programes però els textos no són mai les conferències exactament. Tot parteix del Macba i es reelabora o reescriu a posteriori, o s’encarrega a l’autor una compilació amb textos anteriors. En el cas de Pedagogies i emancipació, els textos de Marina Garcés i Janna Graham són absolutament inèdits, i en canvi el de val flores és la conferència. En cap cas es tracta de convidar un autor a que faci una conferència i després la publiquem.
Quina és la periodicitat de la col·lecció? I els idiomes?
L’ideal és que publicar dos o tres llibres per any. Fins ara n’hem fet set, encara que en són cinc però comptem que alguns es publiquen en català i castellà. Hi ha títols que hem tret només en català, altres només en castellà i altres en els dos idiomes. També ens agradaria fer llibres en anglès però encara no tenim el pressupost necessari, però ens agradaria que veus llatinoamericanes que parlen de descolonització, que estan molt presents en el programa públic del Macba, poguessin ser llegides en anglès. Voldríem que aquestes teories crítiques del con sud tinguessin la seva versió anglesa, per no ser sempre un aparell traductor del nord cap al sud. Que poguéssim exercir un paper geopolític des de Barcelona, que té una posició privilegiada per a això.
Ens pot fer un tast dels pròxims volums de la col·lecció?
I tant! Els pròxims dos s’estan maquetant i sortiran al llarg de l’any. El següent serà Estética fósil, de Jaime Vindel, que porta al camp de l’estètica les qüestions de l’energia fòssil. Explica com la llei de la termodinàmica va produir uns imaginaris que són l’aprofitament, la no pèrdua de l’energia, la qüestió de l’explotació, i com totes aquestes teories de les pràctiques extractivistes de l’energia construeixen un eix per llegir la història de l’art i l’estètica dels segles XIX i XX. Per exemple, la pràctica del land-art, ja als als anys 60 amb Robert Smithson, té a veure amb la llei de l’entropia i amb una qüestió ecològica. El següent llibre, relacionat directament amb el PEI, l’edita l’artista Dora García i es titularà Amor y revolución. Alexandra Kollontai. Inclourà textos d’ella, de la Kollontai, un text d’Andrea Valdés i textos d’estudiants del PEI. El llibre té a veure amb el tema que està tractant darrerament Dora García a la seva obra sobre l’amor roig, que no és patriarcal, que no entén de patrimoni i llibertari i sobre Alexandra Kollontai (1872-1952), una figura fonamental del feminisme rus que quan emigra a Mèxic té un impacte brutal en tota la cultura hispana. Les lleis de l’avortament i de prostitució durant la República estaven influenciades per Kollontai, per exemple. Tracta sobre com tota revolució té una idea diferent sobre l’amor i la camaraderia. Crec que és important publicar un llibre com aquest ara, que estem tenint una regressió en termes de sexualitat, amor i llibertat sexual. És increible com Kollontai està escrivint fa cent anys, coses que podríem escriure avui en dia. L’amor genera formes polítiques i econòmiques: la solidaritat, el suport mutu, la fraternitat i a cada revolució li correspon una forma d’entendre l’amor. Per això s’entén que l’extrema dreta ataqui determinades formes d’amor, perquè són revolucionàries.
