Turística i domèstica

Turística i prou

Marxar de casa meva em trenca el cor, però encara me’l trenca més veure com està el pati

| 06/11/2016 a les 18:51h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: chriscom


Vaig manllevar el nom del meu article setmanal a una cançó d’en Sisa, Barcelona Postal. La tornada de la cançó diu “mira, mira la Ciutat Comtal: és turística i domèstica, és una postal”. Em semblava que era una bona descripció del caràcter d’aquesta ciutat que tant m’estimo. Ara, cada cop més, veig que s’imposa esborrar el domèstica d’aquesta descripció: Barcelona ja només és turística.
 
Te n’adones quan, de cop i volta, et venç el contracte de lloguer i tens un mes (un mes!)  per trobar pis. Després del sotrac inicial, assumeixes que has de marxar d’un lloc que ja n’has fet casa teva i comences a mirar pisos. A l’angoixa de la urgència s’afegeix el panorama desolador del lloguer a Barcelona: pisos de trenta metres quadrats per nou-cents euros, pisos en què s’especifica que només es lloguen per mesos, habitacions de dinou metres quadrats que són promocionades, cínicament, com a lofts pels quals fan pagar més de sis-cents euros, immobiliàries que demanen els extractes bancaris detallats dels darrers tres mesos (és legal, això?) i cues de gent que esperen veure el mateix pis que tu, amb els quals intercanvies mirades de solidaritat en aquesta selva de trobar un lloc on viure.
 
Diuen els experts que només un trenta per cent del sou hauria d’estar destinat al pagament de l’habitatge. Si això és així, els habitants de Barcelona deuen tenir uns sous astronòmics perquè els pisos més dignes no baixen dels mil euros. O això o són dos. I llavors t’adones d’una altra cosa: la ciutat no et permet ser independent si no guanyes tres mil euros al mes. Si tens un sou correcte, un contracte estable però estàs sol o sola, difícilment et pots permetre viure sol.
 
I doncs? Què passa? Si els preus han pujat més d’un vuitanta per cent els darrers quinze anys, qui els ha fet pujar? Crec que tots sabem la resposta: per què cal llogar un pis a un preu raonable si el pots llogar per setmanes a través d’Airbnb? No pots viure aquí, barceloní? No pateixis: demà vindrà un guiri que trobarà aquest pis baratíssim. Era casa teva? Em sap greu, així és la vida. Fote’t. Torna a casa dels pares o comparteix pis amb algú. L’especulació no entén d’humanitat, no és nou.
 
Si les institucions no regulen els lloguers, aviat Barcelona serà una ciutat de visites perquè ens estan expulsant. El meu cas no és l’únic que conec, m’han escrit amics a qui els ha passat exactament el mateix que a mi o als quals han pujat dos-cents euros de cop a la darrera revisió o fins i tot que han hagut de tornar a pagar honoraris d’agència per poder-se quedar a casa seva. És cert que cal protegir els propietaris que s’arrisquen a llogar la casa a un desconegut, però també cal garantir que sigui fàcil accedir a un dret tan bàsic com l’habitatge en unes condicions mínimament dignes. No pot ser que s’anunciïn pisos sense cèdula d’habilitat i ningú no hi estigui fent res. No pot ser que no existeixin topalls. No pot ser que cada cop que vols llogar un pis et demanin gairebé analítiques completes. No pot ser que quan un pis et fa una mica el pes, hagis de decidir en deu minuts si el vols o no perquè hi ha deu persones més esperant-se.
 
Marxar de casa meva em trenca el cor, però encara me’l trenca més veure com està el pati. Saber que hi ha gent que segurament està molt pitjor que jo i ni es pot plantejar acceptar segons quines condicions ferotges. Famílies amb fills a qui els donen un mes per recollir-ho tot i marxar de casa seva a corre-cuita. Això en el millor dels casos. Tots sabem que els bancs prefereixen desnonar famílies que no poden pagar la hipoteca i tenir pisos buits i tancats, abans de negociar unes noves condicions.
 
L’única cosa bona de tot això és veure com el teu entorn, no només el proper, també el virtual o el concèntric, es fa seva la teva causa i no para de donar veus, d’enviar-te ofertes o de buscar solucions. O simplement et dóna ànims, et truca per veure com estàs o et convida a dinar a casa seva per animar-te. Cap especulador podrà aturar aquest sentiment de xarxa que la precarietat ens ha fet teixir.
 
No puc deixar d’aprofitar per dir-vos que, si sabeu d’alguna cosa, em podeu escriure a [email protected] . Sóc una bona llogatera, amb un sou fix i un contracte estable. No faig soroll i tinc un gos que es porta la mar de bé i mai ha destrossat res. Desitgeu-me sort, que crec que la necessitaré. O un miracle. No vull marxar de la meva ciutat.
 

COMENTARIS

Que tinguis sort!
An, 06/11/2016 a les 22:23
+4
-1
Jo vaig passar pel mateix fa vuit anys, Míriam. Tenia un nen de dos anys, un sou digne de funcionària i ganes de seguir vivint al Guinardó. Però la ciutat ens va expulsar definitivament. Els lloguers eren ja astronòmics i feia un any que m'havia desenamorat d'una ciutat que se'm tornava inhòspita. I com que podia treballar en un altre lloc vam marxar.
Tant de bo tu tinguis sort i t'hi puguis quedar. Jo guardo Barcelona al cor i ara visc i treballo a Blanes, on també els pisos són cars, però no tant.
No voldria que ningú se sentís obligat a marxar del lloc on viu per culpa del mateix. És una vergonya! Sort i ànims.
Recerca
laqueparlabe, 06/11/2016 a les 22:44
+0
-1
Miriam , mira't pisos de administradors de finques, no solen ser tan cars i pots trobar coses dignes, aixo si, et demanaran les nomines (i sort que tens). Tambe pots mirar particulars que anuncien pisos.
Els preus varien segons barris.

Molta sort!!!!
Lloguers desproporcionats
Anònim, 06/11/2016 a les 22:51
+0
-0
Molts anims, te entenc al meu fill esta en una situacio semblant i si aixo no canvia la filla petita estara igual. Molta sort bonica☺
ser propietaria tampoco es fácil
Anònim, 07/11/2016 a les 11:02
+4
-1
Hola!
Mi madre nos dejó en herencia a mi hermana y a mi un edificio en el centro de Barcelona. Actualmente tenemos inquilinos que por renta antigua pagan 200e, tienen derecho a ello hasta que fallezcan. Logicamente el edificio ha ido desgastándose mucho, no tenía tampoco ascensor, los pisos que quedaban libres como no teniamos dinero para arreglarlos los alquilabamos a gente con poco poder adquisitivo, los cuales literalmente los destrozaron. Ahora, con todos nuestros ahorros, lo hemos reformado y hemos puesto ascensor. He alquilado un piso a 800e a una familia catalana por 3 años, pero otro lo he alquilado a estudiantes estranjeros por 1500e, la diferencia es abismal! Está claro que si un propietario mira solo el dinero piensa: los estranjeros son un chollo, pagan más y se van en 1 año y aqui está el peligro de convertir Barcelona en una ciudad que se vende al mejor postor. Yo estoy contenta de haberles puesto el ascensor a los viejecillos y de haber perdido dinero alquilando ese piso a la família, pero no todos se lo pueden perimitir!
Totalment d' acord
Anònim, 07/11/2016 a les 14:31
+3
-0
Hola! Tens tota la raó, no entenc com els lloguers no estan més controlats, cada vegada que veig els anuncis per Barcelona on diu " l habitatge és un dret" m' indigno.
Moltíssima sort, si en sé d' algún et dic.
Palma
Tita, 07/11/2016 a les 22:29
+0
-0
A Palma ha passat exactament el mateix. Jo je hagut de partir del centre de la ciutat on vaig néixer pel "turisme vacacional".
Sindicat d'Inquilins
Anònim, 08/11/2016 a les 10:41
+0
-0
Les administracions soles no ho arreglaran, encara que ho intentin. Els llogaters hem d'aconseguir ser una grup que tingui força real.


Vecinos-Barcelona-plantan-sindicato-inquilinos_0_565544450.html
voracitat desfermada
Teresa Costa-Gramunt, 08/11/2016 a les 13:03
+0
-0
Ah, Míriam, cada cop que hi penso, i és sovint, pateixo per la gent de casa que està de lloguer a Barcelona, la ciutat on han nascut, la seva ciutat, la ciutat que, com tu, estimen de debò! Observo aquesta voracitat desfermada que els va expulsant d'un lloc a l'altre... Fins quan?
No cal dir que et desitjo molta sort.
BCN
Anònim, 11/12/2016 a les 22:42
+0
-0
Te deseo toda la suerte del mundo porque estar lejos de tu tierra y de tus seres queridos n es fácil, yo soy de Barcelona y estoy a mil kilómetros con mi marido e hijo. Porque como bien dices en el mensaje es imposible un alquiler digno..

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició mostra com el canvi climàtic afecta un bé tan preuat i explora solucions al problema
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat