Turística i domèstica

Faré el que em sembli

Tens el matí lliure? Llança merda contra algú que no coneixes, que és gratis i t'empara la virtualitat

| 19/12/2016 a les 13:43h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Il·lustració: Tanja Cappell


Fes això. No facis allò altre. No et pots perdre allò. No vagis allà. Aquest llibre, aquest disc, aquesta pel·lícula no pot no agradar-te. Ni se t’acudeixi dir que aquell altre t’ha agradat, que no és prou excels. No escriguis aquí. Escriu a una altra banda, que està més ben vist, encara que et tractin pitjor. No siguis amic de. Fes la gara-gara a algú que t’importa ben poc però, qui sap, potser et convé. Vigila el que dius, que no et paguen per pensar, a tu. No et mulles prou, espavila. Mira-ja-s’ha-tornat-a-canviar-la-foto-de-perfil, aquesta. Comparteix aquest article que tothom està compartint, sense haver-lo llegit, perquè total, què? L’important és que sembli que tens criteri, no que el tinguis. No-paren-de-penjar-fotos-del-seu-nen-els-pesats-aquests. Tens el matí lliure? Llança merda contra algú que no coneixes, que és gratis i estàs emparat per la virtualitat.
 
Podria seguir. Deia el meu adorat David Foster Wallace, al seu cèlebre discurs de graduació al Kenyon College, que si sabéssim el poc temps que dedica la gent a pensar en nosaltres, possiblement viuríem més tranquils. No va viure prou per constatar el domini de les xarxes a la vida de les persones, ni per copsar els mecanismes de frustració i fiscalització que es generen quan les persones decidim compartir, en el grau que sigui, la nostra vida, els nostres gustos, el nostre pensament. El que hem menjat. Les nostres vacances. L’aniversari de la iaia. Jo què sé.
 
La meva intenció en aquest article no és demonitzar les xarxes, en absolut. No en sóc cap detractora: m’agraden, em semblen una eina de comunicació útil, divertida, en alguns casos. No els atorgo un pes definitiu ni em serveixen per fer-me una idea de les persones. Només faltaria. Els inputs reals ocorren a la vida real, no a internet. Potser per això em sorprèn aquesta mena de Santa Inquisició que estic començant a copsar. Un tribunal heterogeni que es dedica, gairebé a temps complet, a repassar el que diuen o deixen de dir els altres per jutjar-ho sense pietat, de manera visible, fent comentaris desagradables o en missatges privats. Has-vist-què-ha-penjat-aquell?-que-fort. Una amargor que la majoria de les vegades fa més llàstima que una altra cosa.
 
El que em preocupa, realment, és que tota aquesta colla d’opinadors excelsos –segur que tots en teniu a la vostra quota d’«amics»- estan escampant aquestes actituds inquisidores, aquestes opinions poc fonamentades sobre les persones i aquesta amargor al món real. Per què cal esforçar-se a conèixer algú si ja me n’he fet una idea mirant el seu timeline de Facebook o el seu Instagram? Crec que tinc informació i potestat per decidir com ets i actuar en conseqüència quan ens trobem pel carrer. És més, si a la distancia curta em sorprens, et faré notar visiblement que el teu jo virtual em cau malament amb un elegant i verinós “tenia un altre concepte de tu”, Ego te absolvo.
 
Poca cosa odio més al món que els judicis i, sobretot, els prejudicis. No us enganyaré: durant molt de temps he hagut de sentir comentaris respecte a amics meus o respecte a mi mateixa que m’han sabut greu o m’han ofès. No només perquè eren atacs a gent que m’estimava sinó perquè diuen molt poc de quin tipus de persones estem esdevenint en un temps en què al món real hi passen coses molt grosses i que requereixen molta més atenció que jutjar si és pertinent o no que algú pengi un vídeo de gatets o els macarrons que s’ha preparat per dinar.
 
Ja puc imaginar-me la resposta d’alguns: en el moment en què t’exposes públicament, estàs acceptant les regles del joc i, per tant, pots ser objecte de critiques. No els trec ni una engruna de raó, però d’aquí a convertir-ho tot en una crítica, a creure’ns per sobre de la resta, a tenir actituds esnobs i mal educades, a generar suspicàcies i, en definitiva, a perdre el temps pendent de les vides dels altres quan potser ens hauríem de fer mirar una mica quina és la insatisfacció que ens empeny a disparar tot aquest verí, hi ha una distància abismal.
 
Davant d’això, després d’algunes emprenyades, dins i fora de les xarxes, de valorar quin era el pes que tenia el que deia o el que feia o el que publicava, he decidit que tinc el millor lema possible per aquest 2017 que és a punt de començar: faré el que em sembli. Aniré allà on vulgui amb qui vulgui, llegiré, escoltaré i miraré el que em roti i si un diumenge a la tarda faig un pa de pessic perfecte, el penjaré a l’Instagram. I si vaig a la perruqueria i em deixen maca, també. Què passa? A risc de ser titllada a vegades d’egòlatra, a vegades d’insegura, a vegades de sentimental, a vegades de superficial. Perquè les coses reals passen al món real. La resta, quan no serveixen a alguna causa noble, són un joc. Malament rai si no ho entenem així. 

COMENTARIS

fer el que vulguis
Teresa Costa-Gramunt, 19/12/2016 a les 19:28
+4
-0
Benvolguda,
fer el que volem fer és el millor que podem fer, em sembla. Perquè per endavant ja sabem que almenys la meitat de la gent no ens pot ni veure, una quarta part ho fa veure i ens queda, amb sort, l'altra quarta part que ens aprecia i alguns ens estimen de debò. Així, doncs, fem el que tinguem ganes de fer, perquè sí, perquè és un sí a la vida. La xarxa uneix però també té molts forats, vet aquí. M'ha agradat llegir la teva reflexió.
per què no abans?
Jaci, 20/12/2016 a les 20:32
+2
-0
Des del primer dia que vaig entra a la "xarxa" vaig decidir escriure i fer allò que em venia de gust, a més publicant-lo en obert, que tothom ho pugui llegir. Mai he fet cas de cap dels "gurús" que pensen estar per sobre del bé i del mal, he fet pública la meva vida (amb les limitacions que la privadesa personal imposa, naturalment), tant que algú em va comentar que seria millor reduir l'àmbit de lectors...no li'n vaig fer cas; si escric alguna cosa és perquè crec que pot interessar en algú, sense adoctrinaments, i si no vull que se sàpiga, no la hi escric i punt. Per què esperar a l'any vinent, fem el que volem JA!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat