El Festival MOT celebra la setena edició del 18 al 27 de març a Girona, Olot i a les xarxes, en un format híbrid que recupera el fil i la programació de l’edició del 2020, suspesa per la pandèmia. Hi participen una quarantena d’autores i autors nacionals i internacionals que exploren la idea de la creativitat. En parlem amb la comissària del festival, la historiadora de l’art Glòria Bosch.
Foto: Marcos Tenesa
El Festival MOT posa el focus en les experiències creatives i la seva connexió amb la literatura. Què has buscat, com a comissària de la setena edició?
La meva idea ha estat plantejar el procés creatiu: quan llegim i escrivim, què es produeix? Tots som un collage de referents, d’imatges, de sons, de textures, podem treballar des de molts elements diferents i tots aquests fragments arriben a integrar-se en un procés creatiu. També m’interessa la idea que l’obra no s’acaba: quan hi ha un lector, allò continua, es continuen construint històries. El mateix passa amb obres literàries que passen al cinema, al teatre, o a una exposició… o a la inversa: com una exposició es converteix en un llibre. Hem buscat el procés creatiu en els llibres, en la manera com arriben als lectors, i en els desplaçaments que es produeixen en aquest mateix procés creatiu.
En articles, projectes i exposicions per al Museu de Girona i la Fundació Vila Casas i al llarg de la teva trajectòria, s’insinua l’interès per relacionar processos i disciplines.
Des del minut zero, ja quan estudiava, em començo a plantejar trencar els límits que situen una cosa a cada lloc i que no et permeten establir connexions i relacionar. M’interessava el món de la literatura i el món de l’art, i vaig començar a treballar en aquest sentit. Les meves primeres exposicions i articles estaven enfocats a buscar algun element que em permetés connectar la pintura, la música, la literatura i la poesia. Des del museu d’Art de Girona, vaig apostar per projectes interdisciplinaris que permetessin desplegar processos creatius, horitzontals, i que connectessin espais (una llibreria, una presó, l’hospital, la universitat). Em van plantejar la direcció del Festival MOT per aquest bagatge i interès.
Al programa del MOT trobem autores, poetes i creadores, molt a mig camí entre l’univers plàstic i el món de la paraula. Com heu fet la tria?
D’una banda hi ha el descobriment d’autors com la Irene Solà, que acabava de publicar Canto jo i la muntanya balla quan estàvem preparant el festival, però també estableixes connexions amb el passat i els referents, com Perejaume, que als anys 80 va escriure Ludwig Jujol, un assaig on parlava del collage i de les imatges que em va portar a qüestionar-me moltes coses. O un clàssic com el de Tracy Chevalier, amb La noia de la perla, en què l’autora explica com a tots els domicilis on anava l’acompanyava aquella imatge, i de tant observar l’obra, sorgeix la novel·la. També està present en Heather Rose, que parteix de la performance de Marina Abramović per fer El museu de l’amor modern. El llibre parla dels processos de transformació que poden sorgir a partir d’una proposta artística.
També fas referència a les troballes que passen de forma intuïtiva, a la descoberta de llibres i autors, abans i mentre gestaves el festival.
Per exemple, en Manuel Baixauli. Una de les meves aficions de tota la vida és perdre’m a les llibreries; m’agrada remenar, anar mirant, et quedes amb obres que trobes interessants, i es produeix la sorpresa. Em va passar amb La cinquena planta de Baixauli. Quan em van proposar de comissariar el MOT vaig dir que volia tenir una conversa amb ell, i a les portes del festival de l’any passat va treure Ignot, que s’adiu perfectament amb l’esperit del MOT.
Les converses són el plat fort del MOT. Quin caràcter heu volgut donar als emparellaments a dues o tres bandes?
A mi m’agrada molt trobar els vincles, i les converses tenen una certa complicitat. Perejaume dialoga amb el poeta Víctor Sunyol, que sempre ha estat implicat amb processos creatius i artístics, i també amb Jordi Lara, que és còmplice de Sunyol i ha treballat amb Perejaume. Altres parelles sorgeixen per oposició. Jordi Coca, amb Paisatges de Hopper, fa una evocació del silenci i dialoga amb Ignacy Karpowicz, que critica l’excés de soroll i la mercantilizació de les emocions. També hi ha propostes més íntimes com la d’Alicia Kopf i Eloy Fernández Porta. Germà de gel està vinculada amb una proposta artística que Kopf havia presentat a la galeria Joan Prats, i Fernández Porta, a L’art de fer-ne un gra massa, introdueix el món de l’artista. Hem apostat per parelles que creiem que poden funcionar bé.
La majoria d’activitats proposades seran presencials, però el festival tindrà un format híbrid per adaptar-se al context de pandèmia. És una oportunitat o desvirtua el projecte?
El festival sempre ha estat plantejat amb la idea de proximitat, que la gent pugui estar amb els autors, i per a l’organització suposa una transformació. No sempre podrem tenir l’autor allà, però amb aquest sistema podem arribar a nova gent, a nous públics. A l’inici estàvem espantats per si hi havia autors que no podrien venir; Heather Rose no vindrà d’Austràlia, però Rodrigo Fresán finalment sí que hi serà, i ens fa molta il·lusió.
Quina reivindicació creus que cal fer, en aquest moment de crisi sanitària, social i de valors, de les llibreries, la lectura i els processos creatius?
Em fa molta gràcia quan es parla de les coses essencials. Hi ha essencialitats que potser no veig tan clares, però la lectura i els llibres són bàsics per provocar una transformació de les persones. S’ha d’intentar al màxim fer els llibres accessibles. Més enllà de les converses, al MOT s’organitzen el programa amb instituts (MOT Ins). No aturar aquests projectes i potenciar-los és molt important; cal potenciar llibreries i biblioteques i és interessant crear iniciatives que facin veure als joves la necessitat d’accedir a la lectura.
I també afegeixes una certa reivindicació de gènere.
M’agrada començar el festival amb dones el dia 18 de març a Girona, amb Irene Solà i Eva Váquez, i acabar amb Heather Rose. A Olot comencem amb Alicia Kopf i acabem amb Maylis de Kerangal. Hem buscat que hi hagués un equilibri entre tots els autors.
