Foto: Amanda Tipton
Ell ara voldria que fos nena. No ho diu gaire alt, i no només per superstició, però també per superstició. No ho diu gaire alt per no comprometre’s si acaba sent nen. La família li exigiria proves d’amor incondicional, dubtaria sempre més d’ell, l’hi retrauria.
No ho diu gaire alt per no posar més pressió i nervis el dia de l’ecografia més sexual de totes. No ho diu gaire alt per no haver de sentir els avis com contraataquen amb obvietats: «El que hagi de ser serà». És clar, que «el que hagi de ser serà»: això no és la veu de l’experiència, això és una tautologia.
No ho diu gaire alt perquè ella (que també vol una nena, però tampoc ho diu gaire alt) no acabi tenint l’instint de mentir per protegir l’hipotètic nen i vulgui fer creure a tothom que ella vol un nen. Llavors es veurien abocats a la més absurda de totes les batalles, en la qual un dels oponents no creu ni tan sols en el que defensa.
No ho diuen gaire alt, que tots dos volen una nena, perquè la societat prefereix sentir-los dir «l’important és que sigui un nadó ben sa», encara que el que ells volen, de veritat, és que sigui una nena ben sana.
Parir amb humor
Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira 1992
10a edició, revisada i ampliada: novembre del 2016
© Carles Capdevila
© Edicions La Campana
3
1
